Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Sempre hi ha hagut captaires al carrer, però ara han augmentat en nombre de manera clarament perceptible. De vegades, es col·loquen en actituds humiliants. N’hi ha que, de genolls, abatuts, aguanten un recipient petit a la mà per recollir les monedes. Altres, amb un cartell, en el qual, fent cas omís de l’ortografia, exposen el seu drama personal. Uns quants, amb les seves pertinences escasses i brutes, porten a sobre tot l’aixovar. També demanen almoina. N’hi ha algun que s’atreveix a demanar un entrepà perquè confessa que té gana. Altres mostren les seves extremitats deformes per suscitar compassió i així obtenir-ne un guany. En veure’ls, els vianants passen pel seu costat i dins seu es remou una sèrie de registres mentals i emocionals ben variat: indiferència, sofriment, actitud generosa, pensament crític, rebuig, desconfiança, sentiment de culpabilitat, mirada compassiva... Deterioren el paisatge de la ciutat, perquè introdueixen una pinzellada de sofriment i una imatge poc estètica. Però és la realitat humana que aflora. Els arguments tradicionals ja no serveixen. La crítica fàcil contra ells ha perdut vigència. Anomenar-los ganduls i convidar-los a treballar, ara sona a sorna. Ni tan sols tenen feina els que acumulen llicenciatures i màsters, que estan a la llista de l’atur i que somien amb una «mobilitat exterior», eufemisme ministerial per indicar la fuga massiva de joves que no troben futur al seu país. Els captaires, al contrari, potser sense estudis, s’endinsen en un carreró sense sortida. No poden somiar, perquè totes les seves energies es consumeixen per sobreviure.

Darrere de cadascun d’ells hi ha una història. Tots tenen un nom. Instal·lats en la marginació, viuen en soledat per la mancança d’afecte. De vegades, el dringar de les monedes al seu recipient n’alimenta la supervivència, però en fereix la dignitat. No sempre hi ha afecte, respecte... Rebre no és gens fàcil, però tampoc no ho és donar en aquestes condicions, en les quals la bondat es barreja amb la mala consciència de ser uns privilegiats. Tot un panorama d’impotència. Veig la policia nacional que protegeix uns edificis en una manifestació, però, qui protegeix aquestes persones pobres i marginades?
 
Mentrestant, els causants d’aquesta crisi que aguditza tants drames humans viuen còmodament a casa seva. La seva cobdícia, el seu afany d’enriquir-se amb rapidesa a qualsevol preu, ha condemnat a la misèria milions de persones. Els que tenen la responsabilitat de donar solució als problemes prefereixen protegir els bancs, alimentar candidatures olímpiques, estendre la xarxa de l’AVE, retallar les pensions... L’FMI admet ara que les mesures d’austeritat fan més mal que no pas ajuden. Els efectes secundaris de la seva medecina són pitjors que els beneficis que prometen.
 
Els captaires proliferen, la resta no som conscients que podem acabar igual que ells. Càritas i les organitzacions solidàries representen un oasi d’esperança. No tot està perdut.