Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

La litúrgia d’aquests dies convida a la lectura de la primera carta de Sant Joan. Tant ahir com avui el text ens endinsa en el misteri de Déu com experiència d’amor. Com cada dia, en la meva salutació inicial als meus amics de la xarxa social, he reproduït un fragment de la pregària personal que faig al matí. El text que he penjat avui és el següent: “Estimats meus, si Déu ens ha estimat tant, també nosaltres ens hem d'estimar els uns als altres. A Déu, ningú no l'ha vist mai; però si ens estimem, ell està en nosaltres i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud. Coneixem que estem en ell i que ell està en nosaltres perquè ens ha donat el seu Esperit. (...) Nosaltres hem conegut l'amor que Déu ens té i hi hem cregut. Déu és amor; el qui està en l'amor està en Déu, i Déu està en ell” (1Jn 4,11-16) 

A partir d’aquest fragment he proposat pensar que les persones que estimen de debò tenen l'oportunitat de ser contemplatius de la nova encarnació de la divinitat. Vàries persones han establert un petit diàleg que considero que aporta una visió fresca i viva d’aquest text. La primer aportació ha estat una persona que afirmava que compartia tot el que es deia en aquest fragment de la carta de Sant Joan. La següent aportació afirmava que per estimar el més difícil és despullar-se de tot el que és un. Davant d’aquesta observació he contestat dient que és evident que per estimar cal despullar-se perquè les persones som presoneres de moltes coses i sovint som menys lliures del que ens pensem.

Tot seguit hi hagut una altra resposta que deia que quan s’estima de debò et despulles sense adonar-te'n. Això es podia ampliar dient que, si bé és molt veritat l’anterior consideració, tenim un maleït egoisme que a voltes ens frena i unes pors que empresonen. Llavors es quan cal despullar-se i estimar sense el fre posat. Una nova aportació ha ampliat el petit debat dient que les persones, tot acceptant que cal fer-ho,  ens costa despullar-nos per la vergonya que provoca la idea, pel desconeixement, de qui som realment. I creiem que podem amagar-nos davant l'altre. És una ficció creure que podem aconseguir-ho però, com a tal, funciona. Tot sovint, és a través de la ficció que acabem descobrint-nos i descobrint el món. És a dir, experimentant l'amor.

Un nova intervenció ha aportat la idea de que el fet d’estimar a l'altre comporta despullar-se davant ell/a. Ràpidament una persona ha confirmat l’anterior intervenció. La darrera aportació ha estat per confirmar, a partir de l’experiència personal, l’encert de totes les altres intervencions. Fantàstic. El que era una petita reflexió feta a partir de la pregària personal s’ha convertit en una comunió d’idees i experiències. La pregària individual s’ha convertir en pregària comunitària que ha anat corrent pel ciberespai.