(Delejove Lleida) Quan jo era petit, la iaia del poble em duia a missa. No m'agradava gens, perquè cada dia havia de veure-hi aquell pobre home clavat en una creu, sempre patint, amb rajolins de sang regalimant de mans i peus. El pitjor de tot era quan la gent, seguint la tradició del poble, pujava a la Creu a besar-li els peus al Santcristo. A l'alçada dels meus ulls hi havia aquell clau entre els dos peus, la sang pintada amb un pinzell, per fer més mal encara. És per aquest motiu que jo no el besava mai, el Santcristo, només ho feia veure. I el meu cor es moria de ganes d'arrencar aquell tros de ferro, però les meves mans eren tan febles...Vaig anar creixent. Em vaig començar a interessar per la política. Era especialment conscient de la injustícia, d'aquest quart món que a casa nostra afecta a una cinquena part de la població, d'aquest tercer món que ho és, en part, per unes estructures malèvoles... Era conscient de la guerra, de la xenofòbia i la homofòbia, del masclisme, dels danys al planeta. Em vaig indignar i vaig cridar: "això s'ha de canviar!", però les meves mans eren tan febles...
I l'altre dia vaig tornar a acompanyar la meva iaia a l'església. Vam pujar, com sempre, les escales, fins arribar al Santcristo nu. El clau seguia allà, ofensiu, vergonyant. Hi vaig atansar la mà i... sorpresa!, la meva mà havia crescut. Els músculs formats amb el treball em van fer comprendre que jo ja no era aquell nen atemorit i que les meves mans ja no eren aquelles mans del meu passat, tan febles...
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.