Francesc, el papa dels vincles i la corresponsabilitat

Què ha canviat en els deu anys del papa Francesc?

Laura Mor –CR La corresponsabilitat és una de les premisses que han orientat el papa Francesc en aquests deu anys de pontificat. Si tots els batejats són subjectes actius en la missió de l’Església, la participació dels laics és bàsica. Francesc demana una nova cultura laical i situa els cristians no ordenats com a protagonistes en l’anunci de l’Evangeli.

Bergoglio no va participar del Concili Vaticà II, però ha revifat el seu impuls renovador i ha tornat a posar al centre una pràctica genuïnament eclesial: la sinodalitat. Amb el Sínode de l’Amazònia i ara, amb el de la Sinodalitat, vol que la conversa neixi a les bases. Sap que l’assemblea, la trobada, la comunitat, tot això de la fe compartida i l’anar plegats són condicions intrínseques de l’Església.

A l’encíclica Fratelli Tutti recupera com a referent a Francesc d’Assís i recorda que “s’alliberà de tot desig de domini sobre els altres”. Aquest és un dels seus somnis per a l’Església. Un model de comunitat entre germans, que tenen com a pràctica habitual el diàleg. Ja ho va apuntar a l’exhortació l’Evangelii gaudium, considerada programàtica. En un context d’individualisme, deia, “la relació amb el nostre Pare exigeix i encoratja una comunió que guareixi, promogui i afermi els vincles interpersonals”.

L’escolta, el discerniment i l’acció són elements que ha aconseguit posar en joc aquests anys. El papa Francesc insisteix que qualsevol projecte eclesial cal imaginar-lo plegats i ha de ser fruit de la suma de veus i matisos. Més complicat per al consens; però més evangèlic, més ric i ferm per a sostenir el projecte a llarg termini.

La sinodalitat del Papa va, però, més enllà de la comunitat de l’Església. L’entén en termes universals i de veïnatge amb altres creences. Per això el procés que ha engegat demana fer conversa amb gent de dins i de fora l’Església. En molts casos —i d’això el Papa n’ha estat molt conscient— no hi ha hagut gaires ganes d’iniciar aquest diàleg, ni tampoc disposició a escoltar què deia l’altre. Però calia insistir, especialment en el combat contra la fragmentació i l’aïllament. Forçar converses imprescindibles i provocar trobades ha fet que es moguin coses.

Aquest moviment té molt a veure amb el magisteri de l’Església, amb el tarannà de la seva pedagogia: la sinodalitat és també l’actitud del peregrí. Una dinàmica que permet el reconeixement mutu, i que fa que la gent se’n senti part. Si els laics són també corresponsables de l’Església, vol dir que en podran respondre. Francesc demana obrir processos. I aquest procés d’escolta i participació dels laics probablement és el més complicat i, alhora, el més essencial de tots.

Laura Mor és periodista i col·laboradora de Catalunya Religió