Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Ignasi Escudero-CR) El jesuïta Jacques Haers és professor de Teologia i Ciències Religioses a la Universitat Catòlica de Lovaina. Dilluns passat va participar en la conferència d'inici de curs Cristianisme i Justícia. Conversem amb ell sobre el seu camp de coneixement, la reconciliació.

La reconciliació és possible en un món amb tants conflictes?

Si no és possible estem en un embolic terrible. Ha de ser possible perquè ho necessitem. Hi ha un salt, una confiança, un camí molt llarg per fer-ho possible. Imagina't una persona que odies, o que t’odia a tu. No voleu veure-us ni trobar-vos. Però tenim la confiança que al cel estarem junts, compartint la taula. Si t'imagines aquest futur, quina és la conseqüència en la teva vida ara? Perquè això et permet fer passos en la direcció de la reconciliació, tot i que ara mateix sigui impossible. La visió d'un món reconciliat, fins i tot en un món en desesperació, permet fer passos.

Només hi ha una manera de reconciliar-se?

Hi ha diferents tipus de reconciliació. Es pot decidir viure cadascú la seva pròpia vida separada. No ens ataquem, no ens farem mal. Un altre tipus de reconciliació és en la que malgrat l’enemistat es busca un punt de trobada per anar fent, poc a poc, una realitat nova. Això és molt més difícil. També hi ha tipus de reconciliació retributiva i restaurativa, en les quals es tracta de compensar pel mal que fet. Hi ha diferents etapes en tot això.

Reconciliar és viure junts de manera que la vida comuna ens ajudi a tots, des del meu parer de teòleg. En la creació estem en relació amb Déu i ens trobem en una convivència amb els altres.

Sembla difícil quan les visions augmenten i cada vegada estan més distanciades.

Sí, i ja és una manera de reconciliar-se. Vivim en vaixells separats i distants, que no volen xocar. No obstant això, hi ha dues coses. La primera és que xocarem segur. El món no es pot dividir tant. Cal diferenciar entre la línia i l'espai fronterers. Anem a trobar-nos sempre en espais fronterers. La trobada és inevitable.

La segona és que no ens podem enriquir més si no entrem en contacte amb l'altre que realment és un altre. No entrar en contacte amb altres és un empobriment a nivell humà, és perdre humanitat.

Abans de la reconciliació és necessari el reconeixement. Què passa amb els morts a la Mediterrània si el reconeixement és només mediàtic?

Hem de tractar que aquest reconeixement es faci, i no només per fidelitat i respecte als que tracten de creuar la Mediterrània, sinó també per nosaltres que estem perdent la nostra humanitat. Allò que en última instància ens fa humans és la compassió, no ser subjectes aïllats o desconnectats. Perdre aquesta connexió és perdre la nostra humanitat. Per por, per orgull o perquè no volem que la nostra riquesa es toqui, diem 'aquests immigrants no existeixen'. Però negar-los és perdre part dels que profundament som.

Aquesta és la importància de l'altre com a altre. A vegades diem que ens entenem bé amb altres, però resulta que són solament aquells a qui donem el dret de ser altres. També hi ha aquells als que no reconeixem com altres: els altres altres. La relació d'alteritat és fonamental, no com un afegit a la subjectivitat, sinó l'alteritat defineix a la subjectivitat. En matemàtiques es parla de la teoria de conjunts: primer hi ha un conjunt que influeix en les relacions entre individus. En flamenc tenim una paraula per definir-lo, que ve a significar 'l'aliança del destí'. Som aliats en el destí de ser món, de ser creació.

El marc en què ens movem canvia?

A Flandes i aquí a Catalunya es crea una identitat difícil. Una identitat que està disposada a col·laborar en un futur junt o una identitat que es vol definir a si mateixa pendent de no ser l'altre. En un conflicte els partits, la gent involucrada, s'ha de trobar per buscar junts un camí.

Reconeixent la legitimitat de la posició de l'altre, en qualsevol de les parts?

Això pot implicar que un s'ha de donar compte que l'altre no arriba a reconèixer aquesta identitat diferent. A Espanya i Catalunya hi ha jocs d'identitat múltiples i complexes. Això cal solucionar-ho d'una manera no violenta, que no forci més els dos blocs. La pregunta és com farem junts una realitat nova. La frontera pot ser separació en la qual es deixa de banda a l'altre. En canvi, si és espai de trobada poden brollar possibilitats noves per molt lent que sigui. El mestissatge és una cosa així. En l'espiritualitat és el que anomenem camí del discerniment en comú. M'encanta que ara els jesuïtes emfatitzem en aquest camí del discerniment en comú.

Sovint diem 'no m'entenen'. Aquesta manera de parlar ja em distancia de l'altre. La pregunta hauria de es 'com ens entendrem?'. Això és el difícil i sovint comporta patiment per arribar a aquesta trobada. La pregunta que ens podem fer és si estem disposats a patir sense generar patiment a l'altre.

A Flandes amb l'islam i concretament amb el vel ens trobem en una situació semblant. Hi ha gent que té por al desconegut, quan s'ha de veure com una contribució a la taula de discerniment. Això pren temps perquè hem d'entendre què aporta cada un a aquesta taula i quines pors ens habiten.

Un altre fet semblant entre Flandes i Catalunya és el procés de secularització. Quin és el paper de les diferents tradicions religioses en els processos de reconciliació?

La pregunta que planteja la religió és 'què és el més fons, el més profund en la teva vida?', Quina és la nostra 'font de Vida'. El més perillós que veig en la secularització és oblidar-se d’aquesta pregunta. Secularització vol dir que estem perdent aquesta relació. Quan això s'oblida la reconciliació es fa molt difícil. Pot portar a no acceptar aquesta compassió fonamental i és com tallar una part del meu ésser. Aquest és el perill de la secularització, no el perdre a Déu en un sentit institucional.

El compromís amb la justícia social es veu afectat per tot això?

Es necessita fe per treballar per la justícia i la fe cristiana implica treballar per la justícia. Si això es desconnecta hi ha un problema. Primer, hi ha gent treballant per a la justícia que no tenen per què ser cristians. Nosaltres sempre hem d’ajudar a aquesta gent en la seva fe perquè romangui en el seu treball al servei de la justícia. Una fe que no té per què estar d'acord amb el credo cristià. La fe cristiana també s'ha utilitzat per oprimir al llarg del temps. D'altra banda, si la fe és cristiana implica treballar a la justícia. Has de preguntar-te quin tipus de fe tens. Si és una fe que et permet matar el pobre, com va fer l'Alemanya nazi, no és fe cristiana.