"El fruit de la pregària el trobarem en el nostre quotidià"

(Jesuïtes) David Guindulain, jesuïta, ha treballat en pastoral juvenil i en l’acompanyament de moltes persones durant anys. Actualment ho fa al Centre Internacional d’Espiritualitat Cova de Sant Ignasi, a Manresa. Llicenciat en Psicologia i en Teologia, també és professor del Postgrau d’Acompanyament Espiritual de la Fundació Vidal i Barraquer.

Amb aquesta àmplia experiència, acaba de publicar ara a la col·lecció “Ajudar” de l’Escola Ignasiana d’Espiritualitat un quadern que recull 49 pràctiques espirituals que volen ajudar a la pregària personal i comunitària.

Però, a pregar se n’ha d’aprendre? “Es tracta de fer el mateix recorregut que fa un nadó per aprendre i relacionar-se amb el seu entorn”, ens explica l’autor. La seva proposta té una de les fonts principals d’inspiració en la psicologia evolutiva, disciplina que descriu els processos que segueix l’infant des del moment del seu naixement.

De la mateixa manera que l’infant aprèn primer a respirar, després a relacionar-se amb el món a través dels sentits, i finalment, a pronunciar les seves primeres paraules; a l’hora de pregar, Guindulain ens planteja un itinerari amb aquest recorregut, que s’inicia amb la respiració i la consciència del propi cos, el sentir les coses i deixar-se afectar, i només finalment, posar-hi la paraula, “perquè es tracta de recuperar la pregària no com un acte racional, per a escollits o iniciats, sinó com una cosa que està a l’abast de tothom”, segons l’autor.

Entre les pràctiques espirituals que ens suggereix n’hi trobem algunes que ben segur ens faran pensar en disciplines orientals. “Orient s’ha fixat més en el com”, recorda l’autor i és per això hi ha també aquesta inspiració. “Però també trobem moltes d’aquestes pràctiques a la nostra pròpia tradició, i especialment als mateixos Exercicis Espirituals d’Ignasi de Loiola, quan parla de les maneres d’orar on ja remarcava la importància de la respiració, per exemple. No és, doncs, una descoberta d’ara ni una moda”.

Convé aclarir que “no ens trobem davant d’un curs de pregària ni d’un seguit de lliçons que cal superar, sinó d’una sèrie de pràctiques que no faran més que disposar-nos a sentir la Paraula de Déu, i per això el títol que hem triat per al quadern és Atrets per Déu”.

Per la seva experiència en l’acompanyament de persones, David Guindulain sap bé que un dels obstacles per a la pregària és la dificultat de desacceleració i per això que recomana que per a la pregària hi hagi un desplaçament físic, un viatge que disposi a la persona a la dimensió espiritual, i després, un retorn que permet valorar l’experiència.

I és que segons l’autor, el més important és “saber mirar enrere i reconèixer el pas de Déu en el camí recorregut”. De poc ens serviria l’experiència si no som capaços de revisar què ha anat bé i què no, i quins aprenentatges en podem extreure.

Però, al capdavall, tot això per què? Quin és el fruit de la pregària? En això també correm el risc de caure en equívocs, perquè “no és pas assolir un estat de calma, relaxació o benestar, tan sols”, ens diu, “sinó que el fruit de la pregària el trobarem en el nostre quotidià si som més humils i més compassius. En realitat són els altres els que han de notar que tu fas pregària”.