El salpàs es manté a Tona

Víctor Rodríguez –CR Per Setmana Santa els capellans van més enfeinats que la resta de l’any i més en un temps amb escassetat de vocacions. Josep Molist, l’actual rector de les parròquies de Tona i Malla, al bisbat de Vic, encara va una mica més atrafegat perquè és dels pocs capellans que manté una pràctica ancestral pròpia d’aquests dies, la del salpàs. Un ritual que consisteix en la benedicció de les cases amb aigua i sal durant el temps pasqual per protegir-les contra els mals esperits la resta de l’any.

Aquest ritual cristià que gairebé ha desaparegut a casa nostra va retornar a Tona i Malla el 2013 per impuls del rector quan tot just feia un any que estava al capdavant de la parròquia. "El salpàs és com una petita visita pastoral familiar", explica Josep Molist, que aquests dies es desplaça a una trentena de cases de pagès disseminades pels termes de Tona i Malla. Per aquest motiu el salpàs va més enllà de la benedicció i comporta també una relació directa del rector amb les famílies, que en aquest cas té lloc a les seves pròpies cases i no a la parròquia, com acostuma a passar la resta de l’any. És el cas de la família Pratsobreroca, que des del segle XII viu al Mas del Prat de la Berroca de Tona, i que Dissabte Sant esperava l’arribada del rector per fer el salpàs com cada any per aquestes dates.

Quan arriba el sacerdot a les cases ja acostumen a  tenir-ho tot preparat: l’aigua, la sal, l’espelma, el llorer, el bol i la cullera. Amb el lligam que s’estableix i fet el salpàs, és tradició en moltes masies de compartir un senzill refrigeri com a gest d’hospitalitat o d’obsequiar el rector amb algun aliment que produeix la terra, com ous o hortalisses.

El ritual comença amb una pregària inicial i la benedicció de la sal i l’aigua a l’interior de la casa, tot encenent l’espelma que es col·loca al mig del bol amb l’aigua i la sal barrejades. Seguidament, amb la branca de llorer es beneeixen les principals estances de la casa i a continuació se surt a l’exterior i amb la cullera es llença la sal contra la llinda de la porta principal per protegir aquella llar dels mals esperits, fent-hi seguidament el senyal de la creu.

“Cuca, cuca, surt del niu”

El salpàs és una pràctica que evoca l’èxode dels israelites i és que en fer el senyal a la llinda de les cases s’evoca la sang de l’anyell amb la que els israelites marcaven les seves llars per tal que l’Àngel de la mort passés de llarg d’aquella llar.

Amb la benedicció del salpàs a la plana de Vic hi havia el costum de dir una frase enginyosa que reforçava el sentit protector d’aquest ritual i que alhora reforçava el missatge pasqual "Cuca, cuca, surt del niu, que Nostre Senyor és viu!". Al compàs d’aquesta frase s’espargia l’aigua i la sal per les diverses estances. En algunes ocasions, la sal sobrant es donava als animals i l’aigua es feia beure a les criatures per protegir-les contra les malalties. D’aquesta manera, la benedicció -i la protecció- arribava tant a la llar, com als que hi vivien, animals inclosos.

Les pedres parlen

La sal espargida amb el senyal de la creu durant tants anys sobre les llindes de les cases ha anat erosionant i menjant la pedra, deixant-hi unes marques ben visibles en moltes entrades. El salpàs, però es complementa amb altres senyals protectors i d’identificació cristiana com petites creus fetes amb palmes beneïdes enganxades a les portes o amb les plaques del Sagrat Cor que encara hi ha en moltes portes de cases antigues.

En entorns més urbans el salpàs té una versió més pràctica que es du a terme el Dimecres Sant quan en moltes esglésies es beneeix l’aigua amb sal i els fidels se l’enduen a casa per beneir particularment les estances i les finestres per on pot entrar el mal.

Per evitar que aquesta tradició no es perdi, la parròquia de Sant Andreu de Tona va editar l’any 2014 un petit breviari amb les pregàries i instruccions per dur a terme el salpàs a disposició de qualsevol parròquia que el pugui necessitar.