Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(GIEC) Aquest diumenge l’Església celebra la Jornada Mundial de les Missions, coneguda també com a Domund, organitzada per les Obres Missionals Pontifícies, la institució de la Santa Seu encarregada de buscar mitjans per impulsar l’activitat missionera de l’Església. Aquesta Jornada, que enguany té com a lema ‘Aquí em teniu, envieu-m’hi’, se celebra cada any a tot el món per tal d’ajudar els missioners en la seva tasca evangelitzadora, duta a terme entre els més pobres.

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la Jornada Mundial de les Missions, així com de la tasca d’educar, de l’aventura de viure, de l’atenció en les fases crítiques i terminals de la vida, de les llàgrimes que Déu comparteix i eixuga, del sant rosari, de l’eutanàsia, de santa Teresa de Jesús i de la pornografia.

El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, diu que el Domund “és una crida a la responsabilitat de tots els cristians, en l’evangelització, el dia que l’Església fa una invitació especial a valorar i recolzar la causa missionera” i que enguany se celebra “en un context de crisi sanitària i econòmica mundial, un any marcat pels sofriments i desafiaments causats per la pandèmia de la COVID-19”. Afirma que “en aquestes circumstàncies, la missió de l’Església té un relleu especial, de forma particular amb les persones més necessitades a molts països del tercer món, on l’Església està a la primera línia en la lluita contra el virus, la pobresa i la fam” i que “en aquest escenari, la crida a la missió, a sortir de nosaltres mateixos per amor a Déu i al proïsme es presenta com una oportunitat especial per a compartir amb els altres els dons rebuts de Déu, especialment el do de la fe”. Manifesta que “aquest temps de pandèmia s’ha convertit en un gran desafiament per a la missió de l’Església”, que “la malaltia, el sofriment, la por, l’aïllament són una interpel·lació que ens ha de portar a replantejar molts aspectes de la nostra vida” i que “aquesta experiència ens ha de portar a l’encontre amb el germà, un encontre que ens fa compartir, col·laborar i conviure”. Finalment, diu que “la missió evangelitzadora de l’Església té com a objectiu una renovació profunda, una autèntica transformació de cada persona i de tota la societat, perquè Crist ha vingut per a fer noves totes les coses” i que “tots som cridats a col·laborar en aquesta missió”.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, diu que el dia del DOMUND és “una jornada en la qual som convidats a recordar als missioners i missioneres que han deixat el seu país per anunciar l’Evangeli en els llocs on l’Església no és present o no està prou consolidada” i que el testimoniatge dels missioners “ens ha d’interpel·lar perquè viuen plenament el mandat del Senyor, que va enviar als seus deixebles a anunciar per tot el món el Regne de Déu”. Afirma que quan coneixem un missioner “descobrim l’alegria que els inunda i la il·lusió amb la qual narren les seues experiències, ens quedem impressionats, perquè veiem persones que viuen la vocació cristiana amb plenitud” i “també descobrim que la missió ha de ser el model de tota la vida de l’Església”. Diu que “el lema per a la jornada d’enguany, ‘Aquí estic, envia’m’, són les paraules amb les quals el profeta Isaïes respon a la pregunta que Déu li dirigeix: ‘A qui enviaré?’” i que “la disponibilitat per a la missió és resposta generosa a la crida de Déu”. Expressa que “el papa Francesc, en el missatge que ha dirigit a l’Església per aquesta jornada, ens recorda que una resposta tan generosa sol es pot entendre quan es viu una “relació personal d’amor amb Jesús viu a la seua Església”. Finalment, recorda que “la celebració del Domund ens possibilita unir-nos a l’obra missionera” i que, com diu el Papa en el seu missatge “l’oració, la reflexió i l’ajuda material són oportunitats per a participar activament en la missió de Jesús a la seua Església” i, d’aquesta manera, “fer front a les necessitats espirituals i materials dels pobles i les Esglésies del món sencer”, ajudant així a “la salvació de tots”.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “durant aquestes últimes setmanes, ni que sigui amb les dificultats afegides a causa de la pandèmia, els nostres infants i joves han tornat a l’escola, a l’institut, a la universitat”. Remarca que “durant aquest temps passat, i segur que al llarg d’aquest nou curs, homes i dones professionals de l’ensenyament i de serveis col·laterals han fet i faran esforços significatius a favor d’infants i joves”, així com que “aquest esforç s’ha tenyit i es tenyirà en molts moments de solidaritat i de generositat envers els propis companys, envers les famílies que més estan patint, envers tota la societat”. Afirma que “els nostres infants i joves estan assedegats de valors que tenim el deure de transmetre” i demana que els eduquem “en tot allò que estem potenciant i generant al llarg d’aquest temps de pandèmia”, que els indiquem “el camí de la solidaritat, la generositat, el fet de potenciar el bé comú per damunt del bé propi”, que els ensenyem “la vàlua de les coses petites, la pau i l’assossegament de tenir-ne prou amb el que hom té” i que els ajudem a “veure la realitat d’un mateix i dels altres des de la més bonica capacitat d’acceptació i de complicitat”. Manifesta que “els nostres infants i joves necessiten exemples educatius on puguin emmirallar-se, on trobin la fermesa i la coherència que caracteritza la persona humana, on aprenguin que la finalitat de tota educació és la construcció entusiasta de la civilització de l’amor”. Finalment, diu que “el nou curs apareix amb força com a lloc de missió, una missió evangelitzadora, generadora d’humanitat exquisida i de cultura integral i integradora” i demana que “estiguem atents a aquest signe del temps”.

El cardenal Joan Josep Omella, diu que “vivim en un món d’extrems”, ja que “en alguns temes ens entestem a buscar una explicació racional a tot, mentre que en altres aspectes de la vida ens deixem portar i dominar pels sentiments, emocions i afectes”. Pregunta si tenim en aquests extrems algun centre d’equilibri, de gravetat, de solidesa i respon que sí, “el cor” que en la Bíblia és “la font dels nostres pensaments, paraules i accions. És allò més profund de nosaltres mateixos”. Expressa que “vivim en una societat en la qual preval invertir el temps en coses aparentment útils i en plaers efímers”, que “se sobreestima actuar i fer moltes coses alhora”, però que “és important també saber perdre el temps i compartir-lo amb els altres”. Afirma que “contemplar Jesús en els Evangelis ens descobreix una nova manera de viure la vida” i demana que “tinguem els mateixos sentiments que Crist”. Reconeix que “els cristians, sabent que tot és un regal que hem rebut, hauríem de fascinar- nos davant la vida” i diu que “es tracta simplement de descobrir la vida que Jesús ens ofereix, demanar-la amb intensitat i disposar-nos a acollir-la”. Destaca que “atrevir-se a viure una vida cristiana és el pas necessari per poder acollir l’amor i la vida que venen de Déu i que rebem per Jesucrist” i que “ser cristià és el repte més gran i apassionant que podem arribar a viure”. Finalment, ens convida a atrevir-nos a “viure aquesta aventura” i “no perdre l’oportunitat de compartir-la amb els que ens envolten” i prega que Déu ens beneeixi i ens acompanyi en aquesta noble missió.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, informa que “la Congregació per a la Doctrina de la Fe acaba de fer pública una Carta titulada ‘El Bon Samarità’ datada el 14 de juliol de 2020, sobre la cura de les persones en les fases crítiques i terminals de la vida”. Diu que “la figura del Bon Samarità que deixa el seu camí per socórrer l’home malalt és la imatge de Jesucrist que troba la humanitat necessitada de salvació i té cura de les seves ferides i el seu dolor” i que “la Carta, aprovada pel Papa, ajuda a concretar aquest missatge i a traduir-lo en una capacitat d’acompanyament de la persona malalta en les fases terminals de la vida, de manera que se l’ajudi respectant i promovent sempre la seva dignitat, la seva crida a la santedat i, per tant, el valor suprem de la seva mateixa existència”. Afirma que l’extraordinari i progressiu desenvolupament de les tecnologies biomèdiques ha fet créixer de manera exponencial les capacitats clíniques de la medicina en el diagnòstic, en la teràpia i en la cura dels pacients” i que “l’Església mira amb esperança la investigació científica i tecnològica”, però que “no obstant això, aquests progressos reclamen una creixent i sàvia capacitat de discerniment moral per evitar l’ús desproporcionat i deshumanitzant de les tecnologies, sobretot en les fases crítiques i terminals de la vida humana”. A manera de síntesi, exposa els apartats de la Carta (fer-se càrrec del proïsme en el seu sofriment. L’experiència vivent del Crist sofrent i l’anunci de l’esperança. El “cor que veu” del Samarità. L’ensenyament del Magisteri: la prohibició de l’eutanàsia i el suïcidi assistit, l’obligació moral d’evitar l’acarnissament terapèutic, les cures pal·liatives i la necessitat del seu desenvolupament…). Finalment, demana que “mirem d’aprofundir aquesta important Carta”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “som en temps de llàgrimes”, però que “això no és necessàriament dolent”, ja que “les llàgrimes poden ser, en l’Esperit, un autèntic do”. Recorda que “la Sagrada Escriptura ens transmet la imatge del Déu que plora, el Déu que “té sentiments” i mostra dolor davant el sofriment dels humans i davant “les ferides” que li infligim els humans”. Afirma que “en aquest temps de crisi, el primer moviment conscient del cristià hauria de ser contemplar el rostre plorós de Crist”, que “aquestes llàgrimes són com una revelació del misteri íntim de Déu”, que “Ell viu, sent, la profunda empatia amb el sofriment humà, fins al punt de fer-se’l seu” i que “és amic i també Senyor de l’univers. I consegüentment també actuarà”. Recorda les paraules del profeta Isaïes: “El Senyor eixugarà les llàgrimes de tots els rostres” (Is 25,8) i que Déu en Jesucrist, “de veritat, eixugava les llàgrimes”. Es pregunta si “continua Déu eixugant les nostres llàgrimes” i respon que sí, que el fet que “se superi una crisi, es curi una malaltia, se solucioni un conflicte, són petits consols”. Manifesta que “el mal, causa del nostre més profund plor, havia de ser vençut en la seva arrel”, que per això el mateix Jesús “el va assumir, el va carregar damunt seu, en un acte suprem de confiança i abandó en l’amor del Pare Déu” i que “la seva Creu i la seva Resurrecció van fer veritable aquell anunci profètic: la porta del banquet estava definitivament oberta i allí ja no hi haurà tristesa, ni plor ni dolor (cf. Ap 21,4)”. Finalment, diu que “aquesta és la nostra única medicina, i el consol més eficaç del nostre plor”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que el sant rosari “és una pregària que el poble cristià l’ha feta seva d’una manera senzilla”, que “és profunda i, al mateix temps, fàcil de realitzar” i que “la seva característica de repetició, posant la mirada en els misteris de la vida de Jesús, acompanyats de Maria, la mare del Senyor, no és pas cap destorb per a la pregària, sinó, al contrari, ajut per al trobament amb Déu”. Afirma que “l’Església, per la boca dels sants pares, sempre ha tingut amb gran estima aquesta pregària mariana del sant rosari”. Recorda com sant Joan Pau II “no solament va escriure una carta apostòlica, ‘Rosarium virginis Mariae’, sinó que va introduir els misteris de llum i va afegir a la lletania lauretana, la invocació mariana: mare de la família”, així com que “el mes de juliol passat el papa Francesc va afegir també a les lletanies del rosari les invocacions marianes: Mare de misericòrdia, Mare de l’esperança i Consol dels emigrants”. Recorda també que “estem en el mes d’octubre, un mes dedicat al sant rosari en la devoció popular” i que “és aquesta una bona ocasió per a redescobrir la profunditat d’aquesta pregària eminentment cristològica: contemplar els misteris de la vida de Jesús, amb els ulls i el cor de Maria”. Finalment, diu que “encomanar-nos els uns als altres a la intercessió de Maria, Mare de misericòrdia i d’esperança, ens aporta confiança i pau; i, al mateix temps, ens fa sortir de les nostres pors i egoismes i ens fa cercar els germans, vencent la indiferència” i que “a ella li encomanem els emigrants, germans nostres, que hem d’acollir, atendre, promocionar i integrar”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “és una mala notícia que el Congrés dels Diputats segueixi endavant amb la tramitació de la Llei orgànica de regulació de l’eutanàsia perquè la vida humana no és un bé a disposició de ningú” i que “eixe és el sentir de l’inici de la reflexió publicada el passat dia 14 de setembre per la Comissió Executiva de l’Episcopat espanyol”. Recorda que aquest escrit “conté vuit paràgrafs que, amb brevetat i concisió, torna a deixar clara la posició de l’Església catòlica sobre l’acabament de la vida humana i la pretensió de voler posar-hi fi a requeriment d’una part interessada”. Vol deixar nítida “la postura i la invitació en el mateix sentit a tots els catòlics: la vida és en mans de Déu, des de la procreació fins a la mort natural”. Manifesta que “la defensa de la vida humana està per sobre de tot i ningú en pot disposar al seu arbitri”. Ens convida a llegir la reflexió de la Comissió Executiva “perquè és un bon resum per a la informació i per a la formació de la consciència de tots els catòlics”. Afirma que “en el text que comentem hi ha una frase que ha tingut molt de ressò en la nostra societat: “No hi ha malalts ‘incuidables’, encara que siguin ‘incurables’”, en la qual s’advoca per una adequada legislació i aplicació de les cures pal·liatives que respongui a les necessitats actuals que encara no són plenament ateses”. Finalment, diu que “la pandèmia que continuem patint ens ha fet adonar que som responsables els uns dels altres, que l’elogi als metges i altres sanitaris ha estat pel seu interès a cuidar i salvar vides i que la fragilitat humana que hem experimentat durant aquest temps és una oportunitat per reflexionar sobre el significat de la vida, la cura fraterna i el sentit del sofriment i de la mort”.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, recorda que “el dia 15 celebrem la festa de santa Teresa de Jesús o santa Teresa d’Àvila”, “una dona consagrada, reformadora del Carmel, fun­dadora de molts monestirs, escriptora fe­cunda del segle XVI”. Diu que Santa Teresa “ens recorda la necessitat de ser verita­bles cristians i de respondre amb generositat a la prò­pia vocació” i que “va passar moltes dificultats per descobrir la prò­pia vocació, després de viure moltes experiències”. Afirma que “Santa Teresa és mestra de vida cristiana perquè ens en­senya a ser testimonis de la presència de Déu i de la seva acció; ens ensenya a sentir la set de Déu que nia en el fons del cor i de comunicar-nos amb ell”. Afirma també que “Santa Teresa ens recorda la necessitat de la pregària”, que la santa “fou una dona molt activa, que trepitjà molts camins i ciutats per fundar monestirs, però alhora fou una dona de pregària i contemplació” i que “anota tres condicions essencials per a la pregària: conei­xement d’un mateix, conversió i humilitat”. Manifesta que “els veritables orants i contemplatius són capaços de des­cobrir Déu present i proper en les persones, en els fets positius i negatius de la història”. Finalment, diu que “Santa Teresa ens recorda que ens cal confiar en Déu i ser forts per afrontar les dificultats”, que tingué “dificultats per iniciar la reforma del Carmel; dificultats de tot tipus per anar a fundar tants llocs; dificultats per les denúncies a la seva nova fundació per part del clergat; i també crítiques als seus escrits” i que “en totes aquestes situacions Teresa no perd mai la pau i sempre confia en Déu”.

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, recorda que “fa un parell de setmanes es feia públic un estudi de l’organització “Save de Children” sobre el consum de pornografia entre els adolescents” i que “els mitjans de comunicació en varen fer una notícia breu remarcant les dades més impactants” com ara que “el 86% dels nois adolescents han vist alguna vegada pornografia (el 36% de les noies)” o que “la mitjana d’edat d’accés a la pornografia és els 12 anys”. Diu que no pot recomanar la lectura d’aquest estudi perquè “comparteix i propugna la ideologia de gènere; sobrevalora la realitat LGTBI; no entra en les causes del problema; llurs propostes em semblen poc útils o malmenades”. Assegura que l’ha preocupat, i tristament no l’ha sorprès, “l’absència d’articles d’opinió sobre el tema arran de la publicació de l’estudi” i que “se’ns presenten les dades d’una gravíssima problemàtica afectivo-sexual dels adolescents i ningú s’alarma i ningú gosa demanar actuacions per a corregir-ho. Ningú es pregunta com pot ser que els menors tinguin accés lliure a la pornografia a través d’internet”. Afirma que “socialment estem a anys llum de plantejar-nos la necessitat de valorar la virginitat, la puresa, el pudor, la fidelitat, el matrimoni, la família, la vida dels nonats”. Manifesta que “la pornografia és l’esclavitud més general de la nostra societat, gairebé sempre associada a l’onanisme” i que “els seus efectes nocius sobre la vida espiritual i sobre les relacions interpersonals és molt gran”. Finalment, diu que com sempre que parla d’un greu problema social, mira d’oferir una ajuda espiritual que “només serveix per als qui creuen que el Senyor pot guarir”, ja que “només és possible si s’està disposat a reconèixer el problema i a permetre que el Senyor entri en aquella dimensió de la pròpia vida”.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense  i a la pàgina web de cada diòcesi.