Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Jordi Llisterri-CR) Hi va haver una època en la que gairebé tots els diaris de Barcelona tenien el seu capellà periodista a la redacció. Eren capellans, però a la redacció primer de tot eren periodistes. Aquest és el cas de mossèn Joan Subirà que va morir aquest dimarts a Barcelona amb 87 anys.  Des de la seva fundació el 1976 fins el 1995 va treballar a la redacció de l'Avui, el primer diari en català després del franquisme.

Joan Subirà i Rocamora va néixer el 1930 a Vic i va ser ordenat capellà diocesà de Barcelona el 1953. Va col·laborar amb diverses parròquies del Maresme i del Vallès. A Granollers, el 1969 ja va posar en marxa la seva vida periodística dirigint el setmanari Granollers. Comunitat Cristiana, entre altres experiències comunicatives que va endegar en les comunitats on va estar destinat.

Finalment el 1973 es va treure el títol oficial de periodista, necessari llavors per exercir l'ofici. Home d'idees avançades, era dels que creia que els capellans per ser més lliures havien de viure de la seva feina, i no del que en aquella època els pagava l'Estat. A més, va trobar la compressió del cardenal Narcís Jubany que ja veia bé tenir capellans en les redaccions.

Tot i això li va facilitar incorporar-se en la primera redacció de l'Avui liderada per Josep Faulí i Josep Maria Cadena. La casualitat va fer que la notícia principal de la portada de la primera edició de l'Avui del 23 d'abril del 1976 fos una notícia signada per Joan Subirà. Era una crònica sobre una vaga. Li agradava explicar que va proposar un títol que mai no va sortir publicat i que ara hauria de sonar llunyà: "Barcelona, la policia ja reparteix llenya als vaguistes”.

Joc de paraules

Molts títols sorneguers van quedar en el tinter, però mostren com li agradaven els jocs de paraules. Era la seva manera d'aconseguir tres coses. Sobreviure en els temps difícils del franquisme, que li va constar algun disgust amb la Falage. Provocar el somriure per fer avançar el seu apostolat del bon humor amb el que va deixar un gran record a la redacció de l'Avui. I, finalment, jugant amb la llengua, defensar el català.

El seu compromís amb la llengua catalana, que va cuidar amb estima, i amb les aspiracions nacionals també formen part de les motivacions que van moure la dedicació al periodisme de mossèn Subirà.

Els seus nombrosos llibres mostren aquest compromís. En són una mostra Capellans en temps de Franco, publicat el 1996, o la Miscel·lània Manuel Bonet i Muixí de 2001, un dels capellans que va despertar el catalanisme entre la seva generació sacerdotal. El 1983 va escriure unes memòries molt al seu aire sobre el seu pas pel seminari de Barcelona i el 2012 va completar la seva biografia amb Sóc un zero a l’esquerra. Memòries d’un capellà cap allà i cap aquí, un volum de gairebé 500 pàgines publicat per Claret.

Església oberta

Als anys 60, al barri de la Cirera de Mataró, llavors un suburbi, va aixecar del no res la parròquia de la Sagrada Família en contacte amb la immigració arribada en aquella època. A més va estar vinculat als Minyons Escoltes i va ser professor d'algunes escoles i centres de formació professional.

En el seu exercici i passió de periodista no va deixar d'estar vinculat a alguna parròquia, tasca que combinava la feina a l'Avui. I quan es va jubilar del diari va ser nomenat rector de la parròquia de Sant Cecília al barri de Sant Gervasi de Barcelona. El 2005 es va jubilar també de la dedicació parroquial i des de llavors vivia a la residència per a capellans de Sant Josep Oriol.  

Subirà procedia d'un entorn catòlic i explica que des dels sis anys ja es veia sent capellà. La seva família és la propietària de la històrica Cereria Subirà del Centre de Barcelona. A l'inici de la Guerra Civil van matar tres tiets seus, un d'ells capellà. La vocació, però, explicava que va madurar quan va entendre que ser capellà era entregar-se als altres.

Malgrat haver-se format en el seminari de la postguerra, va ser dels primers a posar-se al servei de les línies de renovació eclesial del Concili Vaticà II. Com altres capellans de la seva generació, també aviat va creure que les reformes havien d'anar més enllà. I el que va fer va ser treballar per una església més oberta i enmig de la societat fins el darrer dia.  

El 9 de gener a les 11 del matí es farà una missa funeral a la Residència Sacerdotal Sant Josep Oriol.