Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Cristianisme al Segle XXI) Amb el títol "Mitjans de comunicació social: manipulacions i interessos" va tenir lloc el passat dissabte a la sala d’actes de la parròquia de Sant Ildefons un debat organitzat per “Cristianisme al Segle XXI”. Hi van participar Àlex Masllorens, professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, i Oriol Domingo, ex-responsable de la informació religiosa de “La Vanguardia” durant molts anys fins que se’n desvinculà el 2014, promotor del blog Avantguarda.cat i col·laborador de Foc Nou, El Pregó i Ràdio Estel. L’objectiu era reflexionar les raons de determinats resultats electorals que, darrerament, han contradit l’opinió publicada (victòries del PP malgrat els casos de corrupció,victòria del Brexit, derrota del referèndum de les FARC i resultats a la presidència dels EUA).

Jaume Botey va obrir l'acte com a president de l’Associació, i va presentar els ponents el també periodista Lluís Busquets i Grabulosa. Va iniciar la intervenció Àlex Masllorens afirmant que els mitjans mai no poden ser del tot objectius ni veritables i que, en principi, no és dolent conèixer-ne el posicionament públic de cadascun. Ara bé, a l’hora de distingir la informació contrastada i opinió ens adonem que hi ha posicionaments ideològics i partidismes subrepticis que resulten escandalosos. Sobretot si tenim en compte que la majoria de mitjans són subvencionats amb diner públic. Va recordar Vázquez Montalbán quan deia que el periodisme es mou entre el silenci de determinats fets i la no-veritat i va posar alguns exemples fins al punt de concloure que ens trobem en una societat més desinformada del que sembla. A l’hora d’analitzar-ne les causes va esmentar la precarietat de la professió periodística, la mercantilització de la informació més enllà del servei als receptors, a comoditat d’aquests en la consolidació de determinades ideologies perquè consumim aquells mitjans que trobem més afins i la globalització dels conglomerats mediàtics, almenys a Occident, cada vegada en menys mans i amb continguts diversificats (diaris, canals de televisió, distribuïdores cinematogràfiques, etc.). Així va parlar de grups a nivell mundial (AOL-Time Warner, Viacom-CBS, Disney, Vivendi, New Corporation, Gannett Mc Clatchy, Hearst Corporation...) i d’una dotzena que dominen a la pell de brau (entre els quals , Vocento, Prisa, Unidad Editorial, Mediaset, Planeta...), tan capaços de perfilar una manera de veure el món com de dispersar continguts i de nodrir-se de fons d’inversió estrangers, de manera que es fa difícil responsabilitzar-ne propietaris.

Per postres, si entre els nínxols d’informació no maneflejada, quedaven com alternatives empreses de la xarxa, ara sembla que Google, Facebook o Whatssap, també es van concentrant i poden acabar barrejant interessos. Va al·ludir al llibre de Neil Postman, Divertir-se hasta morir, per explicar que, vist que la gent penja imatges del que fa quotidianament a la xarxa, davant del perill del control denunciat per Orwell, hauria guanyat el món feliç d’Huxley, com si la gent estigués la mar de contenta de ser sotmesa a tota mena de controls.

Oriol Domingo va partir de la posició crítica del seu company enfront dels mitjans i va voler trobar les causes del perquè els mèdia, a més d’informar, desinformen, manipulen, tergiversen i fins i tot enganyen. Enllà dels dèficits que havia trobat el seu company —precarietat de la professió, grans grups en poques mans, manca d’ètica, etc.— va voler exemplificar la via de la censura, de la qual ell mateix deia que havia estat víctima, com n’havien estat al seu mitjà l’escriptor A. Sánchez Piñol o el filòsof X. Antich, aquest per haver escrit que el destí de Jorge Fernández Díaz era el de seure davant d’un tribunal. Amb exemples d’algunes recents tergiversacions, entrà en els riscos i servituds de les xarxes socials, malgrat ser l’única via de contrapoder als mitjans clàssics i poderosos, per poder-los trencar-los el monopoli comunicatiu i frenar-ne la manipulació. Després de parlar-nos de la censura i la tergiversació i dels reptes i riscos de les xarxes socials, es demanà què hem de fer els receptors. Per a ell, a partir del sentit crítica de cadascú, cal cercar la credibilitat dels mitjans, a partir de paràmetres com el de contrastar notícies, la critica amb respecte, la documentació i argumentació raonada del que diu. Tampoc no és bo, actualment, seguir sols un mitjà. Cadascú s’hauria de construir una mena de Frankenstein comunicatiu havent pouat informacions d’aquí i d’allà. Va parlar fins i tot de “Sibilare”, consultoria de comunicació i big-data. I va demanar responsabilitat als receptors perquè, si es deixa fer als mitjans a lloure, no tenen altra ideologia més enllà del propi negoci i del seu manteniment.

En el debat no sols es va baixar al detall de quins mitjans controlen determinades empreses al nostre país sinó de signatures concretes i cares conegudes. Es va parlar de les pressions de la publicitat, dels filtres de les agències i de tota mena de tertulians. I, encara, de l’ interès i maneres de determinades informacions religioses.