(Víctor Rodríguez –CR) La nostra estimada llengua viu i perviu en un món cosmopolita cada cop més menys atractiu, on el gran venç el petit i la homogeneïtzació s’imposa sobre la diferència que ens enriqueix i alhora ens singularitza. Diuen els experts que cada any moren (o s’exterminen) llengües mil·lenàries i en aquesta ‘terra de mar menuda’, com deia Josep Maria Ballarín, els catalans seguim ocupats –i preocupats– pel futur de la nostra llengua.
Una llengua que es resisteix a desaparèixer però alhora i de mica en mica, s’empobreix. Cada cop és més costós saber pel seu parlar si una persona és d’una contrada o d’una altra, un fenomen que s’accentua conforme davallen generacions que majoritàriament han viscut al lloc on van néixer i d’esquenes als grans mitjans de comunicació.
I davant d’aquest aspirador uniformador, la nostra llengua perviu tot acceptant barbarismes i anglicismes i a l’ensems, una castellanització de la seva estructura. Un procés que sembla lent -depenent com es miri- i tan perillós pel resultat com per la seva invisibilitat, en no ser entès com un atac directe on reaccionar amb fermesa. Que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado, que diuen.
I dins d’aquest fenomen, a mesura que marxen els més grans es van perdent també aquelles expressions pròpies d’una societat que ha estat tan pietosa com rural fins fa ben poc. I és aquí on, malgrat l’evolució i l’acceptació del moment que ens ha tocat viure, hem de fer-nos militants de les paraules, per tal de salvar-nos els mots, com deia el poeta arenyenc.
Si no actuem amb aquesta militància, d’aquí poc serà massa tard quan en entrar en un lloc, i dir el tradicional Déu Vos Guard –i els seus derivats Déulaguard i Deraguard– ja no ens miraran estranyats, sinó que ja no ens entendran. I és que l’A maria!’ que ens tenia acostumats la iaia Sunción de Plats Bruts ha quedat encara més oblidat que el Déu Vos Guard empolsinat que encara hi ha als rebedors de moltes llars catalanes.
Perquè a part de saludar, també podem agrair les coses en català i religiosament, perquè més enllà del gràcies, hi ha el mercès. I la contesta al gràcies, pot ser el De Res més comú, i un de més correcte, el No es mereixen. Si volem llençar una floreta, podrem dir: vostè les té totes. I si volem encarrilar-ho religiosament, al gràcies de torn, respondrem: A Déu siguin dades.
La nostra llengua, cada cop menys rica i menys plena, farà bé de preservar les seves singularitats, vinguin d’expressions del nostre passat més pagès o bé més pietós. Per què si tenim vàries maneres de dir o expressar una mateixa cosa, n’hauríem de prescindir?
Mentrestant, esperarem que algun famós o influencer posi de moda alguna d’aquestes expressions de manera desacomplexada, que faci revitalitzar-les i traspassar la barrera generacional on perviuen, on han quedat ancorades i d’on lentament van marxant. I és que sabem també, que com deia Joan Fuster, que la nostra pàtria, és la nostra llengua, i per això, l’hem de voler tant rica com plena.
Com sabran, el tema dona per més articles. De moment, però, m’acomiado amb un Arreveure si a Déu plau ( o si Déu vol). Continuarà.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.