Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

 

En aquests dies difícils, tant sanitàriament com políticament, que estem vivint, m’ha vingut al cap, com per donar ànims, un text que vol mostrar l’impacte que Jesús provoca a Galilea quan comença a actuar-hi com a profeta itinerant. El text és a Marc 1,21-28, i el que s’hi expressa apareix també en alguns altres moments als evangelis, però certament que aquest relat de Masrc és el que està més ben formulat.

L’escena és la primera actuació pública de Jesús, després d’haver cridat els seus quatre primers deixebles, pescadors del llac de Galilea. Jesús va a la sinagoga de Cafarnaüm, i hi predica. I, en sentir-lo, els oients reaccionen així: “I s’admiraven del seu ensenyament, perquè ensenyava com qui té autoritat, i no com els escribes”. Després, allà a la sinagoga mateix, un home posseït per un esperit maligne l’increpa, i Jesús allibera l’home aquell de l’esperit maligne que el té escalvitzat, i tot plegat passa a ser com un resum del que serà tota la vida pública de Jesús: anunciar l’Evangeli del Regne, i alliberar del poder del Mal. I davant d’això, l’evangelista ens retrata un nou pas en la reacció de la gent: “¿Què és tot això? Un ensenyament nou amb autoritat! Fins i tot dona ordres als esperits malignes i l’obeeixen!”.

La primera cosa que destaca el text, com veiem, és el que Jesús diu, el clima que crea amb les seves paraules: un ensenyament amb autoritat, un ensenyament nou... No, no es tracta d’una “doctrina”, un corpus de veritats i preceptes que cal creure o que cal obeir, com sovint es tradueix. Sinó que es tracta d’una nova manera de plantejar les coses, una manera que no és la transmissió del que està manat, ni la transmissió de la interpretació més o menys oficial de l’Escriptura, com era l’ensenyament dels escribes. Una manera que es caracteritza, en primer lloc, perquè qui la planteja es nota que sap de què està parlant, i transmet la sensació que allò és una cosa sòlida, veritable. I, en segon lloc, perquè els qui ho senten ho experimenten com una novetat il·lusionant, que produeix admiració i goig; i això, certament, no pot ser degut a cap altra cosa que al fet que els qui ho senten s’adonen que allò nou es correspon realment amb els anhels que ells porten al cor. I és que, en efecte, aquell ensenyament és una proposta de realització humana autèntica, que implica des de la manera d’entendre Déu i la relació amb ell, fins a la manera d’entendre la vida i la relació amb els altres.

I després d’aquesta primera reacció davant el que Jesús diu, ve la constatació que tot això ell ho fa realitat en la vida concreta: aquest ensenyament nou i amb autoritat no són només paraules, sinó que vol dir alliberament de tot allò que impedeix aquesta realització humana autèntica, que això és el Mal, els esperits malignes de totes menes i espècies que assetgen tots els éssers humans.

Aquesta escena inicial de la vida pública de Jesús, tan significativa, podem complementar-la amb una altra que apareix uns quants capítols després, a Marc 7,31-37. Aquí hi trobem la curació d’un sord-mut, amb un ritual molt elaborat, i la reacció de la gent esdevé una valoració de tota l’activitat de Jesús: “Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin!”. En aquest cas la reacció és a partir dels fets de Jesús, no de les seves paraules, però la conclusió és la mateixa. I, a més, no resulta gens difícil entendre aquest “sentir-hi” i “parlar” com una referència que va més enllà de la sordesa i la mudesa físiques...

Un paio ben interessant, aquest tal Jesús!