Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

(Daniel Palau –CR) Sintetitzar en poques ratlles un plantejament dens i prolífic com el de Hans Küng (1928-2021) és una tasca més que arriscada i delicada. El seu ha estat un pensament que ha abordat qüestions centrals amb visions-personals i afirmacions-límit, les quals han fet de la seva teologia un objecte clarament debatut, fins el punt d’haver rebut la retirada de l’ensenyament públic de la teologia catòlica. És, però, aquesta trajectòria certament qüestionada, suficient per deixar de costat un dels autors més publicats i llegits d’aquest darrer temps postconciliar? Cal deixar en l’oblit aquells que han exercit una influència més que notable en grans sectors de l’Església? Objectivament hauríem de respondre de manera negativa, però al mateix temps, ens preguntem: hem d’alimentar un seguiment acrític de les posicions defensades per Küng? És evident que tampoc. Seria possible fer-ne una lectura serena? Ho voldríem d’ell i de tothom. La teologia no és amiga de les presses ni de les precipitacions, més aviat, del ritme lent i pacificat d’aquell que escolta atentament l’Esperit del Crist ressuscitat present en el món, i presta el seu temps i les seves capacitats per donar-lo a conèixer. Per això ens apropem amb prudència per tal de saber trobar un punt de distància generós i suficient que ens permeti descobrir les llums i les ombres d’aquest prevere catòlic suís, i valorar allò més favorable de la seva aportació, un teòleg que visqué intensament perquè amb intensitat volgué afrontar qüestions delicades per la vida de l’Església i la comprensió del cristianisme en el món. Per fer-ho ens recolzarem en les paraules que el papa Francesc va adreçar a la comissió teològica internacional el passat 29 de novembre del 2019, en el 50è aniversari de la seva existència.

Escoltar l’esperit

Qualsevol que vulgui dir-se teòleg és algú que viu la fe eclesialment, i per tant, algú que es predisposa a seguir de prop l’ensenyament que Jesús va desplegar al llarg de la seva vida i a restar atent a allò que l’Esperit de Déu comunica en cada moment de la història. Això mateix és el que demanava el papa Francesc als teòlegs de la comissió teològica internacional, dient-los “[vosaltres sou els qui] us poseu a l’escolta d’allò que l’Esperit diu avui a les Esglésies en les diverses cultures per treure a la llum aspectes sempre nous del misteri inesgotable de Crist”. En aquest sentit, cal admetre, que Küng fou un protagonista directe del més gran esdeveniment eclesial dels darrers 50 anys, el Concili Vaticà II. Fou nomenat pèrit, i com a tal va poder participar de diverses comissions de treball en la configuració dels textos finals, però també fou estret coneixedor de les posicions teològiques d’altres teòlegs del moment (Rahner, Congar, de Lubac, Ratzinger…). Küng visqué el Concili Vaticà II, i va poder viure l’Església en els seus debats interns, concretament en un moment de màxima fecunditat de l’Esperit per tot allò que el Concili suposà de relacions, d’encontres, de vivències i de perspectives vingudes d’arreu del món. Els textos finals són per a nosaltres un mostra viva d’aquells anys de treballs eclesials valuosíssims, però en cap cas poden condensar tota l’experiència viscuda i compartida entre bisbes, teòlegs i laics que hi foren presents. Els esdeveniments de la història no queden reduïts, per bé que en són un gran testimoni, en uns textos finals, cal reconèixer el treball ocult, els lideratges teològics que es van donar, els esforços silenciats, els compromisos viscuts a favor de consolidar una comunió sempre desitjada i sempre proposada per Déu.

El fet de viure escoltant és la tasca inicial de qualsevol que vulgui dir-se cristià. Déu s’apropa a la història de la humanitat i ho fa per comunicar el seu amor. Restar atents al que Déu proposa no només és una actitud de recepció de certa passivitat, sinó que comporta un compromís de lectura activa del món i de la vida. Küng accepta el repte, com a teòleg, de viure la fe en un procés continu de formació, des dels seus anys d’estudi a Roma, primer filosofia amb Jean Paul Sartre i després teologia amb una qüestió gens fàcil sobre la justificació, en diàleg amb el món protestant de la mà de Karl Barth. Quan el teòleg es predisposa a fer una lectura de la realitat, no ha de distorsionar-la segons allò que li convé, sinó que afronta les qüestions tal com les llegeix i les entén, i ho fa amb valentia fins al punt de poder presentar les pròpies conclusions amb humilitat i amb sinceritat. Küng no només accepta el repte d’afrontar el seu propi treball amb sinceritat, sinó que desitja tractar les qüestions, que al seu parer, són més complexes. La teologia no vol rebutjar les qüestions difícils, perquè no vol ser una repetició del que ja s’ha dit, com diria el papa Joan XXIII, ni tampoc una “disquisició catedràtica sobre la vida, sinó l’encarnació de la fe en la vida”, com sosté el papa Francesc.

El pensament de Küng tingué, doncs, un impuls molt significatiu en el Concili Vaticà II, i encara més en el temps posterior. La conflictivitat de les seves posicions el van portar a una retirada de l’ensenyament públic l’any 1979, però no pas a una renúncia de la seva inquietud intel·lectual.

Ser teòleg o fer-ne?

No és el mateix “ser” que “fer”. Un pot fer moltes coses, com aquell que gestiona o administra coses. En canvi, un és allò al qual dedica plenament el seu cos i la seva ànima, a temps complet, en temps de dificultats i en temps de bonança. El papa Francesc recordava als membres de la comissió teològica internacional que “La teologia neix i creix de genolls”, i això té un remarcable paral·lelisme amb la retirada de l’ensenyament públic que va viure Küng. El període de foscor, de tensió i confrontació va existir. Amb tot, Küng no va voler mai renunciar ni al sacerdoci ni desvincular-se de la seva pertinença eclesial. La seva dedicació a la recerca teològica va venir a ser un camí d’honestedat amb ell mateix, publicant diverses obres, les quals senyalen les fites de la seva biografia intel·lectual, des dels escrits dedicats a l’eclesiologia, al ministeri papal, passant pels cristològics i els dedicats a la imatge de Déu, fins arribar als de caire ecumènic i interreligiós, i fins i tot als de caire global, amb els que va voler posar de manifest el desig de trobar i potenciar els valors comuns de les grans religions per a una millor governança política i econòmica.

Küng, sense renunciar a les seves posicions teològiques més polèmiques, va desitjar de seguir comunicant la centralitat del kerygma, sense descuidar mai la novetat que aquest comporta, i per tant, descobrint i defensant la seva universalitat. La seva fonamentació filosòfica, la seva extensa formació en tants d’altres camps van fer d’ell i de les seves obres un diàleg constant, i convençut. El teòleg s’arrisca al debat no per ser-ne el centre ni ell ni les seves propostes, sinó per seguir el seu propi camí de recerca, en el qual es van confirmant o desmentint les seves conclusions. A més a més, Küng fa ben clares les paraules del papa Francesc, “el teòleg ha d’anar al davant, ha d’estudiar el que va més enllà; també ha de fer front a les coses que no són clares i arriscar-se a la discussió”, almenys entre els teòlegs.

Un detall més. De la relació del Küng-teòleg amb el poble de Déu, no podem reduir-la simplement a un tracte entre lectors-seguidors i escriptor. El testimoni de vida ha de ser també un signe verificable com a constatació del compromís amb els més pobres, de la coherència de vida, de la vivència de la fe. El fet d’alimentar en un autor els seus parers més polèmics ens treu llum a aquells elements que han estat positius, com el sospir per cercar amb tot i malgrat tot, la veritat, per tal, com diu el papa Francesc, “difondre el bon sabor de l’Evangeli als germans i germanes del nostre temps”.

“Lieber mitbruder”

Un pensament teològic sincer no és mai un sistema absolutament tancat, tampoc obert i sincrètic fins l’infinit, perquè donaria peu a la divagació i a la pèrdua d’orientació. La teologia ha de ser una veritable servei d’ajuda i recolzament a la fe del poble, “un sòlid “aliment” de la fe” com defensa el papa Francesc. Ell mateix fou qui va escriure a Hans Küng una carta encapçalada per aquesta expressió “Lieber Mitbruder”, un signe de pastor que reconeix amb estima el valor d’un treball ingent, així com el desig de cercar honestament respostes a qüestions sempre difícils.

Curiosament allò que ha denunciat tantes vegades el papa Francesc de la teologia era que aquesta s’acabés convertint en una construcció abstracta, allunyada de la gent i de la vida. Quelcom semblant succeïa en Hans Küng quan denunciava el perill de convertir la teologia i les seves afirmacions dogmàtiques en una expressió ideològica. Les ideologies com l’abstracció no ajuden a pensar veritablement el contingut de la nostra fe. Sabem que Küng, potser des de posicions teològiques influïdes per una certa percepció antropològica negativa, provinent del seu estudi sobre Karl Barth, sostenia durant el concili la necessitat de no oblidar mai la condició pecadora dels membres de l’Església, i va insistir en fer present aquesta qüestió en els textos conciliars. Aquesta influència cal entendre-la com una aproximació sincera a la realitat, sempre fràgil i dèbil dels cristians, tant laics com pastors. Aquesta temàtica del pecat, però, no va aterrar d’una manera àmplia durant el Concili, però no per això ha desaparegut ni del debat teològic, ni de la consciència dels papes, o no van ser suficients les mostres i peticions de perdó de sant Joan Pau II durant el jubileu de l’any 2000, o el via crucis de Benet XVI l’any 2005, o l’encontre i sensibilitat del papa Francesc amb víctimes recents de casos d’abús?

Küng fou rebut pel papa alemany a Castelgandolfo (setembre del 2005), i tot i mantenir posicions teològiques diferents l’encontre fou valorat de manera positiva per ambdues parts. En aquella ocasió Küng va regalar a Ratzinger una de les seves darreres obres, El principio de todas las cosas. Ciencia y religión, llibre amb el qual Küng deixava constància de la importància de la imatge de Déu que hem de cultivar, per tal de poder progressar en l’estudi i coneixença de la realitat, acollint doncs, el progrés i el valor positiu de la investigació per part de les ciències. Aquest àmbit de relació de la teologia amb la ciència va ser també especialment indicat com a prioritari en la recepció del Concili Vaticà II, en el discurs de Nadal de Benet XVI a la cúria romana el 22 de desembre d’aquell mateix any.

En canvi, Küng no fou rebut pel papa sant Joan Pau II però no per això hem d’ignorar alguns punts coincidents, si bé amb perspectives de fons diferents. Permetem que parlin els fets per ells mateixos, com per exemple, la iniciativa de convocar líders i representants d’esglésies i comunitats cristianes i altres religions per pregar per la pau l’octubre del 1986. Aquest fou un esdeveniment singular, de caràcter exclusivament religiós que posà al punt de mira un dels elements més discutits del Concili Vaticà II, per tal d’afavorir un nou context interreligiós en favor de la pau. Una convocatòria que il·luminà a Küng per promoure el desig de conèixer amb més profunditat els valors comuns de les religions, donant peu a la creació de la fundació “Weltethos” l’any 1995, i defensar la difusió d’una ètica global.

En tot cas, Küng va escriure un llibre clar pel contingut i per la seva composició, Siete papas. Experiencia personal y balance de la época, en el que fa un balanç personal dels diversos estils i moments del papat, per acabar fent esment de la necessitat d’una prioritat de la qüestió pastoral en les accions del papat, acceptant la diversitat interna dins l’Església i fent del programa de vida de Jesús una proposta sempre incloent.

Daniel Palau Valero
Prevere de Sant Feliu de Llobregat