Vés al contingut

D’acord, em dispensareu que empri un cop més un joc de paraules però la temàtica tractada bé s’ho mereix. Anem a desvetllar-ho. CRAE respon a les sigles Centre Residencial d’Acció Educativa i, bàsicament, es tracta d’una institució que acull, dona una llar i educa a infants entre els zero i els divuit anys que presenten situacions de desemparament o vulnerabilitat. Una part significativa dels usuaris d’un CRAE són els “mediàtics” MENA (Menors Estrangers No Acompanyats). Com en tants altres serveis públics de caràcter social, hi ha CRAEs concertats que són de titularitat privada i d’altres que són de titularitat pública.

Anem al “Reli-CARE”. Alguns CRAEs concertats són de titularitat religiosa. No pot ser d’altra manera en unes institucions que tenen el servei als més febles inserit en el seu ADN fundacional. Tots sabem que el mot religió prové del llatí religare, crear lligams o unir. La teologia panikkariana[1] sembla que ho va ampliar amb dues accepcions més que han fet fortuna dins d’alguns plans de pastoral educativa institucional: relegere (rellegir) i reelegere (re-escollir). Per altra banda, “care”, en anglès, significa “cura” (take care = tenir cura, curar). La Religió com a pràctica de curació donaria molt per parlar però és evident que, després del leitmotiv “Tenir cura de la creació” del Papa Francesc a la Laudato Si’ i el ressò que hem viscut del “tenir cura un dels altres” com un nou manament per èpoques pandèmiques (Jn 15,12), aquesta mirada “terapèutica” de la religió esdevé una concreció de l’amor de Déu molt socialitzada. Desconec si algú ja s’ha inventat el mot “relicare” però seria una nova accepció prou significativa.

Entrem en l’apartat de l’arquitectura escolar de titularitat religiosa. Un dels fets que la caracteritza i que podem trobar de forma reiterada és la presència, actual o en algun moment de la seva història, de les estances de la comunitat religiosa titular corresponent en la planta superior del complex educatiu. Aquest planejament permet una certa independència de la comunitat de religiosos/es, una certa visió “panòptica” de control sobre el conjunt i allibera les plantes més properes al carrer tan necessàries per al “trànsit intern” de la comunitat educativa en el seu quotidià. Sovint, aquesta disposició anava acompanyada d’un canvi de materials, més austers i senzills, indicant precisament el vot de pobresa propi dels habitants de la planta. Al llarg del temps, la presència de religiosos/es en els centres educatius va minvant per manca d’efectius vocacionals que en prenguin el relleu i, sovint, acaba en la supressió de la seva presència a l’escola, la qual sol reconvertir aquesta preuada planta superior en nous aularis.

... Però no sempre és així! Per això m’he motivat a escriure aquesta entrada al blog. Preguntem-nos: en uns temps en el que la identitat i la presentació comprensible, coherent, propera, entenedora i integradora (calen més adjectius?) del fet diferencial del centre educatiu – diguem-ho clar: el “ser escola cristiana” - és clau per a la seva pròpia supervivència, fagocitar l’antic espai d’una comunitat religiosa educativa sense més... aporta valor afegit a l’escola?

Una bona resposta creativa, alternativa al fer comú i amb una clara implicació social que dona visibilitat al propi carisma de la titularitat religiosa del centre educatiu és el que he pogut veure al Col·legi de La Salle de Premià de Mar, on les habitacions i els espais de l’antiga comunitat són ara la “segona residència” dels infants i joves del CRAE de la Fundació Comtal, entitat vinculada a la mateixa congregació. En un primer moment, la Fundació Comtal va fer petició d’ús de les antigues habitacions dels germans de La Salle en cas de confinament, però la resposta de la titularitat del centre, recolzada pel voluntariat d’alguns membres de la comunitat educativa, va anar més enllà del que es demanava i va arranjar els espais no només per situacions de confinament, sinó també per a ser ocupats durant els períodes vacacionals. D’aquesta manera tampoc s’interferia en el ritme de les classes dels joves del CRAE al barri gòtic de Barcelona.

Segurament no us n’haureu assabentat per les notícies. Malauradament, tot allò relacionat amb l’escola confessional està sota sospita d’interessos ideològics o crematístics. Considero que aquesta actuació és d’interès tant per la solució social que aporta, com pel fet de repensar d’una altra manera què vol dir ser una escola acollidora i la implicació de recursos espacials que comporta. La Salle de Premià de Mar: un antic noviciat, ara una escola... i també una segona residència pels infants de la Fundació Comtal. El fil i el relat de la història segueix amb sentit.

[1] Si més no, tot i no desenvolupar-ho, es pot trovar citat al volum “Religió i religions” de l’Opera Omnia de Panikkar (Ed. Fragmenta) a la página 292.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.