Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Blanquerna) Abans d'iniciar formalment aquesta entrevista parlem entre altres coses d'Il gattopardo, la novel·la de Lampedusa i la magistral pel·lícula que va dirigir Visconti, i de la màxima que pronuncia el príncep de Salina en plena unificació italiana: "Canviar-ho tot perquè res canviï". Quan acabem la conversa diu, somrient: "En el meu cas és una mica a la inversa..., res ha canviat però ha canviat tot: hi ha un compromís vital que et situa i et responsabilitza davant dels altres". El passat 15 d'octubre el bisbe de Girona va ordenar capellà a Miquel Calsina. No ha canviat res perquè ell seguirà fent classes de Sociologia i d'Història del Pensament a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL, seguirà sent delegat de Mitjans de Comunicació al Bisbat i vivint entre l'Empordà, Girona i Barcelona. Té quaranta-sis anys. "En els inicis, vaig pensar en el diaconat permanent com una possibilitat, com una manera de donar sortida a la meva inquietud i a la voluntat de fer un compromís eclesial. Després vaig anar veient que havia d'anar més enllà". 

Com va decidir fer el pas definitiu?
En el meu cas no es tracta òbviament d'una decisió sobtada, com un enamorament apassionat. Hi ha dos tipus de persones, aquelles que actuen d'una manera arrabassadora en les decisions vitals perquè el seu camí se'ls manifesta d'una manera molt clara i contundent, i un altre tipus de persones més de procés, d'itinerari. Penso en un text molt bonic d'Isaiah Berlin titulat L'eriçó i la guineu. Berlin distingeix entre dos tipus de figures en la història del pensament universal: les guineus i els eriçons. Els eriçons són els que tenen una idea o una intuïció central molt clara i hi van a fons des del primer moment. I els que actuen com a guineus són els que van fent un recorregut, construint un univers de pensament més polièdric, a poc a poc. Jo sóc més aviat una guineu! (somriu). Al llarg de la meva vida hi ha un desig essencial, de fons, que es manifesta molt aviat i que va fent el seu camí, amb etapes diverses..., fins i tot amb moments de distanciament amb l'Església. I el desig d'entrada no és tant el de fer-se capellà com el d'un compromís de fons i autèntic pel que fa a la vida cristiana. Donar nom a aquestes coses no és fàcil perquè cadascú interpreta les paraules a partir dels seus propis esquemes i experiències.

Parla d'un compromís de fons. En una època en què els compromisos no acostumen a ser gaire sòlids.
Jo ho situaria més en aquest context, sí. És cert que vivim una època de compromisos, podríem dir-ne, més light. A vegades algú m'ha preguntat com és que he pres la decisió enmig d'una crisi de vocacions com l'actual. Però en realitat la crisi no és només eclesial sinó en tots els àmbits de la vida. Vivim el que alguns sociòlegs han anomenat la societat líquida, en la qual les opcions personals acostumen a ser més efímeres, temporals. No ho valoro, només ho constato.

La seva decisió requereix un discerniment llarg, intens, que potser no tothom està disposat a fer...
La paraula discerniment no ha tingut mai gaires adeptes però jo la trobo cada vegada més suggeridora, no només per a la vida personal, sinó també per a la col·lectiva. Discernir vol dir passar les coses pel cap i pel cor, fer aquest recorregut diverses vegades, molt circular, i acabar decidint.

Com ha elaborat aquest procés?
Si m'he mantingut i he crescut com a cristià, ha estat en bona part gràcies al contacte de tu a tu amb persones concretes amb qui he mantingut una gran relació d'amistat, i que m'han ajudat a elaborar-lo i a treballar-lo al llarg del temps. Penso, per exemple, en Joan-Carles Elvira, filòsof i monjo de Montserrat, professor, per cert, de la Facultat de Filosofia de Catalunya-URL, que lamentablement ens va deixar fa pocs dies... Aleshores, fa quatre o cinc anys vaig començar aquest procés més d'anar concretant de cara a l'ordenació a la diòcesi de Girona, que és la meva, establint durant dos anys la meva residència al seminari de Girona. Ja havia completat els cinc anys d'estudis en teologia temps abans, a Barcelona. 

A on va celebrar la primera missa? Quina va ser la sensació?, és com el primer dia de classe?
La primera va ser el dia de l'ordenació, concelebrada a la catedral de Girona amb el bisbe, amb més de setanta preveres i acompanyat de molta gent que aprecio i estimo. Després, la primera celebració pròpia, diguem-ne, va ser a la Bisbal d'Empordà, que és on he estat el darrer any i mig de diaconat i d'etapa pastoral. Sí, una mica vaig experimentar aquesta sensació. Però també haig de dir que una de les coses de les quals m'he adonat d'una manera especial és que a la vida, quan respons amb naturalitat a allò que ve de dins, quan no actues per obligació ni per quedar bé, quan el que fas d'alguna manera va més enllà de tu mateix, ho afrontes amb molta tranquil·litat, perquè no es tracta d'un simple acte de voluntat que depengui només de tu. 

Vostè segueix amb les classes a la universitat, no volia perdre aquest contacte...
És molt important. I crec que és convenient, en general, que el capellà, sempre que pugui, no perdi el contacte amb el món professional del seu àmbit, sigui quin sigui. Si no, la seva experiència pot quedar reduïda a un entorn massa estret i limitat, per més gratificant que sigui.

Què li aporta a vostè el contacte amb la universitat?
Estar en contacte amb la gent jove curs rere curs és fonamental per sortir dels propis esquemes i ajuda a entendre moltes coses. És com un estar en contacte amb el ritme mateix de la societat. A part dels coneixements que jo pugui transmetre a les classes i amb el diàleg amb els estudiants, jo també hi aprenc moltes coses... 

Aquest contacte amb una Facultat de Comunicació, la seva experiència, pot contribuir a millorar la comunicació de l'Església?
La comunicació es basa en gestos, paraules i símbols, als quals dotem d'un significat, sentit... Quan la història o l'evolució de la societat porten a un trencament o a un desarrelament entre aquests gestos, paraules o símbols i el significat que la societat els pot donar, vol dir que cal actualitzar-les. És el que ha passat en bona mesura amb l'Església, que té encara aquesta assignatura pendent. S'ha posat al dia amb la tècnica i amb els mitjans de què disposa per comunicar -en això sempre ha estat molt avançada, de fet-, però ha d'afrontar la qüestió del llenguatge, del com "emparaular" el món, com diu l'antropòleg Lluís Duch, des d'una perspectiva evangèlica.

Com explicaria els valors de l'Evangeli als joves?
Potser com uns valors que representen una tercera via entre les filosofies new age, les espiritualitats més individualistes, centrades en el jo o en el benestar personal, en una ascesi més intimista; i d'altra banda, la visió del cristianisme que posa de relleu només la seva dimensió social, de promoció i defensa de la dignitat humana, dels drets de les persones, etc... Jo diria que el cristianisme té de totes dues coses però no és només ni una cosa ni l'altra. De vegades alguns sectors de l'Església només posen l'èmfasi en un d'aquests pilars descartant-ne l'altre, i així caiem en l'error de reproduir l'esquema superficial de conservadors o progressistes. L'Evangeli va més enllà de tot això i s'ha de presentar com un missatge que pot donar sentit a totes les dimensions de la vida humana: a la personal i a la social, a la interior i a la relacional...

El papa Francesc ha marcat un estil propi, creu que canviarà més coses?
Posarà les primeres bases de transformacions que vindran amb el temps, però no hi haurà grans canvis estructurals de forma ràpida. Ell mateix diu sovint que "el temps és més gran que l'espai". Al llarg de dos mil anys, l'Església s'ha adaptat a situacions històriques diferents i a valors i pressupòsits diversos, ara estem en un moment de transició. Potser no veurem grans canvis a curt termini, però el papa Francesc demostra que hi ha una altra manera de fer Església, més coherent, més senzilla, més autèntica, i que és possible parlar i donar respostes que valen la pena a qüestions que interessen tothom, cristians o no cristians.

Diria que l'Església catalana és diferent de la de la resta de l'estat?
Potser l'Església catalana, en general, ha estat tradicionalment més oberta a dialogar amb els corrents de pensament i els moviments culturals i artístics que han anat sorgint al llarg del temps. Això li ha donat sempre un tarannà i un estil propis.

I ara com la veu?
Amb molts reptes per davant a tots els nivells, de presència i rol públic, intel·lectual i humà, etc. Però això encara m'esperona més a mirar d'aportar alguna cosa...

Estem en una universitat d'inspiració cristiana on conviu un col·lectiu molt gran (professors, PAS i estudiants) de persones creients i no creients. Com s'imagina aquesta relació?
Establir aquest pont és una de les coses que m'interessen. Tinc moltes coses en comú tant amb persones creients com amb persones que no ho són. Per a mi això és molt estimulant. De fet Jesús demostra que moltes vegades se sentia especialment mogut a relacionar-se amb persones més aviat allunyades de la religiositat del seu temps. Potser perquè s'hi trobava més còmode i tot. L'Església no pot tancar-se en ella mateixa. Ha de ser una Església "en sortida", com diu el papa Francesc també. I per tant, encara que sembli una contradicció, ha de ser una Església menys clerical. Jo no ho sóc gaire, de clerical!