Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Samuel Gutiérrez/CatalunyaCristiana) Filla de Sant Boi de Llobregat, on acaba de professar els vots perpetus com a religiosa comboniana, la germana Eulàlia Capdevila Enríquez (1976) fa cinc anys que viu amb joia la seva acció missionera a l’oest de Zàmbia. Allà comparteix vida i anhels amb un poble i una Església molt vitals, que no perden mai l’esperança, i que l’animen a continuar treballant segons l’esperit de sant Daniel Comboni. Per a Eulàlia Capdevila la missió és, abans que res, un intercanvi d’amor. Tant és així, que no té por d’exclamar, juntament amb el seu fundador, que «si tingués mil vides les donaria totes per a la missió». La seva vocació missionera és un regal que ha rebut en el si de la seva família, del seu pare i la seva mare, ja difunta, una crida de Déu a lliurar-se completament als altres, especialment a l’Àfrica, continent que ja considera casa seva.    

Com ha viscut la professió al seu Sant Boi natal dels vots perpetus dins de les Missioneres Combonianes?
Ho he viscut com una celebració joiosa i compartidade tot allò que ha estat, per a mi, motiu d’alegria i esperança en aquests anys: la fidelitat del Senyor, la seva crida i els seus dons que no em defrauden.
 
Què representa per a vostè aquest pas?
Tenia moltes ganes de celebrar el sí per sempre amb la parròquia, la família, els amics, els cristians… Un sí més conscient potser d’aquell primer sí del 2003, de la primera professió, un sí més sofert, per l’experiència, però més ple. El Senyor no es cansa mai de demanar-te sempre una mica més. I sobretot, repeteixo, ha estat una acció de gràcies per la seva fidelitat. Espero haver transmès ni que sigui una mica de la joia que visc a la gent que va assistir a la celebració.
 
Ens podria fer cinc cèntims de la seva vocació missionera?
Els meus pares han viscut sempre una passió missionera molt marcada. El meu pare va anar fins i tot al Camerun com a laic missioner abans de casar-se. Ell sempre ens explicava allò que va viure aquells anys i compartint la inquietud que sempre ha conreat. Alguns amics de la família, una tieta missionera seglar a l’Equador i una mestra carmelita vedruna que va marxar a l’Àfrica com a missionera van despertar en mi l’anhel missioner. La revista Aguiluchos a la qual estava subscrita des de ben petita va ajudar també a conrear aquesta inquietud.
 
Què la va fer decidir-se per les Combonianes?
L’Àfrica, especialment, va exercir una atracció molt forta en mi des de ben aviat. Vaig anar coneixent també, de mica en mica, el carisma de sant Daniel Comboni, el nostre fundador, a través de convivències juvenils que vaig fer més tard amb altres joves d’Espanya. M’he trobat sempre molt identificada amb la metodologia de «salvar l’Àfrica amb l’Àfrica», pròpia de la família comboniana. La passió del fundador expressada en la frase «Si tingués mil vides les donaria totes per a la missió» em van fer sentir des dels inicis cridada a formar-hi part. Les missioneres combonianes tenen un estil de vida molt senzill i proper a la gent, amb una dedicació exclusiva a la tasca missionera, tant l’evangelització com l’animació missionera. Per a mi era molt important la missió i poder deixar la meva terra i cultura i anar a l’encontre d’una altra cultura per compartir la meva experiència de fe.
 
Com ha estat la seva experiència a l’Àfrica? També vostè, com molts altres missioners, s’ha enamorat d’aquest continent encara tan desconegut? Per què?
Sí que me n’he enamorat. La meva experiència de l’Àfrica la visc a través de la pregària que em posa en comunicació directa amb Jesucrist. És a través de la seva mirada que descobreixo els meus germans i germanes zambians. Moltes vegades em trobo amb una realitat dura, de pobresa, de límits, de precarietat i és només a través de Jesucrist que puc redescobrir el motiu pel qual he de romandre allà. A Zàmbia he descobert un món de relacions humanes molt autèntic i ric. Un món que encara no està posseït pel materialisme i pel capitalisme.
 
Quan va arribar-hi? Quines missions ha desenvolupat?
Vaig arribar a Zàmbia el febrer del 2005. Vaig ser destinada en una comunitat d’una petita població, que és el centre administratiu de la província oest de Zàmbia. La tribu majoritària d’aquest territori és la lozi. He hagut d’aprendre la seva llengua local per poder comunicar-me ja que aquesta part del país és molt rural i molt poca gent sap l’anglès. Visc amb quatre germanes més, de Mèxic, del Sudan i d’Etiòpia. M’he dedicat des dels inicis a la pastoral juvenil. Juntament amb els líders i els mateixos grups de joves organitzem cursos de formació agrícola, catequesis, prevenció de la sida i altres activitats. A més, tenim un fons per a microcrèdits i beques d’estudi i hem engegat diversos projectes, com ara una granja de porcs, horts familiars, una plantació d’arròs i una biblioteca. Com a comunitat missionera comboniana volem promoure especialment la formació de líders, inclosos els joves, perquè puguin ser protagonistes de l’acció evangelitzadora de l’Església local.
 
Què ha rebut d’aquesta gent?
He trobat molta acollida i comprensió. Ells han tingut molta paciència amb mi i em sento ara mateix, després d’un període d’adaptació cultural i física, com a casa. Intento viure la missió com un intercanvi d’amor i l’anunci directe de l’Evangeli. A Zàmbia he descobert molta set de conèixer el Crist.
 
Creu que l’Església és prou sensible amb les necessitats de l’Àfrica?
Jo crec que pot ser més sensible del que ja ho és. L’Evangeli a l’Àfrica i el mateix tipus d’Església i teologia s’ha d’inculturitzar molt més encara. Els primers missioners a Mongu construïen esglésies de model irlandès i fins i tot importaven creus amb el Crist blanc. Avui encara els nostres cristians de Zàmbia volen veure el Crist blanc, i si és negre no es vàlid per a ells! L’Església a Zàmbia ha de fer el seu camí, lent, amb els seus errors i les seves llums. Però s’ha de tenir paciència. El treball missioner és lent. No es poden esperar resultats d’un dia per l’altre. A Zàmbia ens reconforta molt saber que a Europa hi ha cristians i cristianes que preguen i ajuden econòmicament a les Esglésies més pobres. En moments difícils o de confusió sabem que no estem sols.
 
Com és l’Església zambiana, que és també la seva?
És una Església dinàmica, amb molta vitalitat. Penseu que només en la meva parròquia rural de Mongu cada any es bategen, després de dos anys de catecumenat, un centenar de cristians. Noves comunitats cristianes emergeixen aquí i allà fruit d’aquest desig de conèixer Jesús. L’Evangeli parla amb el llenguatge d’ells. És un missatge molt proper a allò que viuen cada dia: l’aigua del pou, la vora del llac, els pescadors, el treball dels camperols, les malalties, els endimoniats, la vídua… És una Església jove. L’esperança de vida està per sota dels 40! Són joves amb molta iniciativa i amb responsabilitats grans. Portar endavant la família i crear-se ells mateixos una feina, ja pot ser com a camperol, pescador o petit comerciant. És una Església força unida. La Conferència Episcopal Zambiana cada any escriu de dues a tres cartes pastorals denunciant amb contundència la corrupció que existeix al país i la pobresa extrema. Actualment les relacions són força tenses amb el govern com a conseqüència d’aquest treball valent per la justícia. Al mateix temps és una Església que tot just acaba de celebrar cent anys de vida. Estem encara vivint el període de la primera evangelització en algunes zones aïllades del país. Per això ens trobem pràcticament davant d’uns cristians de primera generació i es necessita encara molta formació per establir uns bons fonaments.
 
Quins són el reptes més urgents del continent?
Els reptes de la sanitat i de l’educació són molt urgents. Malalties com la malària i la tuberculosi, agreujades ara per l’epidèmia de la sida, provoquen una gran mortalitat. L’accés a medicaments, ara finançat per l’Organització Mundial de la Salut, no arriba a tothom. La major part de la població viu en zones rurals sense accés a cap hospital o farmàcia. I les ajudes internacionals se suspendran en poc temps perquè no és sostenible. La sida planteja un interrogant molt gran. S’estan fent enormes esforços preventius però els canvis en tradicions culturals són lents. Molts joves, especialment en les ciutats de Zàmbia, viuen descontents i en situacions de misèria per la falta de treball i educació. Això no afavoreix els canvis necessaris de comportament sexual en aquest grup.
 
Hi ha, però, esperança per a l’Àfrica?
L’esperança per a l’Àfrica no mor. Sobretot mentre hi hagi gent com les que conec, que no es fan mai enrere malgrat les grosses dificultats que han de passar i continuen somrient a la vida. L’esperança la percebo sobretot en el diàleg i la recerca constant dintre de les comunitats cristianes. La veig en la creativitat dels joves que se n’empesquen mil i una per poder sobreviure i potser fins i tot preparar-se professionalment. I quan, malgrat tot, celebren i canten la vida, donant gràcies a Déu per la seva providència.
 
Samuel Gutiérrez. Text publicat a Catalunya Cristiana.