Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(URC) La Unió de Religiosos de Catalunya ha fet la formació en línia “Créixer i esperar en temps de sofriment” amb el religiós camil José Carlos Bermejo. El director del Centro de Humanización de la Salud va reflexionar sobre el moment que es viu actualment, sobretot, en la vida religiosa. Davant les dificultats per les quals caminen els religiosos, va dibuixar un marc de realitat per poder fer un exercici de resiliència i abstraure d’allò que ens desafia una oportunitat.

Gairebé un centenar de religiosos i religioses de diferents congregacions es van connectar a la sessió de formació, celebrada el primer de maig, que va començar amb una pregària centrada principalment en les repercussions de la Covid. Una pandèmia que ha suposat la pèrdua de molts membres de la vida religiosa. Partint d’aquesta dura realitat, va començar José Carlos Bermejo la seva intervenció. Com a religiós de l’àmbit sanitari, va exposar la situació com si d’un pacient es tractés i va dividir la seva reflexió en tres parts: símptomes, diagnòstic i possible tractament.

Símptomes: realitat i context

En la primera part, va descriure el marc que avui dia envolta els religiosos, els quals travessen un “moment de pèrdues, disminucions de les comunitats, envelliment cada vegada més evident i ara la brutalitat de la pandèmia”. Va contrastar les xifres de la presència religiosa del 2015 al 2020. En aquest període hi ha hagut un descens, de  5.615 religiosos i religioses a 4.641 i va exposar també com en les tres últimes dècades la vida religiosa ha disminuït a la meitat. Va destacar també com la mitjana d’edat s’ha envellit sent ara de seixanta- vuit anys.

Davant la cruesa d’aquest escenari, va constatar l’entrada en tres crisis: edat,  autonomia y pertinença. Aquesta última, entesa com la sensació de molts religiosos que se senten en un món estrany per com ha canviat tot.

Diagnòstic: davant la pèrdua, dol

Bermejo va constatar que la vida religiosa es troba en un moment de “dol”. “Estem en un dol per tancar obres i comunitats, hem abandonat presències religioses a molts llocs i hem tancat comunitats i obres, des d’on exercíem diversos rols de gestió i ens sentíem implicats”. Va descriure com “la vida religiosa està ferida, ha patit amputacions i això fa mal”. Amb tot, va convidar a acceptar la situació i no negar-ho, per entendre que “és l’hora de deixar-se cuidar i aprendre nous rols”. “Sempre parlem de la nostra activitat de servir, però nosaltres també ens hem de deixar estimar i cuidar”, va dir Bermejo.

Bermejo va recordar com, tot dol implica una sèrie de tasques: acceptació, expressar els sentiments, entendre que allò que em perdut ja no hi és i la necessitat d’establir nous vincles. “Cal acceptar aquesta situació i no negar-ho” – exposava-. No ens hem de resistir perquè llavors mantenim amb nostàlgia i no canvia res”, va dir. “Cal invertir l’energia en noves relacions i noves mirades”.

Tractament: Posar al centre Jesús

El religiós camil va reflexionar com “abans semblava que es vivia la vida religiosa parlant de les xifres com si es tractés d’empreses de fins on arribem i com més lluny més producció”, explicava. Aquesta visió la va contraposar a “una nova oportunitat per apassionar-nos per allò fonamental”. “Vam voler seguir a Jesús pobrament i ara és la nostra oportunitat, ja que estem alliberats de moltes dinàmiques empresarials”, va dir.

Altres tractaments

Finalment, va esmentar diversos “tractaments” més concrets per adaptar-se a aquest nou entorn, aprofitant les oportunitats que hi ha. Entre aquests va destacar la saviesa de tot allò viscut. És a dir, “pensar que els valors i anècdotes passades són records d’ara i un testimoni de com envellir saludable i dignament”, una ensenyança per exemplificar enmig la societat.

També, com a tractament, va proposar “l’apostolat del telèfon” i de les tecnologies, les quals han donat l’oportunitat de trencar barreres amb la distància territorial. “Abans podíem estar menys en comunió interprovincial i ara podem ajudar els més llunyans de les nostres congregacions”, va dir.

El camí, l’esperança

Finalment va arribar a l’esperança, una dinàmica que “mai s’ha de perdre, i que no s’ha d’entendre ni com un optimisme ingenu ni com a un mer desig”. Tal com va dir, esperança és confiança en l’anel d’allò que es vol, amb constància perseverança i fidelitat. Bermejo va convidar a “trobar raons per l’esperança és un camp difícil, però cal trobar la manera de sobreviure tenint en compte la realitat”.

Al final de la sessió, el ponent convidat va respondre a les preguntes i dubtes dels religiosos i religioses que van participar en la trobada. En aquest moment Bermejo va insistir en el paper de l’esperança. Una dinàmica essencial sobre la qual cal parlar per evitar les lamentacions. “L’esperança cal fer-la operativa, ja que ens fa treballadors per tal d’aconseguir allò que volem que es faci realitat”. Va concloure assegurant que “no hi ha esperança si no hi ha compromís”.

Canviar el rol i deixar-se estimar

Abans d’acabar, va reflexionar assegurant que “també s’evangelitza en passiva”. En aquest sentit, va convidar a plantejar-se el rol de cada un però conjugant les accions en comptes de realitzant-les un mateix deixant que els altres ho facin per nosaltres. És a dir, en comptes de servir, deixar servir i en comptes de sempre mirant de cuidar, sent conscient que hi ha moments que cal canviar i passar a deixant-se cuidar. “Cal aprendre a deixar-se estimar de manera evangèlica per construir així el Regne”, va dir. “Perquè qui m’hagi de cuidar, pugui gaudir-ho amb tots els sentits”. “Deixant-me estimar ells tenen el goig de sentir aquest amor”, va afegir.