Vés al contingut
Catalunya Religió dg. 3/07/2022

(Claretians) “El més important és ser-hi present”. Aquesta és la premissa que segueix el claretià Josep Roca amb el tracte amb els ancians. Actualment viu a la comunitat dels missioners claretians de Gràcia a Barcelona i és el responsable de la comunitat assistencial. “Miro de fer el que per a ells és més important”, explica. Aquesta responsabilitat se suma a altres projectes, iniciatives i càrrecs que ha dut a terme en els seus anys com a claretià. De fet, ja són 50 anys des de la seva primera professió que va tenir lloc el 20 d'agost de 1972. Amb motiu d'aquesta celebració, els missioners claretians de la Província de Sant Pau publiquen una entrevista on el claretià parla de sant Antoni Maria Claret, dels joves i de la seva tasca a la missió claretiana de Guajará-Mirim, al Brasil.

En el seu relat, parla de l'apassionament de Claret per Jesús com un aprenentatge pels joves d'avui dia. “Les formes canvien, s'adapten a cada època, a cada cultura i a cada lloc, però l'esperit de Jesús és el que indica el camí a fer”, diu. Per a ell, aquest apassionament va ser “el motor interior de tota la vida i activitat de Claret”.

A més de ser responsable de la comunitat assistencial, Roca és el president de l'ONG dels missioners claretians de Catalunya Enllaç Solidari. Va fer la professió perpètua el 8 de desembre de 1977 i l'ordenació presbiteral el 30 de setembre de 1979. Ara, recorda els moments més destacats en el seu camí com a claretià i explica els projectes que “fomenten la solidaritat i desvetllen l'esperit missioner”.

Per què es va fer claretià?

Vaig entrar al seminari sent molt petit, amb 10 anys. Era quelcom normal als anys 60. En aquell moment tenia alguna idea de qui era el pare Claret i sabia que jo volia ser missioner. Això va anar madurant durant els anys de formació amb moments més clars i d’altres de més dubtosos.

Algun de més destacable?

Penso en algunes fites una mica més significatives com la decisió d’anar al noviciat un cop acabat el batxillerat i el curs introductori a la universitat; el moment de fer la primera professió o la decisió de fer la professió per sempre. En aquest camí, crec que em va influir la lectura de l’evangeli, les visites que rebíem de claretians que treballaven escampats a diverses parts del món i passaven una temporada de vacances aquí, o la lectura del que ens començava a arribar de São Félix do Araguaia. Allà el grupet de Pere Casaldàliga havia començat el treball missioner l’any 68. I, evidentment, l’acompanyament dels responsables de formació, reflexió i pregària personals.

Quin aspecte i quines paraules del pare Claret l’han inspirat més en la seva vida?

En puc destacar un parell. La identificació de Claret amb el Jesús de l’evangeli com a missioner itinerant amb el grup dels seus deixebles i el seu interès per fer arribar l’evangeli de Jesús a tothom, amb un llenguatge popular, amb el testimoni de vida i –en contra del que passava en el seu temps– sense usar el recurs de la por.

Com va néixer la missió claretiana a Guajará-Mirim?

El Capítol o Assemblea dels Claretians de Catalunya de 1983 va acceptar la col·laboració demanada pel bisbe de Guajará-Mirim. Des de l’any anterior hi havia un grupet de tres claretians que ja hi cooperaven.

En què consisteix la missió al Brasil?

Guajará-Mirim és un bisbat amb una extensió semblant a Portugal, a la regió occidental de l’Amazònia brasilera. En aquell moment el jove bisbe es trobava sense cap capellà incardinat al seu bisbat i amb una forta arribada d’emigrants d’altres regions del Brasil. Per tant, hi havia molt a fer: atendre la població tradicional del lloc, acollir els que arribaven d’altres bandes del Brasil (i també de la veïna Bolívia) i ajudar a construir l’Església local, així com els nous assentaments humans que anaven naixent. És el que es continua fent ara que la responsabilitat ha passat als claretians del Brasil amb tots els canvis que hi ha hagut en aquests quaranta anys.

Quina tasca concreta hi va dur a terme?

La tasca de la comunitat claretiana a Guajará-Mirim va ser força variada, tant en l’àmbit religiós com social. El primer que es fa és conèixer el lloc i les persones. Ja comptàvem amb petites comunitats de base. En ser pocs, es va fer un bon treball d’equip amb les religioses i amb altres missioners presents a la regió.

 

“LA MISSIÓ CLARETIANA DE GUAJARÁ-MIRIM HA COMPTAT AMB JOVES QUE HAN FET UN TREBALL EXCEL·LENT”

 

Un treball d’equip?

Es pot esmentar la consolidació de les comunitats de base, l’ajuda al seminari diocesà que aleshores es volia començar, la formació de noves parròquies quan el creixement de les comunitats cristianes ho demanava. Potser el més important per a mi va ser el treball de formació i acompanyament als nombrosos catequistes. Un treball amb dones i homes que presidien les celebracions dominicals, que preparaven i administraven el baptisme; que acompanyaven els malalts o que coordinaven els anomenats grups de reflexió. També hi va haver classes, potser una mica improvisades, als candidats al sacerdoci. I, en la meva darrera etapa, destaco l’acompanyament durant quatre anys al primer grup d’homes casats que van rebre el diaconat el 2010 i que encara fan un magnífic treball a les seves parròquies.

I en el camp social?

La comunitat claretiana va col·laborar en el tema de l’habitatge, arribant a crear un barri nou a Guajará-Mirim. Hi hagué igualment un compromís molt important en la creació de grups d’ajuda mútua entre els petits agricultors que va arribar a la formació d’associacions. També en el camp dels menors de carrer i dels adolescents o joves no escolaritzats, començant amb un lloc d’acollida que es va anar transformant de mica en mica en un centre de formació professional. Sense oblidar els grups tradicionals de la regió: els indis i els habitants de la selva, en especial els “seringueiros” o recol·lectors del cautxú.

Quina feinada!

Tot aquest treball va ser possible perquè, des del 1986, aproximadament, la missió va comptar amb voluntaris de llarga durada com joves o algunes parelles que van fer un treball excel·lent en tots aquests camps.

I sobre el projecte d’apadrinaments?

Val la pena també recordar el treball fet en l’anomenada ‘Pastoral da Criança’, sorgida al Brasil a començaments dels anys 80 per tal de lluitar contra la mortalitat infantil. Diverses esglésies s’hi van bolcar tant amb persones com posant a disposició els seus equipaments. D’aquest treball en va sortir el projecte d’apadrinament d’infants ara fa uns vint anys. Una parella de cooperants, ella infermera i ell agrònom, ens van fer adonar que, a més d’impedir la mort prematura de molts infants, calia proporcionar-los una alimentació adequada. El projecte encara està actiu, ajudant a més de dues-centes famílies amb infants en perill de malnutrició.

Quin record guarda dels anys al Brasil?

En guardo un record molt bo. De fet, hi he passat una mica més de la meitat de la meva vida com a claretià. Vaig ser jo mateix que ho vaig demanar el 1983. El provincial d’aleshores em va dir que ho anés madurant durant el curs; en vàrem parlar diverses vegades i vaig anar-hi el setembre del 1984. Vaig tornar a demanar-ho després dels sis anys de servei com a prefecte d’apostolat i em van dir que era més necessari que em quedés a Europa.

També ha estat prefecte d’Apostolat de Catalunya. Quina és la tasca d’aquesta figura?

Cada una de les províncies dels missioners claretians té un equip de govern o de coordinació, elegit en el Capítol o Assemblea cada sis anys. L’equip el formen el superior provincial i uns quatre consellers o prefectes, cada un dels quals s’encarrega d’una de les àrees importants (formació, espiritualitat, apostolat, economia). Vaig participar en el capítol provincial dels Claretians de Catalunya del 2010 com a delegat de la comunitat de Guajará-Mirim. Hi vaig venir amb bitllet tancat per tornar al Brasil uns quants dies després. I va resultar que m’havia de quedar per haver estat elegit prefecte d’apostolat. És un servei en què has de conèixer, acompanyar, animar i coordinar les activitats que es fan a nivell de província: educació, parròquies i esglésies, pastoral juvenil, editorial i comunicació, missions, etc. I també acompanyar la coordinació d’aquestes activitats amb les altres províncies claretianes i amb tota la congregació.

Com va viure aquest encàrrec?

Va ser un canvi molt ràpid que em va costar una mica de pair. Em va enriquir pel fet de poder tenir contacte directe amb tot el treball evangelitzador dels claretians de Catalunya i dels altres llocs d’Europa on hi ha presència de la nostra congregació, especialment d’Espanya i Portugal amb qui hi havia una col·laboració més estreta i freqüent. Van ser uns anys, del 2010 al 2016, en què s’estava treballant el projecte de nova organització dels claretians a Europa que, en el nostre cas, s’ha materialitzat formant la província de Sant Pau. Un temps de força trobades, d’escoltar i dialogar sobre les diverses propostes que hi havia, fins a arribar a la nova organització que ara es va implementant.

 

“AMB ELS ANCIANS MIRO DE FER ALGUNES COSES QUE EM SEMBLEN IMPORTANTS PER A ELLS; PRIMER, SER-HI PRESENT”

 

I avui dia és el responsable de la comunitat assistencial…

Aquí el canvi no va ser tan fort com en el cas anterior. Quan vaig ser elegit prefecte d’apostolat vaig poder tornar uns mesos al Brasil per “fer la maleta” i fer el traspàs d’algunes activitats als que continuaven a la missió. De fet, jo encara era membre d’aquella comunitat. Durant aquests mesos, el pare provincial em va destinar a la comunitat de Gràcia on hi ha la cúria provincial i també la comunitat assistencial per als ancians i malalts. Per tant, des del 2010 ja hi he viscut en contacte.

I quin treball hi fa amb ells?

Amb els ancians miro de fer algunes coses que em semblen importants per a ells: primer, ser-hi present. En els dos anys de pandèmia he estat pràcticament l’únic claretià que els he pogut veure i acompanyar cada dia. També l’interès personal per a cada un d’ells, segons la situació en què es troben. Té importància la salut, les consultes mèdiques, la presència quan estan hospitalitzats, la relació amb els familiars. I l’acompanyament en el tram final de la vida que, sempre que és possible, mirem que pugui ser a la mateixa comunitat; informant la resta de la comunitat de la situació del malalt i facilitant que tots ens puguem acomiadar adequadament del qui ha mort, tant a nivell de la comunitat, com dels familiars i claretians de Catalunya.

En el dia a dia també és important mantenir un ritme de vida amb estones de pregària i celebració, possibilitat d’esbarjo i d’ocupar el temps, acompanyar-los a passejar o, quan no es pot sortir de casa, a fer la partideta de dòmino. De fet, tota la província claretiana hi està implicada, perquè comptem amb un molt bon equip de cuidadores, sota la responsabilitat d’una infermera. El temps de pandèmia ens ha portat hores força difícils i complicades de gestionar, que anem superant de mica en mica.

 

“EL MÉS IMPORTANT CREC QUE ÉS TOT EL QUE ES FA PER FOMENTAR LA SOLIDARITAT I DESVETLLAR L'ESPERIT MISSIONER A TRAVÉS DE LES INSTITUCIONS”

 

Com a president d’Enllaç Solidari, quin moment viu l’ONG dels missioners claretians a Catalunya?

Aquesta ONG va néixer com a fruit de l’interès pel treball missioner de persones que havien visitat la missió de Guajará-Mirim o hi havien fet algun voluntariat. Primer va ser un grup d’Amics de la Missió de Guajará-Mirim, fins que es va convertir en ONG. Per als que érem al Brasil va ser una col·laboració excel·lent perquè es va promoure el voluntariat de llarga durada de força joves, camps de treball i ajudes per poder posar en marxa una colla de projectes socials. Amb els anys, Enllaç s’ha obert a altres activitats, col·laborant tant en emergències com terratrèmols, tsunamis i inundacions com acollint demandes d’Amèrica del Sud, d’Àsia o d’Àfrica. També treballant en connexió amb les ONG vinculades als claretians d’arreu del món.    

Amb quins projectes treballa actualment l’ONG?

En tenim un de permanent: l’apadrinament d’infants en perill de malnutrició al Brasil, a la regió de la missió de Guajará-Mirim on hi ha presència de claretians, tres de catalans i tres de brasilers, ara sota la responsabilitat de la província del Brasil. Ara hi ha uns 220 infants apadrinats, gràcies a la fidelitat dels padrins d’aquí i a l’acompanyament molt proper a cada una de les famílies al Brasil. I cada curs col·laborem mirant de finançar algun projecte realitzat per Claretians en algun lloc del món on calgui ajuda. El més important crec que és tot el que es fa per fomentar la solidaritat i desvetllar l’esperit missioner a través de les institucions i mitjans de comunicació vinculats als claretians. També amb la col·laboració d’antics voluntaris i altra gent compromesa.

Què en poden aprendre els joves d’avui del Pare Claret?

Potser l’apassionament de Claret per Jesús. Aquest va ser el motor interior de tota la vida i activitat de Claret. Les formes van canviant i adaptant-se a cada època, a cada cultura i a cada lloc on es viu. L’esperit de Jesús que trobem a l’evangeli és el que va indicant el camí a fer.

Li agradaria destacar alguna altra cosa?

Agrair-vos per l’entrevista. M’ha ajudat a veure que ja han passat cinquanta anys des del temps de noviciat. A donar gràcies per tot el que he rebut i estic rebent. I a demanar que pugui seguir endavant amb ànims durant els anys que em restin. Gràcies!

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Imatge
Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.