Adamisme

El personatge d'Adam, juntament amb Eva, és la figura rellevant en els inicis de la humanitat segons el llibre del Gènesi. Als diccionaris ha generat dues accepcions. La primera, referida a la «nuesa», com a signe d'innocència al paradís terrenal, reflex d'una època en què les persones no necessitaven màscares per amagar res. La segona apunta a una «ideologia que propugna fer una cosa com si no l’hagués fet mai ningú abans.» En aquesta segona accepció de l'adamisme, no hi ha tradició, només començament. No hi ha passat, només present i, de cas, futur. La persona adamista té com a lema: «Amb mi comença la història». No hi ha memòria, només projecte. S'esborren de cop i volta les generacions precedents. No hi ha gratitud ni disgust per l'herència rebuda, perquè la seva realitat passa inadvertida, sense concedir-li la menor importància. No hi ha carrera de relleus perquè ningú recull el testimoni. La literatura acumulada en segles anteriors cal reescriure-la segons els nous cànons dels políticament correcte. No es consulta els més grans, als que han fet el camí, als que han lluitat amb esforç. Per a què? Per a l'adanista, no tenen energia i interès perquè no gaudeixen de la seva il·luminació. Són residus que cal eliminar. Desconnexió i ruptura entre generacions.

L'adamisme mitifica la innovació, com si fos la clau de tot progrés, però oblida que sense passat no hi ha innovació. El nou apareix en contraposició amb l'anterior. En una línia de continuïtat, es pot donar el nou. Sense ella, no hi ha punt de referència. La tradició significa entrega, però cada generació i cada persona han de decidir amb llibertat i de manera responsable com gestionen el rebut. No hi ha drecera, sinó reconeixement. La innovació és important en la història, però sense història no hi ha innovació sinó exaltació del propi ego, que desemboca en un supremacisme cultural mancat de base. L'adamisme és molt present en la nostra cultura contemporània. El filòsof Gregori Luri afirma: «Avui tot el que és nou té més valor que el que és bo». Quan el nou supera i millora l'anterior sense oblidar-ho, condueix a la bondat, a la veritat, a la justícia i a la bellesa. Llavors, s'arriba a la visió de l'Apocalipsi (21,1): «Vaig veure un cel nou i una terra nova».