Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

M. Teresa Ahircart és jutgessa de Pau i enterramorts

Hem demanat a M. Teresa Ahircart, veïna de 80 anys del Papiol i ciutadana compromesa amb el seu poble, que ens faci cinc cèntims de com viu les dues feines que fa, dues feines delicades que li permeten ser molt al costat de la seva gent, en moments molt diversos.
Sóc ajudant del cementiri parroquial del Papiol. Aquesta és la versió suau. De fet, se’n diu: “enterramorts”. La meva feina contrasta amb la meva forma de ser, perquè sóc optimista i alegre, i m’agrada mirar les coses pel costat positiu. Sempre he tingut comerç i m’he relacionat molt amb la gent, i com que visc en un poble petit on tots ens coneixem, sempre havia anat a tots els enterraments.
Fa catorze anys l’administrador del cementiri es va posar malalt, just en el moment en què hi havia canvi de rector. El mossèn no sabia gaire què havia de fer. Primer va demanar al meu marit, que acabava de jubilar-se, que s’ocupés d’aquesta feina, però el meu marit després de rumiar-s’ho tota una nit va dir que no. I com que jo sempre intento donar un cop de mà a l’hora de resoldre els problemes, m’ho va proposar a mi. Doncs allà va, jo no m’hi vaig pensar gaire.
No va ser fàcil. No pas per la feina en si mateixa, que no em va agafar de nou després de treballar tota la vida, sinó perquè quan coneixes les persones, s’hi barregen els sentiments. També m’ocupo d’anar a les cases en el moment en què em truquen i sovint he estat allà amb la família fent companyia i esperant el moment final. Jo procuro estar disponible: em truquen encara que sigui a la matinada i dormo ben a prop del telèfon. No tinc mandra.
Una de les meves feines és ajudar a reduir les restes per fer lloc al qui hem d’enterrar. Els familiars no solen ser-hi en aquest moment, però sempre em demanen que ho faci amb compte: les restes són per a ells aquell pare o aquella àvia estimada, o algun fillet, que sempre és el més dolorós. Sento una responsabilitat molt gran en veure la confiança que dipositen en mi. 
També hi ha nínxols que no reben gaire visites i els netejo els vidres o trec les flors que ja han quedat caduques. El cementiri fa goig, i molta gent hi va a passejar. Hi ha sis tombes, i alguna de preparada per si algun rector la vol fer servir. Les altres tombes són particulars. Les reguem i tenim cura de les plantes.
A mi tot això m’ha ajudat a valorar la vida, a sentir-me útil. També he patit pèrdues familiars doloroses i la meva feina m’ha ajudat a acceptar-les millor. El temps és or i cal aprofitar tots els moments,fent tot el que puguem treballant per a tots. Per això disfruto molt de la vida agraint cada minut que respiro,esperant tranquil·lament quan arribi la meva hora .
No és gens fàcil desprendre’s dels qui estimem, perquè com diu una frase que vaig llegir no sé on: La mort és d’una rudesa incalculable. És el fet més brutal que els humans ens veiem obligats a acceptar. Per sort tenim la mort de Jesús. Aquí hi és tot ben representat: la mort, la pietat ,el perdó, el gran sofriment i per fi la resurrecció.
I aquí ve l’altra part de la meva feina i és que sóc Jutgessa de Pau del meu poble. A mi, que sóc molt de la broma, m’ha ajudat a relativitzar les coses fer dos serveis tan diferents. Ser jutgessa potser té més “rang”, però jo he après molt en totes dues tasques. Aquí he hagut de fer cursets per casar la gent. Jo de fet, encara que siguin cerimònies civils, de vegades els llegeixo poemes de la Mare Teresa de Calcuta, i ens emocionem i tot. 
No m’agrada gens fer judicis i no sempre les coses són tan clares com per jutjar ningú. El que sí que m’agrada i no se’m dóna malament és fer conciliacions. Fa deu anys que sóc en el càrrec, que es renova cada quatre anys. És el ple municipal que tria entre la gent que es presenta i la presa de possessió es jura a Sant Feliu de Llobregat. 
A més a més, a la parròquia ajudo tant com puc i sempre preparem sortides o peregrinatges. Estic a diverses societats com La Setmana Cultural, al grup de patrimoni i al Museu, i canto Gospel.Quan tinc una estona vaig a caminar amb el grup que fem gimnàstica.