Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Lucía Montobbio -CR) Eduard Sala, cap de l’Àrea Social de Càritas Diocesana de Barcelona, acaba de publicar “Va de vida”. A les seves pàgines transmet experiències que ha tingut al llarg dels anys, de persones que s’estima i amb les que s’han acompanyat. Exemples que ajuden a recordar al lector que tots som responsables de fer d’aquest món, un lloc més amable. El text també comparteix preguntes que Sala es fa en diferents moments vitals, interrogants que poden servir per revisar altres camins. Amb aquesta proposta, l’autor guanya la cinquena edició del premi literari “Feel Good”, impulsat per Plataforma Editorial i “La Caixa”.

Què ha suposat aquest llibre?

La veritat és que no pensava escriure cap llibre. He escrit molts altres textos, projectes, conferències, articles... però un llibre no m’ho hauria pensat, i encara menys guanyar el “Feel good”. Tot ha estat un regal. La seva publicació ha fet que vells coneguts puguem retrobar-nos: exalumnes, persones que ens hem acompanyat a Càritas, a l’Obra Santa Lluïsa de Marillac de la Companyia de les Filles de la Caritat, i altres centres. Persones amb qui he compartit viatge ara retornen, es posen en contacte amb mi per diferents vies. La presentació del llibre va ser el 13 de desembre, i em va donar la sensació d’haver tingut la sort d’haver presenciat el meu propi funeral.

Què se sent quan celebres el funeral de viu estant?

Un sentiment d’agraïment profund. Dono les gràcies per tanta gent estimada que m’ha fet ser com sóc.

Després de la mort, els cristians esperen el regne de Déu. Tanmateix, com escrius, ja és aquí.

Sí. Crec que el construïm aquí. Molt sovint, projectem el Regne de Déu com un escenari que vindrà més tard, sense relació amb el nostre món o la vida on vivíem. Confio en una vida que ens espera més enllà de la mort. Però també crec que el Regne del qual està parlant Jesús de Natzaret és sinònim d’arremangar-nos ara i aquí. De canviar la manera de viure amb i per als altres. Es concreta en la nostra capacitat de fer que cada instant tingui sentit, sigui acollida i taula parada, es pugui mirar l’altre des de l’amor i la compassió, des del reconeixement de la seva dignitat com a persona. El Regne de Déu és una invitació esperançada per formar comunitat humana.

I en canvi, què és el que fem?

Massa sovint, seure i esperar. El postposem, com si hagués de ser fruit d’un miracle que no depèn també de cadascú de nosaltres. Ja, ara i aquí, tots tenim experiències de persones que volem tenir a prop perquè ens fan ser millors; tots sabem quan ens sentim acollits i acceptats; tots sabem quan sentim el contrari, quan ens sentim suspesos, quan ens recorden que no som benvinguts, sobrers. La construcció del Regne és una construcció de molts on tothom hi és convidat. Passa per coses petites, senzilles, per tenir cura els uns dels altres, per acompanyar-nos. Comencem per coses petites, i canviarem les grans. No al revés. Sabeu allò del maig del 68?

Què hi té a veure la revolució francesa estudiantil?

El 68 torna a plantejar el mateix que la revolució russa 50 anys abans: que tot es pot canviar des de l’estructura. I no, no. No tot es pot canviar solament des de l’estructura. Si no hi ha també una transformació personal, si no ens deixem tocar la vida, creiem que és possible un canvi perdurable? Què esperem de nosaltres? A més de promoure i defensar la justícia social, l’equitat, el reconeixement i l’accessibilitat als drets –també a una vida digna-, etc.... crec que hi ha d’haver un canvi personal. Si no n’hi ha, la guerra està perduda. La construcció del regne comença pel fet petit, per aquella conversa de cafè. Per descomptat, tu decideixes si tenir aquella conversa de cafè o no, si somriure a l’altre o no, si el convides a seure a taula...

Hi ha persones impossibles de relacionar-s’hi?

La pregunta seria, quins límits tinc jo a l’hora d’acompanyar l’altre? Crec que cadascú de nosaltres té el seu propi límit i, per tant, hi ha persones que podràs acompanyar i altres que no. Però serà pels teus límits, no per l’altre. Per això crec que no sempre podem acompanyar tothom.

A qui no pot acompanyar?

He acompanyat durant tants anys a víctimes de la violència, a persones que han patit abusos sexuals, maltractaments físics... que quan hi ha una persona que continua funcionant des d’aquest patró agressor actiu, sense empatitzar amb el dolor que genera, fa que em trobi amb molta dificultat a l’hora d’acompanyar-lo. Quan em costa molt veure els altres vessants d’aquella persona que ha maltractat a una dona, o ha abusat d’infants... sovint faig un pas enrere si cal prendre decisions importants que li poden afectar, i demano que altres companys, menys condicionats que jo, prenguin el relleu.

Les persones tenim múltiples cares?

El que vull dir és que no hauríem d’acompanyar a persones sense llar o persones que tenen alguna drogodependència si els estem jutjant alhora. No hauríem d’entrar a una presó a acompanyar persones internes, si només podem fixar-nos en el delicte. No puc acompanyar a una persona que ha maltractat, si només tinc al cap el que ha comès. Cadascú ha d’establir on és millor que no acompanyi. Si perds la mirada de l’altre com a persona, deixa-ho. Crec que faràs més mal que bé.

Quins altres enemics té l’acompanyament?

Les fades madrines.

Què passa amb les fades madrines?

Són aquelles persones que pensen que poden salvar l’altre, que el miren verticalment, de dalt a baix, com si fos menor d’edat, i obliden que la vida és de l’altre, no la seva. Crec que també ens inhabilita donar per suposat l’altre, obviar com actuarà; o el fet de deixar d’estrenar-te amb l’altre cada dia. Quan deixes d’obrir-te a les sorpreses, crec que és com estar mort per acompanyar. Hauríem d’estar sempre oberts a l’esperança, a les possibilitats de canvi, a la seva capacitat per a tirar endavant i trobar respostes noves.

Penso que no pots acompanyar tampoc quan vas donant receptes, quan dius a les persones què han de fer amb la seva vida; o quan fas transferències, com quan acompanyes a algú en substitució d’aquella persona que no vas acompanyar en el seu moment. Allà estàs complint una mena de deute propi que no té a veure amb la persona que acompanyes. No acompanyem quan anul·lem l’altre, per exemple, quan acompanyes a algú al metge, i el metge en comptes de parlar amb el seu pacient, es comunica amb l’acompanyant. Tampoc acompanyem quan esperem agraïment o quan posem unes expectatives tan altes que no es poden complir i esdevenen encàrrecs impossibles.

Hi ha una frase d’un amic de Múrcia que voldria recuperar aquí: “El amor es aquello que llena el abismo que existe entre las expectativas que tenemos del otro, y la realidad que encontramos”. L’abisme és dóna massa sovint, cada cop que esperem allò que l’altre no pot assumir.

El llibre utilitza el símbol d’una motxilla invisible per unir totes les històries. D’on surt la idea?

Aquesta motxilla se m’acut en algun moment dels 12 anys d’experiència a la Companyia de les Filles de la Caritat, atenent persones sense llar. Veient com arribaven els homes directament del carrer, observava com es treien l’abric, la gorra, i la motxilla que de vegades duien a sobre, i pensava que continuaven portant una altra motxilla invisible que pesa tones. Allà vaig pensar que també jo duia una motxilla. De fet, tothom porta una bossa on carrega amb les seves experiències, capacitats, relacions... que ens fan ser qui som.

A partir d’aquí, les altres metàfores...

Elements que duem a la nostra motxilla. Entrepans (persones, coneixements, experiències que ens alimenten), cantimplores (fonts que satisfan la nostra set i ens donen forces per continuar), lots (que ens ajuden a veure-hi quan arriba la foscor), brúixoles (per fixar el nord quan ens desorientem), pedres (persones, carències, experiències i situacions que ens pesen), i capelines (que ens protegeixen i alhora poden amagar com som). Tot això és el que portem a la motxilla invisible i el que ens podem trobar caminant per la vida.

La capelina té un doble lloc: amaga i protegeix.

Sí. Algunes vegades, les capelines oculten el diamant en brut que hi ha en cada persona. La capelina protegeix de la pluja, però també pot amagar el que som. Sovint oblidem el valor profund de la persona. Tothom vol ser algú per algú, tothom vol ser estimat per algú.

Perquè ens amaguem?

Penso que sovint tenim por a explicitar-nos vulnerables, a mostrar la fragilitat que tenim tots i totes. No ens ho permetem. Ens exigim el contrari. Potser perquè pensem que ens exposa al judici dels altres i ens posa en risc.

Si bé és cert que hi ha entorns i relacions dominats per la por, la desconfiança i l’aparença, on ningú és feliç, tan poc confortables com una habitació sense mobles; penso que, en la majoria de circumstàncies, mostrar-se vulnerable té un poder transformador i en positiu.

Quan un es mostra fràgil, els altres t’humanitzen i es reconeixen en la seva humanitat. Tots sentim de vegades que no sabem prou, que no podem prou, que no sabem fer prou bé allò. Tots hem fracassat alguna vegada o ens hem equivocat. Quan hi ha un entorn on hi ha confiança, canvia tot.

De totes les preguntes que es fan en el llibre, hi ha alguna que ressoni ara?

Personalment estic vivint un moment intens. S’ajunta l’acompanyament a una mare que ja no sap que és la nostra mare, amb l’acció apassionant de Càritas -on acompanyem persones en situació de vulnerabilitat i exclusió- i la col·laboració amb altres fundacions com a membre del patronat –Acollida i Esperança, Arrels, C.E.L.- d’una altra. A més, amb tot el que està suposant aquest llibre per a mi -una moguda i un regal alhora-, esdevé especialment complicat preservar espais per a la família, pels amics o per un mateix. Espero que sigui conjunturalment. Per tot això, potser la pregunta que em ressona més ara és: A què jo voldria donar-me permís?

La història de l’Alejandro, el nen que travessa el carrer Aragó sense mirar, recupera la importància del sentit de l’humor. Com seria el món si riguéssim més?

Millor. Ens preocupem moltíssim per coses que d’aquí a tres mesos i, fins i tot, d’aquí a pocs dies, ni recordarem. Realment és tan important el que ens preocupa avui? Sovint, moltes de les coses que ens preocupen avui no tenen realment importància. Una cosa es que perdis algú que estimis, que el teu fill estigui patint una malaltia greu, que estiguis passant per una separació molt dolorosa... aquí no hi ha res a riure.

Però a la vida, també hi ha situacions que no pots canviar i que val la pena afrontar amb sentit de l’humor. La història de l’Alejandro, la poso precisament al final del llibre: perquè crec que sempre és possible celebrar la vida encara que sigui dura, complicada.

Com diu la campanya de Nadal de Càritas, tots tenim un àngel?

Penso que sí. Hi ha una icona que sempre m’acompanya, la de Jesús i el seu amic, on hi surt Jesús posant la mà per l’espatlla a l’abat Mena. Crec molt en això: que Déu ens acompanya sempre, i que tots nosaltres estem cridats a concretar-ho “esdevenint àngels” per als altres, a cuidar i cuidar-nos. Tots podem aportar la nostra pròpia llum. Davant del dolor, del mal, de les dificultats d’un sistema que exclou, podem queixar-nos, desanimar-nos, claudicar... o aportar allò que sí depèn de nosaltres i sí podem fer. Els àngels de què parlem a Càritas tenen nom de voluntaris i professionals, de bons veïns i veïnes, de persones grans i petites. Tothom hi és convidat. Perquè tots necessitem ser reconeguts com a persones, i saber que podem comptar amb l’altre. Vicenç de Paül ja deia al segle XVII que “Ningú es recupera si no hi ha algú a qui l’importi”.

Gràcies Eduard.

Gràcies a vosaltres.