Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Bisbat de Lleida) Lluís Sallán Abizanda és des del passat 2 de setembre el nou Vicari general de la diòcesi, i hem volgut parlar amb ell de la seva trajectòria i de com veu l’Església.

Ha estat fàcil dir que sí al bisbe Salvador?

Ha estat una sorpresa que me la fes ja que segons la societat estic a les portes de la jubilació. És un sí confiat i confio que ell em sostingui d’alguna manera i conto amb la cooperació, amb la simpatia i amb la pregària de moltíssima gent que m’ho ha expressat d’una forma explícita.

Com va néixer la seva vocació sacerdotal?

Recordo que va ser un propòsit ferm i constant des de petit. Quan als 12 anys havíem de marxar del poble, vaig néixer a Sant Esteban de la Litera, perquè llavors no hi havia instituts, el meu pare em va buscar un lloc perquè pogués seguir estudiant. Recordo que un dia, asseguts amb ell allà al banc de la cuina amb el foc a terra em va dir si estava disposat a anar a l’institut i llavors va ser quan li vaig dir que volia anar al Seminari de Lleida.

En la seva trajectòria educativa hi té un pes la ciutat de Vitòria, com va ser que hi va anar a estudiar?

L’itinerari educatiu a Lleida es va trencar en el moment que els seminaristes del meu curs vam acabar el nivell de filosofia i llavors havíem de cursar teologia, però hi havia la plaça de bisbe vacant i vam estar amb un impàs força llarg. Vaig demanar poder traslladar-me a Vitoria per poder seguir estudiant ja que a Lleida no ens oferien la formació per diversos motius. Allà vaig conèixer una nova mentalitat i una nova llengua. També era un moment històric en el qual es vivien situacions tenses a Catalunya amb estat d’excepció. Va ser una experiència intensíssima, tant, que any rere any torno a Vitoria. Vaig al monestir benedictí d’Estívaliz i allí faig exercicis i em trobo amb antics companys.

Sempre busca persones que el poden ajudar a tirar endavant aquelles idees o propostes noves. Com viu totes les responsabilitats?

Ho visc amb pau i tranquil·litat perquè no estic sol ja que és obra de l’Esperit i ja sé que fa més Ell que no pas jo. També tinc companys al costat i el que no veu un, ho veu l’altre. Aquest estil de treball el vaig recuperar quan vaig tornar a Catalunya quan hi havia el bisbe Malla i vaig acabar els meus estudis a Barcelona. A l’acabar el rector del Seminari de Lleida em va reclamar per responsabilitzar-me dels joves. Vaig viure una dimensió nova i vaig entrar a formar part del Servei de Colònies a l’antiga Granja Escola de la Diputació, que estava ubicada a l’actual facultat d’Agrònoms. La idea de servei, la idea de joves i la idea d’acompanyar processos va calar fort. Llavors vaig veure que volia ser capellà i educador i després vaig cursar Magisteri.

També va ser director de l’Episcopal durant 20 anys, quin records en guarda?

Primer vaig arribar a l’Episcopal com a responsable de Pastoral per encàrrec del bisbe Malla, però vaig fer un salt a la subdirecció i d’allí a director, rellevant a Pardell. Totes aquestes experiències han valgut la pena i en aquest camp de l’Educació és on em sento còmode.

En el seu nomenament va voler destacar quatre paraules...

Vaig parlar d’agraïment perquè sóc on sóc, també gràcies als altres i també agrair sempre és créixer en l’amor i és un benefici per aquell que és capaç d’agrair. També si-us-plau perquè jo no tinc les respostes i les solucions, sinó que ve pel concurs de tots, com en el Primer Concili de Jerusalem, “seiem i parlem i prenem una decisió a la llum de l’Evangeli”. Necessitat de la unitat i mantenir l’equilibri en consens, reflexió, pregària i en el compartir. També demano perdó perquè no sempre estic a l’alçada. Acompanyament com a principi aplicat en la feina de cadascú, ja que l’Educació és un procés perquè forma part substancial de la tasca pastoral de l’Església.

Aquest perfil humà és molt important. Com contempla la realitat de l’Església actual?

Il·lusió per un costat perquè estem vivint en un moment absolutament creatiu ja que ha canviat el context cultural, social a on s’anunciava l’Evangeli i ens ha tocat aquesta responsabilitat d’obrir camins que siguin entenedors pel nou context cultural i social. També és un repte a no adormir-se i a la creativitat. A nivell diocesà, vull donar gràcies a tants laics i a tants voluntaris i l’Evangeli és viu a tot arreu.