Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Apareixia ahir la notícia que l’escola de la Immaculada Concepció passarà a ser una escola pública. Entre el redactat apareix el següent: “Entre otras cosas, está previsto el derribo de la capilla, que pasará a ser un gimnasio”, donant a entendre que és evident que, si el centre educatiu passa d’un ideari cristià a un d’aconfessional, comporta necessàriament la destrucció del patrimoni sacre. És de rebut aquesta actuació? És que potser un alumne de l’escola pública no te dret a la memòria històrica, la bellesa i el sentit transcendent del patrimoni sacre? No és això un empobriment educatiu? No és, més que aconfessional, una intervenció laïcista?

Malauradament, notícies com aquesta són el pa nostre de cada dia. El que resulta “curiós” és que, a vegades, són les mateixes institucions religioses escolars les que no tenen cura del seu patrimoni quan reconverteixen el seu espai sacre en biblioteques, auditoris, o el llencen a terra. En d’altres àmbits el patrimoni sacre tampoc gaudeix de major fortuna, com ara la reconversió de la Capella de l’Assumpció, de l’escultor Subirachs, a Gavà en un conjunt de cambres higièniques (altrament dit “lavabos”) per un nou geriàtric. Si el filòsof F. Nietzsche, en el conegut relat sobre la mort de Déu (aforisme 125 de la Gaia Ciència) identificava els espais sacres amb tombes de la divinitat  («Diuen que el boig aquest dia va penetrar en diverses esglésies i va entonar un rèquiem æternam deo. I quan era llançat esgrimia reiteradament el seu argument: “Què són aquestes esglésies, sinó tombes i monuments fúnebres de Déu?”»), mica en mica, amb la desaparició del patrimoni sacre, ja no trobarem ni el rastre de la “mort de Déu”. Ni una tomba on posar-hi flors o enyorar-lo... a no ser que anem a les cunetes i els marges de la història i el plorem amb la resta de la humanitat oblidada.

Tornant al tema escolar, per què cal conservar els espais sacres? Apunto aquí unes quantes respostes:

Un espai obert a la educació integral de la persona

Quan es parla d’educació integral pot haver-hi una lectura incompleta que es limita a la mera instrucció o destresa en diferents àmbits, com qui disposa d’una capsa d’eines ben completa per afrontar els reptes professionals del futur. Es pot pensar que una educació integral significa aprendre més idiomes, practicar diferents esports, programar petits artefactes tecnològics o saber tocar diversos instruments musicals. Ara bé, tots aquests aprenentatges són possibles i profitosos per a tothom si hi ha un “subjecte”, una persona amb un “cap ben fet més que no pas un cap ben ple” en paraules de Miquel de Montaigne, al darrera.

Aquí és on entra en joc el que s’ha anat anomenant “educació en la interioritat”, una tasca que es constata urgent davant el fenomen de manca de concentració i dispersió d’uns alumnes envoltats d’estímuls exteriors: «Si l’endins és un erm, un desert mancat de vida interior, d’activitat mental i emocional, de projectes i de records, el defora envaeix i penetra en ell fins el darrer angle. Aleshores, l’endins és una reproducció mecànica del que s’esdevé en el defora. Si, en canvi, hi ha vida interior en ell, activitat mental, força de pensament en estat emergent, batec emocional, el jo oposa resistència, doncs flueix en ell una vida capaç d’escatir i endreçar l’embat exterior»[1]

La construcció interna de la persona podria semblar un afer aliè al de la comunicació explícita i directa del primer anunci de l’Evangeli i, per tant, lluny del que proposa la nova evangelització, però aquesta és una condició prèvia que ja és contemplada com a part integrant de la tasca evangelitzadora: «Tenint en compte la unitat en el pluralisme, cal efectuar un discerniment intel·ligent entre allò que és essencial i allò que és accidental. El punt just del com i del què permetrà el desenvolupament complet de l’home en el procés educatiu, desenvolupament de la persona que ja es pot considerar una veritable preevangelització. Sobre aquest fonament, ja serà possible construir.»[2]

Té alguna cosa a veure l’educació en la interioritat i l’espai sacre escolar? Certament en els centres educatius es dissenyen actualment espais que porten qualificatius com “espai de silenci”, “espai de meditació”, o directament “aula d’interioritat”, de forma independent als espais sacres, tot cercant una certa neutralitat iconogràfica que tendeix a remetre més a tradicions d’espiritualitats orientals o bé a referències del món natural. Aquesta duplicitat d’espais per al treball de la interioritat, un explícitament confessional i un altre sense definició religiosa, és comprensible en tant que és legítim explorar les qualitats necessàries per crear un ambient espiritual adient al treball de la interioritat, però no deixa de crear una tensió competencial que es pot resoldre amb una encertada reforma de l’espai sacre existent sense violentar l’espai litúrgic. D’aquesta manera, el treball de la interioritat pot ser una bona motivació per actualitzar o crear de nou un espai sacre, que vagi més enllà de la reforma “interiorista”, i  on es posi en diàleg la interioritat (el jo) amb l’alteritat dels altres companys escolars (el tu) i l’Alteritat o dimensió transcendent inherent a la persona humana (l’Ell).

 

Un espai obert a la bellesa i la creativitat

Ja en l'obra La Nova Evangelització, Mons. Rino Fisichella presentava la via pulchritudinis, o camí de la bellesa, com el millor vehicle per comunicar la fe en una bona i bella notícia, l'Evangeli. Aquesta aposta pel camí de la bellesa es manté posteriorment en el missatge final del Sínode dels Bisbes sobre la nova evangelització[3] i també en l'exhortació apostòlica Evangelii Gaudium del Papa Francesc, on s'afirma: «Totes les expressions de veritable bellesa poden ser reconegudes com una drecera que ens ajuda a trobar-nos amb el Senyor Jesús» (Núm. 167).

És cert que la sensibilitat sobre allò que és bell ha canviat, i quan la comunitat educativa accedeix a un espai sacre pot experimentar la mateixa sensació que el professor d’estètica José María Valverde, en les seves cartes a un jove capellà, a mitjan segle passat, denunciava: «Quan es posen adorns barrocs, columnes clàssiques i boletes herrerianes a la façana d'una església, es contribueix al difús prejudici que l'Església és un passat tan respectable com cadavèric.»[4] Això no treu que l’espai sacre pugui ser l’espai per excel·lència de l’expressió artística desenvolupada a l’escola, un autèntic espai expositiu de diàleg entre la fe i l’art, on s’hi puguin fer instal·lacions que menin a l’alumnat a interrogar-se sobre ells mateixos i la realitat que els envolta.

Aquest diàleg pot resultar xocant o conflictiu, però val la pena recordar que «L'Església no va considerar com a propi cap estil artístic (...). També l'art del nostre temps ha de ser exercit lliurement en l'Església, amb la finalitat de servir als edificis i els ritus sagrats amb el degut honor i reverència.»[5] Valgui com a referència altres espais sacres no escolars que han pres de forma seriosa aquest diàleg creatiu, ja sigui l’activitat desenvolupada pel centre de l’Albergueria del Bisbat de Vic[6], l’espai Sean Scully a l’antiga església romànica de Santa Cecília de Montserrat[7] o la tasca desenvolupada pel P. F. Mennekes sj a Sankt Peter, l’església de la Companyia de Jesús a la ciutat de Colònia, Alemanya.[8] Per altra banda, hi ha res millor per exposar la tasca pedagògica de l’escola que una església oberta on es mostra el treball dels alumnes en relació al seu propi ideari?

 

Un espai obert per a la transformació social

Pot sobtar presentar l’espai sacre escolar com un lloc obert per a la transformació social. Semblaria, a priori, que aquesta tipologia espacial casa millor amb l’educació en la interioritat, l’educació emocional, el “mindfulness escolar”, la catequesi confessional... o el que s’anomena dimensió espiritual de la persona, però que està lluny de la recerca d’una educació compromesa amb un món més just. Aquesta visió no fa justícia a l’espai sacre i el redueix a un mer local d’espiritualisme desencarnat, evasiu i alienador, sovint vinculat al reforç d’una espiritualitat del consum (o el que s’ha anomenat McDonaldització de l’espiritualitat), molt allunyat de la tasca educativa del centre escolar i de la mateixa institució religiosa, que neix sovint d’un compromís per a l’educació dels més desafavorits.

L’espai sacre escolar és un espai de culte. El culte es dóna no només amb la pràctica sacramental, sinó que també amb el lliurament de la vida en el quotidià es rendeix culte a Déu. Amb l’adoració personal, amb el testimoni de vida i en l’exercici de la justícia i la caritat, és la manera com un cristià es torna “ofrena viva i agradable a Déu” (Rm 12,1). Per tant, si bé és cert que el programa d’una església és la litúrgia, no està de menys insistir en qui són els convocats predilectes de Crist a aquesta assemblea. Ens convindria rellegir tots aquells relats de l’Evangeli en el que Jesús presenta el Regne de Déu com un banquet que agermana als més febles i als pecadors, ja sigui realitzant-ho ell mateix (Mt 9,11), o explicant-ho en paràboles (Lc 14, 7-24; Lc 15, 22-24); o les polèmiques relacions en les primeres celebracions eucarístiques, com ho testimonia la carta de Sant Pau als Corintis (1Cor 11,17-34) o aquella carta de Sant Jaume on s’alertava sobre la distinció de persones: «Suposem que, mentre la comunitat està reunida, entra un home amb un vestit magnífic i amb anells d'or, i entra també un pobre amb un vestit miserable. Si us fixeu en el qui porta el vestit magnífic i li dieu: «Seu aquí, en el lloc d'honor», i al pobre li dieu: «Tu queda't dret, o seu aquí, als meus peus»,  ¿no esteu fent diferències entre vosaltres?» (Jm 2,2-4). Actualitzant-ho en una imatge molt directa del Papa Francesc: «L’Església no és una duana; és una casa paterna on hi ha lloc per cadascú amb la seva vida a les espatlles».[9]

L’espai sacre escolar ha de ser, doncs, un espai per la inclusió de tots els membres de la comunitat educativa i, especialment, un lloc per donar visibilitat a l’opció preferencial pels pobres; per exemple disposant-hi exposicions temporals sobre les noves realitats sofrents de l’actualitat, poder reflexionar sobre el voluntariat social escolar, o oferint l’espai per poder treballar dinàmiques sobre els valors del Regne de Déu, a saber, creure que “un món com Déu mana és possible”. En aquest sentit, el compromís social inherent a l’Evangeli també pot dur a la comunitat educativa a “des-cobrir” imatges religioses, sovint cobertes de pols, que també parlen de transformació social i, molt especialment, de l’esperança que ofereix el cristianisme a tots els perdedors i menystinguts de la història. Curiosament, quan més explícit és l’espai sacre escolar, més es clarifiquen els valors socials de l’Evangeli.

 

Un espai obert a la transcendència

Un centre educatiu no deixa de ser un microcosmos, o una rèplica a menor escala, de les diferents tipologies edificatòries i “edificants”, amb finalitat educativa, que trobem a la trama urbana. Hi podem trobar un espai d’infermeria com també hi ha espais per la cura de la salut a la ciutat, hi podem trobar espais per la pràctica esportiva com també hi ha equipaments esportius municipals, hi podem trobar espais per a la lectura com també hi ha biblioteques als barris, i ens agradaria poder trobar-hi més espais verds com també desitgem més parcs a prop de casa, etc. Si seguim aquesta comparança, tindria sentit que una escola, i més encara una escola cristiana, no disposés d’un espai específic per la relació amb el transcendent quan la ciutat també compta amb equipaments religiosos?

Es pot al·legar a aquesta visió “microcòsmica-urbana” que potser a l’escola actual el que li manca és sortir d’ella mateixa i relacionar-se més amb l’entorn. Que, per exemple, ja no cal que l’escola tingui un museu, una biblioteca o un gran equipament esportiu perquè és millor que els infants i joves vagin a aquests equipaments de servei públic. Aquesta crítica té tot el sentit del món, fins i tot els documents eclesials demanen col·laboració entre el centre escolar i l’església parroquial i diocesana, però un centre educatiu no deixa de ser el que és, un “centre” que aglutina i acull a menors d’edat en un ambient protegit i clos, una segona llar. Seria impensable en el quotidià escolar que cada activitat educativa es desenvolupés només de forma dispersa recorrent places i carrers.

Anant a l’etimologia, “transcendència” prové del mot llatí  transcendentia i es compon del prefix “trans”, que vol dir “de un costat a un altre” i el terme “scandere”, que vol dir “escalar, trepar”. Que l’escola tingui un espai per a la transcendència no significa incorporar-hi un rocòdrom, que també estaria molt bé, sinó un espai que ajuda a l’alumne i tota la comunitat educativa a “elevar-se”, a “con-templar” la realitat i el dia a dia amb una perspectiva que no respongui a la immanència del mercadeig i la immediatesa dels beneficis o els sentiments. Un espai sacre escolar ha d’ajudar a que l’alumne pugui arribar a plantejar-se opcions de sentit, és a dir, a respondre a la pregunta del “Perquè?” i “Cap a on?”; i són precisament els espais religiosos els que es dissenyen explícitament per comunicar un relat, un per a què, i una orientació, un cap a on.

 

Un espai obert per a la celebració

En una comunitat educativa plural, on no es pot pressuposar la fe dels seus membres, les celebracions religioses poden ser viscudes com una imposició o un mer tràmit per acontentar la titularitat religiosa de la institució. En aquestes situacions, la tasca de l’agent pastoral pot esdevenir una crida en el desert, quan no un motiu de discòrdia i tensió amb alumnes i companys de claustre. Si l’espai sacre escolar resta tancat i desconegut pels membres de l’escola, l’accés a ell per a fer-hi una celebració religiosa resulta summament estrany, aliè, i pot acabar esdevenint més una sala de tortures que una sala de festa, que és la seva funció principal.

Una primera aproximació per posar en valor l’espai sacre escolar com lloc celebratiu és prendre consciència de la mateixa noció d’espai sacre:

«El que és sagrat es manifesta sempre com una realitat d'un ordre totalment diferent del de les realitats naturals. L'home entra en coneixement del que és sagrat perquè es manifesta, perquè es mostra com quelcom diferent del que és profà. És la manifestació de quelcom completament diferent, d'una realitat que no pertany al nostre món, en objectes que formen part del nostre món natural o profà. Aleshores no es tracta de la veneració d'una pedra o d'un arbre per ells mateixos. La pedra sagrada, l'arbre sagrat, no són adorats com a tals; ho són pel fet de ser hierofanies (manifestacions del sagrat), pel fet de mostrar alguna cosa que ja no és tan sols una pedra o un arbre, sinó allò que és sagrat. En manifestar el que és sagrat, un objecte qualsevol esdevé una altra cosa sense deixar de ser ell mateix, ja que continua participant del medi circumdant»[10]

Aquesta distinció “tòpica” entre sagrat i profà ens fa veure que en la nostra realitat hi ha esdeveniments, temps, llocs i persones que tenen una funció simbòlica, és a dir, que ens “llencen conjuntament”, per emprar el sentit etimològic de la paraula, cap a la recerca de les realitats darreres del nostre dia a dia. Celebrar és, des d’aquesta perspectiva, obrir un temps i un espai “sacres” on poder compartir una raó de ser de la comunitat educativa que vagi més enllà de l’obligatorietat legal, dels currículums, de les programacions (fins i tot de la programació de “festivitats educatives” com la celebració d’un certamen literari per Sant Jordi), o cobrar un sou a final de mes, i aquí tothom hi pot tenir lloc. L’espai sacre escolar s’ofereix doncs com un lloc simbòlic on donar cabuda al ser i la missió de la tasca educativa quotidiana.

Es pot retreure a aquest argument que no cal una església, pensada principalment com expressió de la comunitat cristiana que s’aplega per escoltar la Paraula i celebrar-hi els sagraments, per donar visibilitat simbòlica al sentit de la tasca educativa. Certament aquestes celebracions podrien ser laiques i tenir un altre entorn, fins i tot seria una manera d’esforçar-se en la creativitat i recerca de nous ritus, metàfores i llenguatges simbòlics, però una escola cristiana no pot perdre el sentit de la verticalitat o la transcendència de l’espai sacre. Seria una llàstima i una pobresa cultural notable fer tabula rasa  llençant la riquesa i l’oportunitat de fer pedagogia de la litúrgia, mot que precisament vol dir “obra del poble”. Si evangelitzar és formar íntegrament la persona, també cal educar en una pedagogia de la celebració: «L’evangelització joiosa es torna bellesa en la litúrgia enmig de l’exigència diària d’estendre el bé. L’Església evangelitza i s’evangelitza a si mateixa amb la bellesa de la litúrgia, la qual és també celebració de l’activitat evangelitzadora i font d’un renovat impuls donador»[11]

Hi hauria encara una altra raó pel manteniment i actualització dels espais sacres escolars en relació al fet celebratiu, i és la vinculació d’aquests espais amb el propi carisma de la institució religiosa educativa. El mot “carisma” prové del grec charis i significa “gràcia”. Per això diem que una persona és “carismàtica”, que té un do o una gràcia especial referent a una temàtica concreta. També de carisma prové el mot “eu-caristia”, acció de gràcies. Fer present el carisma institucional, sovint vinculat a la història d’una orde religiosa i el seu fundador, en un ambient festiu i gratuït, és potser la millor manera de posar en pràctica la recomanació per a la Vida Religiosa del Concili Vaticà II: «Redunda en bé mateix de l'Església el que tots els instituts tinguin el seu caràcter i fi propis. Per tant, han de conèixer-se i conservar-se amb fidelitat l'esperit i els propòsits dels Fundadors, el mateix que les sanes tradicions, doncs, tot això constitueix el patrimoni de cada un dels instituts.»[12]

 

Un espai per al primer anunci

«Si un pagà ve i et diu: mostra’m la teva fe, porta’l a l'església, ensenya-li la decoració amb què està adornada i  explica-li la sèrie de pintures sagrades». 
(Sant Joan Damascè)

 

Finalment, una darrera raó i segurament la més important de totes des d’una perspectiva evangelitzadora en les escoles cristianes, és que la permanència, la cura i l’obertura de l’espai sacre escolar és una opció encertada per tal de donar visibilitat a aquesta atmosfera educativa impregnada d’esperit evangèlic que ha de traspuar el centre. L’acció pastoral del centre pot desenvolupar projectes de comunicació en tot l’espai educatiu, com ara penjar pòsters pel seguiment de campanyes solidàries en dates assenyalades, o la instal·lació temporal de figures i objectes que remeten a un temps litúrgic determinat però, paradoxalment, l’espai sacre escolar, en la seva silent espera i acollida d’una comunitat educativa sovint envoltada d’activitat i soroll, pot ser un espai comunicatiu de primer nivell.

Segons Mn. Robert Baró, delegat de patrimoni de l’Arquebisbat de Barcelona, cada cop es dóna més l’atansament de persones allunyades a la fe cristiana pel simple fet d’haver entrat un dia en una església. Van apropar-s’hi potser per pura curiositat, com Moisès a la bardissa ardent: «M'atansaré a contemplar aquest espectacle extraordinari: què ho fa que la bardissa no es consumeixi?» (Ex 3,3), o com aquell personatge de l’Evangeli que es va enfilar a un arbre perquè tenia curiositat per veure un tal Jesús de Natzaret: «Zaqueu buscava de veure qui era Jesús, però la gentada li ho impedia, perquè era petit d'estatura. Llavors s'avançà corrent i es va enfilar dalt d'un sicòmor per poder veure Jesús, que havia de passar per allí.» (Lc 19,3-4), i es van trobar amb una crida personal, amb Algú que els anomena pel seu nom, que els coneix, i que els convida a viure d’una altra manera. A vegades, aquesta experiència teofànica en un espai sacre porta a una adhesió posterior a l’Església, d’altres vegades, com li va passar a la filòsofa Simone Weil, porta a l’obertura de la persona a la dimensió del transcendent: «El 1937 vaig passar a Assís dos dies meravellosos. Allà, sola en la petita capella romànica del segle XII de Santa Maria degli Angeli, incomparable meravella de puresa, on tan sovint va pregar Sant Francesc, quelcom més fort que jo em va obligar per primer cop a la meva vida, a posar-me de genolls».[13] Sigui quin sigui el final d’aquest procés interior personal, el que resulta prou evident és que l’espai sacre resta com una porta d’accés oberta per a la seva iniciació. L’espai sacre escolar s’ofereix així a la comunitat educativa com una pista d’enlairament a un viatge interior, no per pura evasió espiritual-turística, sinó per una millor presa de consciència i aterratge en la realitat escolar.

Tot i que l’espai sacre, en ell mateix, no pot actuar sacramentalment “ex opere operato” com passa amb la figura del capellà en l’eucaristia, sí és ben cert que pot ser capaç de suscitar un moviment de l’esperit, com li escau a tota bona arquitectura. Com deia l’arquitecte i jesuïta Enric Comas: “No hi ha una arquitectura mística”[14], però sí que l’espai sacre escolar pot desenvolupar una tasca mistagògica, de pedagogia del misteri, que difícilment pot aconseguir un altre espai de l’equipament escolar, més encara si aquest resta com una aglutinació d’aules com caixes de llumins afilerades. És interessant estudiar com la comunicació del patrimoni sacre en perspectiva confessional és també un lloc de nova evangelització, on es troben creients i no creients entorn l’art, tal com fan veure els joves voluntaris de l’associació Living Stones[15] a través  dels serveis d’art i testimoniatge de fe que ofereixen als visitants en diverses localitats europees.

 

 

[1] F. Torralba (2019) La interioridad habitada. p 11.

[2] Congregació per l’Educació Catòlica, Dimensió religiosa de l’educació en l’escola catòlica, 108

[3] «La via de la bellesa és un camí particularment eficaç de la nova evangelització». Missatge final al poble de Déu del Sínode dels Bisbes sobre la Nova Evangelització. Núm.10

[4] Valverde, J. M. (1959). Cartas a un cura escéptico en materia de arte contemporáneo. Barcelona: Seix Barral.

[5] Constitució per a la Sagrada Litúrgia. Núms. 123-124

[6] Podeu visitar el lloc web <http://albergueria.blogspot.com/ >

[7] Podeu visitar el lloc web <http://www.santaceciliamontserrat.com/ca/index.html >

[8] Podeu visitar el lloc web <https://www.sankt-peter-koeln.de/wp/ >

[9] Papa Francesc. Evangelii gaudium, 47

[10] Mircea Eliade. El sagrat i el profà. Barcelona: Fragmenta

[11] Papa Francesc, Evangelii Gaudium, 24

[12] Pau VI, Perfectae caritatis (1966)

[13] Simone Weil, A la espera de Dios, Madrid: Trotta

[14] Eloi Aran, El temple secular. Entrevista a Enric Comas, jesuïta i arquitecte (3). En línea a <https://www.catalunyareligio.cat/es/blog/betel-arquitectura-art-i-religi%C3%B3/el-temple-secular-entrevista-enric-comas-jesu%C3%AFta-i-arquitecte> [Consulta: 28/06/2019]

[15] Podeu visitar el lloc web <http://www.pietre-vive.org/> [Consulta: 28/06/2019]