Glòria Barrete -CR La publicació fa ja setmanes de la declaració Fiducia Suplicans, aprovada pel papa Francesc ha desfermat la caverna eclesial. Insults del bisbe d'Oviedo cap al cardenal responsable del Dicasteri, campanyes digitals de recollides de signatures en contra del document o nombrosos perfils a xarxes socials criticant amb gran visceralitat el Papa i els petits gestos per acollir tothom són alguns dels exemples. Però són molts, són pocs, hi ha una oposició real al papa Francesc? Parlem amb la periodista i vaticanista Elisabetta Piqué sobre el tema; una dona que coneix bé la realitat del Vaticà, del Papa i del món eclesial actual.
Tots els papes, afirma Piqué, han tingut oposició sempre. I té raó. Si ens remuntem a l'època de Joan XXIII, veurem la gran oposició que ell va viure per obrir el Vaticà II. Pau VI tampoc es va salvar de l'oposició d'un munt de cardenals i bisbes quan va imposar per exemple l'edat de renúncia per als bisbes en els 75 anys i va establir alhora que si un cardenal tenia 80 anys, no podia participar en un conclave. Un canvi que el sector opositor va intentar revertir inclús en el següent pontificat. També Pau VI va tenir molta oposició amb el seu llibre Humane Vitae, per parlar i tractar el tema de la procreació i la prohibició d'usar mètodes anticonceptius. Tampoc es va deslliurar de l'oposició Joan Pau I, que malgrat durar només 33 dies, va patir l'oposició quan va parlar de Déu com a pare i com a mare.
Joan Pau II, per exemple, va tenir també oposició amb una altra declaració del que era aleshores el Dicasteri actual per a la Doctrina de la Fe amb la publicació de la Dominus Iesus, en què parlava de la centralitat de Crist per a la salvació. I no podem oblidar-nos de Benet XVI, anomenat només ser elegit Papa com a 'Panzer cardinal'. I arribem al pontificat del Papa Francesc, i a l'enorme repercussió i esclat de les xarxes socials. És aquest un element clau per entendre avui l'oposició al Papa com quelcom molt gran, sense potser ser-ho més que altres vegades, apunta Piqué.
"Sabem que si hi ha hagut aquesta exacerbació o almenys que s'adverteixi que hi ha oposició al Papa és pel que suposen ara les xarxes socials, una amplificació i una extensió del que sempre ha passat". Amb les xarxes l'odi i visceralitat "es multipliquen, les crítiques es retroalimenten, i es polaritzen les opinions i s'engrandeixen unes certes conductes residuals", creu Elisabetta Piqué. Aquest punt d'amplificació i extensió de les mateixes xarxes socials fa que creiem avui que l'oposició al Papa és molt gran. "Tots estem molt més informats i qualsevol pot opinar sobre el pontificat", reconeix la vaticanista, i aquest Papa, recorda Piqué, l'han criticat ja des de l'inici i inclús només "per ser argentí". És evident, però, que totes les crítiques, per minses que siguin, es produeixen per una "certa oposició, això sí, sobre la seva visió d'Església, i des de l'inici mateix".
Que existeix una certa virulència del sector més dur i conservador de l'Església? Sí. "Que un bisbe comenci a insultar al Papa em sembla escandalós, mai ha passat. Un bisbe li deu obediència al papa, sigui el bisbe del tarannà que sigui", recorda la periodista. Des de la mort de Benet XVI, fa gairebé més d'un any, considerat el referent per a un sector molt conservador de l'Església, juntament amb la mort del qui era la punta de llança veritable de l'oposició, el cardenal australià George Pell, l'oposició està òrfena. Després d'aquests, també hi ha altres personatges opositors al Papa com són el cardenal Raymond Burke, o el cardenal Robert Sarah.
Cal assenyalar, reconeix Piqué, que el nomenament recent del nou Prefecte del Dicasteri per a la Doctrina de la Fe, el cardenal argentí Víctor Manuel Fernández, va actuar de bomba i d'obertura de la capsa de pandora pel sector conservador. "Després de deu anys de pontificat el Papa mai s'havia portat a ningú proper a cap Dicasteri, sempre havia tingut molt respecte per les designacions de Benet XVI". I ara amb la publicació de la Fiducia Suplicans la bomba ha esclatat. Malgrat que el document no canvia la doctrina ni tampoc es dona cap vistiplau a les parelles homosexuals, la caverna ha ressorgit amb força. "No és un sagrament, és un gest pastoral, i això ha estat utilitzat com per tornar de nou a la càrrega, a la blasfèmia, a recordar allò del 'papa heretge'".
Però tot això ha estat sempre des del principi. "Quan es presenta al balcó després de l'elecció i demana a la multitud que el beneeixi; quan diu 'Bona Sera', o quan decideix no viure en el Palau Apostòlic". Petites coses que causen enrenou, ja que "és un Papa revolucionari per a uns certs sectors que creuen que tot és blanc o negre, i que són pocs i perfectes els qui s'han d'integrar a l'Església". Piqué afirma que Francesc "és un Papa que, en canvi, veu l'Església com a hospital de campanya per curar els ferits d'avui i on ha d'entrar tothom". Ara, però, són les benediccions, però també està el Sínode de la sinodalitat que també ha creat molta confusió per als qui no entenen aquesta visió d'Església.
Estant a Roma, però, om és el cas de l'Elisabetta, "tot es veu diferent". "Veig cada dia com d'impressionant i popular és el Papa per a la gent comuna". Omple la plaça a cada Àngelus. L'oposició, afirma, "és molt relativa, és a les xarxes potser, però la gent i la seva popularitat és immensa".
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.