Un àmbit de revelació: capella del noviciat de la Sagrada Família d’Urgell.

Aquest estiu he tingut la oportunitat de poder visitar un altre edifici religiós catalogat al DOCOMOMO(sigles de “Documentation and Conservation of buildings, sites and neighbourhoods of the Modern Movement”), la capella del noviciat de la institució de la Sagrada Família d’Urgell (que recentment van celebrar la beatificació de la seva fundadora, Anna Maria Jané). No deixa de ser interessant que un altra capella de noviciat estigui també catalogada al DOCOMOMO, la capella del noviciat de la Companyia de Jesús a Raïmat (en vaig parlar aquí). La capella és un referent de l’arquitectura religiosa moderna a Catalunya, data del 1959-60 i és obra dels arquitectes Josep Miquel Serra de Dalmases i Josep Puig Torné.

En la memòria del DOCOMOMO es fa notar la necessitat de crear un nova capella de majors dimensions per respondre a les necessitats del noviciat així com la creació d’un accés independent que protegís el conjunt de l’entorn urbà, fet que es va aconseguir mitjançant un mur en gelosia de cara a l’exterior que serveix alhora de suport a un pas porticat a la capella des del jardí d’entrada al conjunt ja existent. L’estructura està formada per una nau de pòrtics articulats de formigó armat que sosté una coberta a dues aigües de pissarra, mentre que els testers i els murs de càrrega són de mamposteria. L’aparença exterior de la capella és d’una gran austeritat i queda significada com espai religiós gràcies a la creu, els vitralls en planta baixa situats a peu pla que donen al carrer i un conjunt escultòric que representa la Sagrada Família que, curiosament, va ser retirat en els seus inicis perquè es va considerar poc “devocional” (posteriorment, un cop passada una mentalitat caduca respecte el que ha de ser una escultura religiosa, es va tornar a posar a la façana i és el que sortosament podem veure en l’actualitat després de restar molt temps abandonat en un magatzem).

Pel que fa a la composició de l’espai, la capella segueix molt de prop el mateix esquema de l’Església de Corpus Christi d’Aquisgrà (Rudolf Schwarz, 1930): una única nau elevada, franquejada per un passadís lateral més baix, il·luminada per finestres corregudes a dalt de tot i unes obertures de major mesura il·luminant el presbiteri de dalt a baix (imatge de l’esquerra). La novetat d’aquesta capella rau en el trencament de la simetria disposant el seu accés d’un dels extrems laterals de l’espai sota el cor, entenent-lo com una perllongació del porxo exterior abans esmentat que fa contrast d’alçada amb la gran nau principal i, per altra banda, la desaparició d’un dels dos murs laterals de la gran nau per dissenyar-hi dues galeries tancades amb una gelosia des d’on pregaven les novícies. D’aquesta manera es guardava la clausura necessària per aquest espai, ja que la planta baixa tenia un accés públic (imatge de sota).

Tot i que els finestrals correguts superiors de la nau i el gran finestral vertical del presbiteri aporten una llum neutra (tamisada per una estructura de brise-soleils exteriors), cal notar els diferents conjunts de vitralls de la capella, obra de Josep Maria Blay i Gerald Henderson amb temàtiques ven diverses (els evangelistes al tester, la creació en el passadís lateral i l’Esperit Sant en la Capella del Santíssim, que també acull la tomba de la fundadora). Pel que fa a la il·luminació cal destacar també els magnífics lampadaris verticals dissenyats pels arquitectes disposats asimètricament al llarg de la nau principal i la franja il·luminada d’alabastre entre el passadís lateral i la nau principal. Com a remat artístic del conjunt cal fer menció de l’espectacular Via Crucis de fusta corregut de Tomàs Bel i al conjunt de la Sagrada Família que presideix el presbiteri sobre una franja vertical d’alabastre vetat, obra de Maties Palau Ferrer.

Així doncs, del que aparentment sembla una nau industrial, sorgeix un espai molt ric en la seva il·luminació i complexitat interior així com en l’encert de la càrrega comunicativa de les obres que allotja. Comentava la superiora que en aquest espai ella podia fer molta catequesi als infants. Aquest comentari i el que hem vist de l’edifici em confirma una intuïció que he llegit aquest estiu sobre l’espai religiós (a TUÑÍ, O. “El do de la veritat (Jn 1,17). L’evangeli segons Joan com a revelació de Jesús.” FTC. BCN 2011), i és que aquest és, bàsicament, un “àmbit de revelació”. És a dir, així com Jesús té en els evangelis sinòptics (especialment en Marc) una casa de referència on fa una “classe particular” als seus deixebles (Mc 2,1; 3,20; 7,17; 9,28; 9,33; 10,10), i donat que en l’evangeli de Joan aquest “àmbit” és la relació amb Jesús mateix (on el “seu lloc” és la mateixa Casa del Pare: Jn2,16; 8,35; 14,2-3), una església ha de visualitzar o facilitar aquesta revelació. Una església ha de ser l’àmbit on la Saviesa es fa present a través de la comunitat fraterna, que no deixa de ser una anticipació del que viurem a la Casa del Pare. Crec que el que dic tampoc és res de “l’altre món” i, en el fons, és el que han intentat ser totes les esglésies de forma senzilla com la capella del noviciat de la Sagrada Família d’Urgell.