Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Ja em perdonaran que avui personalitzi una mica. Els periodistes sempre tenim el perill de ser autoreferencials. Però aquesta darrera setmana hem viscut una intensa experiència familiar d’acompanyament a la mort. Llei de vida.

La providència de la Seguretat Social ens va portar a la Clínica de la Mercè de les Germanes Hospitalàries, les religioses fundades per sant Benedetto Menni, germà de Sant Joan Déu. Aquest 2014 es compleixen 100 anys de la mort del fundador, que també va iniciar diverses obres a Catalunya, com un asil per a nens a Les Corts.

Hem viscut uns mesos de periples sanitaris. En general, hem trobat molta humanitat. Més de la que vam trobar amb els paletes del cementiri dient-nos que ens afanyéssim que ja era l’hora de plegar.

Així, hem pogut conèixer en una situació complicada la lloable vocació de servei del personal sanitari. Una experiència que també em referma en el convenciment que aquest país funcionaria millor si cada sis mesos tots passéssim unes hores en un centre geriàtric o en la sala d’espera d’un hospital. Allà és on hi ha problemes de veritat. Els que no s’arreglen amb diners. Se'ns passarien totes les manies i tornaríem al que és essencial.

I, francament, l’acompanyament que hem trobat amb les Germanes Hospitalàries no l’hem trobat enlloc. Com passa en tots aquest serveis regentats per l'església, el personal ja no són monges. Però elles estan allà. A la mateixa clínica del barri d’Horta de Barcelona tenen una petita comunitats d’onze germanes. Crec que entre totes deuen sumar més de mil anys. Però elles estan allà. “Vagi, vagi tranquil que nosaltres ja estem aquí per acompanyar-lo”. Elles, allà.

En el nostre mòdul de psicogeriatria hi havia la presència constant de dues o tres germanes. Matí i tarda passaven a veure’ns diverses vegades. Estaven pendents dels familiars i del malalt. Acompanyat i controlant. I si alguna cosa no la veien bé, de seguida donaven les instruccions per solucionar-ho. No calia demanar res perquè elles ja estaven allà. Un actitud que a més han sabut transmetre a tot el personal del centre. Evidentment, al personal sanitari. Però fins i tot la senyora que netejava quan passava per l’habitació s’interessava per com anàven les coses i per com estàvem. No fan una feina, fan un servei. Admirable, perquè la rutina del contacte diari amb el sofriment facilita molt acabar despersonalitzar -deshumanitzant-. 

I sense voler personalitzar: la germana Cruz. Sorda com una tàpia, com em va advertir només saludar-me. I tan jove com les altres. Però allà estava, amb una pila d’anys, menuda i ben activa. Una sordesa i una edat que no la limitava, sinó que crec que afavoria una tendra relació amb la gent gran malalta. Persones a les qui ja ha abandonat la deesa raó. I allà estava la germana cada migdia i cada vespre ajudant a donar els àpats a la gent gran. Si que un dia no hi era quan vaig arribar; la vaig trobar quan sortia que s'anava a confessar.

Anava passant per l’habitació resant parenostres, donant confort i, si volies, conversa. “Vostè és creient?” em va preguntar. “Doncs resi, resi perquè ens enviïn més treballadors per a la vinya”. Doncs, ja veieu. Reseu. Reseu per les vocacions. Perquè aquesta vida totalment dedicada als altres amb amor gratuït de les germanes hospitalàries no la substitueix cap dels miraculosos avenços científics que ens meravellen cada dia. Quan ens fem vells i no estiguin allà, les trobarem a faltar.