Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(GIEC) Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de l’Esperit Sant, de l’objecció de consciència, de santa Maria, mare de l’Església, de l’Església lliure per a servir, de si hi ha quelcom veritablement nou, de l’Assemblea diocesana de Lleida i de caminar junts.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, demana que “visquem la Pasqua en aquest temps de sinodalitat, guiats per l’Esperit Sant Defensor, que engendra la comunió eclesial i ens fa caminar junts, els uns enriquits amb els dons dels altres, tots germans, tots complementaris i tots units”. Recorda que “en aquest mes de maig, estem apressant-nos totes les Diòcesis –també la nostra- a acabar el treball sinodal i presentar-lo a la Conferència Episcopal perquè es faci una bella síntesi i s’aporti a la Santa Seu, a la Secretaria general del Sínode de Bisbes”. Expressa que “és l’Esperit qui ens regala el gran do de la unitat de l’Església en comunió fraterna i evangelitzadora”, que “el Fill i l’Esperit Sant tenen una missió conjunta, són distints però inseparables” i que “és l’Esperit qui ens uneix a Crist i ens fa viure en Ell”. Manifesta que “aquell Esperit creador que planava sobre les aigües, a l’inici del món, que va parlar-nos per les Escriptures santes, ja que Ell n’és l’autor principal, que va omplir la Verge Maria de gràcia i la cobrí com una ombra perquè engendrés el Fill de Déu, és el mateix Esperit que davallà en plenitud sobre Jesús al Jordà, i l’ungí, el sostingué a la Creu i el ressuscità d’entre els morts” i que “aquest mateix Esperit que ha estat donat pel sagrament de l’orde als sacerdots, aquests el fan davallar sobre les ofrenes i les consagra perquè Jesús es faci realment present, i el puguem menjar per tenir vida eterna”. Remarca que “enguany, temps de Sínode, la Pentecosta ha de significar unió de la diversitat de  llengües, per anunciar l’Evangeli”. Finalment, demana a l’Esperit Sant, Esperit d’amor, Esperit de sinodalitat, que vingui, que ens ajudi a “viure en comunió i a superar les divisions” i que uneixi “tots els cristians en un sol cos i en un sol esperit, perquè irradiem l’amor de Déu a tots i a tot arreu”.

El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, recorda que Jesús, arribat el moment de tornar al Pare, el moment de l’Ascensió, digué als seus deixebles: “Jo faré venir damunt vostre aquell que el meu Pare ha promès. Quedeu-vos a la ciutat fins que sigueu revestits de la força que us vindrà de dalt” i recorda també que “aquesta força que ve de dalt és l’Esperit Sant, el Defensor que el Pare havia promès”. Diu que en aquest temps de Pasqua “són molts els fruits que es vessen damunt l’Església i el món”, que “uns comencen una nova vida en rebre el Baptisme”, que molts “reben el do de l’Esperit Sant en la Confirmació” i que “són també molts els infants que comencen a participar del Pa de Vida en la Comunió de l’Eucaristia”. Recorda que “són sagraments de vida, fruits preciosos de la Pasqua del Senyor, de la seva Passió, Mort i Resurrecció”. Expressa que “això ho constatem aquests dies a les nostres parròquies i comunitats, en les diverses celebracions dels sagraments” i ens convida a preguntar-nos com ho vivim “els que potser fa ja temps que vàrem rebre aquestes dons”, així com si “som conscients dels dons que hem rebut o potser ens fixem més en els aspectes negatius de la nostra vida i del que ens envolta…”. Finalment, manifesta que “aquest temps pasqual hauria de ser ocasió de reflexionar, i així  revifar aquestes gràcies que hem rebut ja fa anys”: “La gràcia del Baptisme que ens ha fet fills de Déu, el do de l’Esperit Sant que ens dona llum i força, el gran regal de l’Eucaristia, Jesús mateix que es fa aliment per al  nostre camí”.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, recorda que “el passat mes de març, la Conferència Episcopal publicà una Nota sobre l’objecció de consciència”, que “l’escrit dels bisbes mostra la preocupació de l’Església davant lleis com la de l’avortament i l’eutanàsia” i que “la finalitat no és altra que ajudar a fer descobrir la llibertat de consciència davant la manipulació amagada darrere aquestes lleis, que no contribueixen a la llibertat i al bé comú”. Expressa que “s’invita en nom de la pròpia consciència a refusar determinades ideologies contràries a l’Evangeli”. Recorda que “a la Nota s’indica que tot ciutadà, en l’exercici de la seva llibertat, ha de prendre aquelles decisions que condueixen a la consecució del bé comú de la societat i del seu propi bé personal”. Afirma que “el ciutadà no ha de seguir les prescripcions de les autoritats civils quan aquestes són contràries a les exigències de l’ordre moral, als drets fonamentals de les persones o als ensenyaments de l’Evangeli” i que “l’Estat té l’obligació de reconèixer la llibertat religiosa, de pensament i de consciència”. Manifesta que “els cristians catòlics estem obligats a posar en pràctica l’objecció de consciència en aquelles accions que, estant aprovades per lleis de l’Estat, tinguin com a conseqüència l’eliminació d’una vida humana en el seu començament o acabament” i que “hem d’objectar davant la difusió d’antropologies contràries a la visió cristiana de la persona, de la sexualitat, del matrimoni i de la família”. Finalment, diu que “els cristians creiem que la llibertat humana, tot i trobar-se ferida pel pecat, disposa de la força necessària per a superar les dificultats i per actuar en coherència amb la pròpia fe”.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, diu que “la llibertat que, segons el Catecisme de l’Església catòlica, consisteix en «el poder, arrelat en la raó i en la voluntat, d’actuar o de no actuar, de fer això o allò, de produir per un mateix accions deliberades» (n. 1731) és una condició necessària per a la moralitat dels actes humans” i que “juntament amb el do de la llibertat, Déu ha dotat a l’ésser humà de la consciència”, “l’element més personal de l’ésser humà, que fa d’ell una criatura única i responsable dels seus actes davant Déu”. Afirma que “gràcies a la consciència podem percebre el bé i el mal en cada situació i decidir com hem d’obrar per a aconseguir la meta a la qual Déu ens crida”. Expressa que “la consciència percep uns principis que, encara que la fe ens ajuda a conèixer-los amb més claredat, tenen un valor universal, per la qual cosa tots els poden comprendre amb la llum natural de la raó”, que “d’ells naixen les normes morals fonamentals” i que “quan no actuem des d’aquests principis morals fonamentals amb facilitat ens deixem arrossegar per desitjos i interessos egoistes i la consciència va perdent la capacitat de discerniment moral”. Reconeix que “no sempre és fàcil actuar segons la pròpia consciència” i que “en la decisió moral hi ha tres moments: percebre les normes morals fonamentals; aplicar-les a les circumstàncies concretes en les quals cadascun viu i prendre una decisió”. Finalment, diu que “quan una persona actua amb rectitud de consciència (és a dir, buscant i desitjant fer el bé), encara que s’equivoque no perd la seua dignitat, perquè buscar els camins per a formar-se un judici moral és més digne de l’ésser humà que prescindir de la pregunta per la moralitat dels propis actes”.

El cardenal Joan Josep Omella diu que “quan el papa Pau VI, el dia de la clausura de la tercera sessió del Concili Vaticà II, declarava Maria «Mare de l’Església» constatava allò que al llarg dels segles havia estat i era l’experiència constant del poble cristià, fins als nostres dies, l’amor entranyable a la Mare de Déu”. No voldria que “passés el mes de maig, sense un record a santa Maria” i ho fa “recordant uns pensaments del papa Francesc dedicats a la Mare de Déu”. Expressa que “el Papa posa Maria com exemple de gent senzilla amb virtuts excelses, com exemple a seguir” i que “en l’exhortació apostòlica Christus vivit, publicada l’any 2019, després del Sínode dedicat als joves, el Papa diu: «En el cor de l’Església hi resplendeix Maria. Ella és el gran model per a una Església jove, que vol seguir Crist amb frescor i docilitat. […] Sempre crida l’atenció la força del “sí” de Maria jove» (ChV 43-44)”. Manifesta que “Maria era una noia humil i senzilla, però no va dubtar a acceptar l’encàrrec que se li va encomanar”, que “les ganes de servir van ser més fortes que els dubtes i les dificultats” i que “aquella noia avui és la mare de tots i, amb ella, la llum de l’esperança no s’apaga”. Recorda que “a finals de l’any passat, a Barcelona, vam viure un esdeveniment preciós i molt simbòlic”: la inauguració de la Torre de Maria de la basílica de la Sagrada Família, coronada per una estrella, “un estel que il·lumina la ciutat i els nostres cors amb la llum de l’esperança, una llum que volem que no s’apagui”. Finalment, demana que en aquests dies del mes de maig, no deixem d’honorar santa Maria amb la nostra pregària i que “aprenguem d’ella a dir sempre sí a la voluntat de Déu, a allò que Déu ens demani a cada moment i circumstància de la nostra vida”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “l’Església, ella mateixa, és un Poble lliure”, “no perquè, com cada persona humana o institució legítima, reivindiqui els seus drets”, “sinó senzillament perquè “la seva ànima”, el seu ésser, és l’Esperit i on hi ha l’Esperit allí hi ha la llibertat”. Expressa que el fet “que l’Església és el Poble de Déu lliure, constitueix una veritat moltes vegades molesta i sempre amenaçada”, que “és una veritat que, al llarg d’història, ha conduït molts cristians al martiri” i que “la primera amenaça a l’Església lliure venia de dins, és a dir, dels qui confessaven ser cristians, però seguien imposant tots els preceptes de la Llei Antiga, com a necessaris per a salvar-se”. Recorda que “l’Esperit va dissenyar amb aquella Església una veritable història de llibertat, com veiem en el llibre dels Fets dels Apòstols” i que “moltes altres amenaces han assetjat l’Església al llarg de la seva història, que provenen de poders que no suporten aquesta llibertat”. Manifesta que “la història de l’Església i la Paraula de Déu ens mostren que la llibertat de l’Església, com la de tot cristià, sempre serà una llibertat per a vincular-se per l’amor”. Centra la mirada en la Pastoral Sanitària, on “mantenim una lluita justa perquè siguin reconeguts la llibertat i el dret a objectar en consciència contra l’eutanàsia” i remarca que “ho fem, no per a aconseguir poder autònom, sinó per a estimar i servir la vida del malalt, per a vincular-nos en el servei d’amor concret als qui sofreixen”. Finalment, diu que “els voluntaris que es lliuren al servei de la pastoral amb els malalts saben que l’amor concret els compromet i resta possibilitats d’acció en altres camps”, però que “no deixen de ser Església lliure, perquè sobretot desitgen ser lliures per a estimar”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “la recerca contínua de novetat és una actitud present en tota persona” i que “de fet, en el fons d’aquest comportament hi ha una —més o menys conscient— insatisfacció respecte a un mateix o a les circumstàncies de la pròpia vida”. Afirma que “molts fan canvis continus (d’habitatge, de roba, de treball, de relacions…)” i que “altres busquen experiències tothora (viatges, esports, espiritualitats…)”. Reconeix que “tot això és expressió del desig de sortir del propi jo, per no acceptar que no podem deixar de ser nosaltres mateixos” i que “és un cercle viciós: un desig de fugida per a tornar a caure al mateix lloc”. Manifesta que “hi ha algú que trenca aquest cercle viciós; algú en qui s’obre una escletxa que possibilita un horitzó nou, una direcció decisiva en l’existència” i diu que “el qui és capaç de trencar la monotonia, la fatalitat, la insatisfacció en el cor humà és Jesús”. Remarca que cal fixar-nos que en Jesús “trobem l’actitud del qui no mira mai per a si mateix sinó que sempre està atent als altres i al Pare” i que “la d’ell és una existència humana autèntica, amb un misteri en la seva consciència i en les seves obres: era el Fill de Déu”. Destaca que “aquesta és l’obertura de la seva persona que fa possible, als qui posem en ell la nostra confiança, als qui creiem en ell, als qui deixem trobar-nos amb ell, la novetat de viure en plenitud la nostra condició humana: ser fills de Déu”. Finalment, diu que “no és pas que l’individu, amb les seves qualitats naturals i les circumstàncies de la seva existència canviï, sinó que en Crist, mort i ressuscitat, s’ha obert el camí que, des de la veritat, duu a la vida en plenitud”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, comunica que “el dissabte 28 de maig, la nostra diòcesi celebrarà l’Assemblea Diocesana a la Casa de l’Església, situada al carrer Acadèmia de Lleida”, “un esdeveniment molt important per a la nostra Església que es repeteix cada any des de fa molt temps i on es fa visible la responsabilitat i la col·laboració dels catòlics en les diferents iniciatives de tota la comunitat diocesana, les que estan relacionades amb el camp de la Paraula, de la Litúrgia i de la Caritat”. Expressa que “l’Assemblea d’enguany té una consideració especial en estar vinculada a la iniciativa que ha proposat el papa Francesc a l’Església universal amb la convocatòria del Sínode de Bisbes per a l’any 2023 per tractar el tema de la sinodalitat”. Recorda que “el Sínode va ser anunciat el mes de maig passat per dur-se a terme durant un període de tres anys” i que “la nostra diòcesi estava compromesa en el desenvolupament del seu Pla de Pastoral (2020-2024) amb una dinàmica pròpia i, en rebre els qüestionaris que la Secretaria del Sínode va enviar a totes les diòcesis el mes de setembre passat, es va sumar a l’estudi i a les possibles respostes”. Informa que “un equip d’agents de pastoral ha elaborat el document final que serà presentat com a ponència a l’Assemblea Diocesana” per tal que “tots coneguin el contingut de la nostra reflexió i que sentin que la seva aportació s’ha tingut en compte per millorar la nostra pròpia manera d’actuar a l’interior de l’Església i mostrar més autenticitat de cara a l’exterior de manera que es faci més creïble l’Evangeli en el món d’avui”. Finalment, diu que “el desenvolupament de l’esmentada Assemblea serà el següent: pregària, lectura de la ponència elaborada pels professors M. Antonieta Mateus i Jordi Capdevila, i diàleg entre els participants”.

El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “l’Església camina amb Crist, per mitjà de Crist i en Crist” i que “Ell és el Caminant, el Camí i la Pàtria”. Afirma que “Jesús és el Caminant que guia el seu poble”, que “surt al nostre encontre, com va fer amb els deixebles a Emmaús, per revelar-nos el sentit de les Escriptures i descobrir-nos la seva presència” i que “és aquest pelegrí anònim que fa que cremi el cor i es revela a la fracció del pa”. Expressa que “caminem al costat de Crist, company i guia del nostre pelegrinar”, però que “també caminem per Crist, perquè Ell és Camí, que condueix a la vida”. Manifesta que Crist ”s’ha fet camí per l’encarnació” i que “per això podem seguir les seves empremtes i avançar pel camí que Ell va obrir amb tota la vida i, molt especialment, amb la seva mort i resurrecció”. Remarca que “Crist és, finalment, la meta del nostre caminar, la Pàtria que esperem assolir”, que som “pelegrins que caminen amb la mirada posada “en la ciutat futura” (He 11, 10), on hi ha Crist” i que “el camí es fa més lleuger per al qui coneix quina és la meta i anhela assolir-la”. Finalment, diu que “el fet de “caminar junts” (la sinodalitat) manifesta el caràcter pelegrí de l’Església”, que “estem en camí cap a Déu” i que “en aquest camí sentim la companyia de Jesucrist, que es fa camí per a nosaltres i que ens indica la meta cap a la qual ens dirigim”.