Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Ramon Bassas - CR) Com tanta gent que li fa vergonya dir-ho, a l’Eduard Ibáñez li agrada molt cantar quan està sol. “Així no tinc por de fer el ridícul”, reconeix. “Per exemple, la música és un ingredient fonamental quan condueixo sol”. Aquest advocat que dirigeix Justícia i Pau, casat i pare de dos fills, confessa també que “des de fa molts anys sóc un autèntic addicte als cants de la litúrgia de les hores de Montserrat, que em conviden profundament a la pregària”. I això? “Hi uns vincles misteriosos entre música, cant i pregària que no sóc capaç d'explicar.”

Jo ja me l’imagino conduint a tota vela cantant ben fort “Vaixell de Grècia”, un tema de Lluís Llach, “un gegant”, diu del cantant, que va incloure al seu disc "I si canto trist", de 1974. Diu que li agrada molt la seva música, la seva lletra “i la seva força, carregada de simbolisme”.

 

 

“L'extraordinari de ‘Vaixell de Grècia’” —diu— “és que, essent una cançó vinculada a un context molt específic, el de la fi del franquisme i la lluita per la democràcia i la identitat de Catalunya, és alhora ben actual en molts sentits”. Li demano que m’ho expliqui una mica més. “Ens parla d'un vaixell de Grècia que navega sense xarxa, ni orsa ni timó, al qual cal rescatar, perquè pugui seguir navegant en grup fins a bon port, tot expressant la confiança i l'esperança que això serà possible malgrat tot. Jo veig en aquest vaixell tres subjectes ben diferents. Un n'és òbviament aquell en el que pensava l'autor el 1974: el poble de Catalunya. Després dels esdeveniments polítics dolorosos que hem viscut els darrers anys, el nostre poble sembla plorar per la frustració, les agressions antidemocràtiques sofertes (i que encara sofreix!), la tensió patida i la manca de lideratge: cal que tornem a trobar el rumb col·lectiu i unir-nos, des de les diferents sensibilitats, independentistes i no independentistes, per arribar al bon port de la democràcia i la pau”. Caram! 

“Però és també fàcil veure en aquest vaixell, amb els actuals episodis de rescats” —continua l’Eduard—, “totes les embarcacions precàries de migrants i refugiats que travessen la mediterrània fugint de la pobresa, la inseguretat i la guerra, malgrat les onades de por i de sang (el tancament de fronteres, l'egoisme europeu...). Cal que rescatem aquest migrants i també els seu països i els ajudem a navegar amb nosaltres cap a bon port”.

I no acaba aquí. “Finalment, anant més enllà del que Llach hauria mai pensat, el vaixell de Grècia és per mi Occident, que ha perdut el rumb, s'ha instal·lat en l'autorreferencialitat, el materialisme i el nihilisme. Cal que li fem un senyal, perquè torni a recuperar el rumb, amb la mirada posada en el fonament transcendent de l'existència, el Déu que és amor, l'únic que veritablement pot donar sentit, justícia i pau a la humanitat”.

“Ostres —li faig—, “digue’m frívol, però jo em pensava que triaves la cançó perquè passaries les vacances a Grècia, potser. “No” —riu—, “hem passat uns dies deliciosos en família a l'Alt Berguedà, on hem fet una gran descoberta. El nostre país sempre ofereix sorpreses. També hem passat uns pocs dies a Canillo, Andorra, un país que sempre m'ha semblat molt interessant des de molts punt de vista. L'entorn natural és formidable. El romànic d'Andorra m'impressiona”.

I ara, Sant Tornem-hi, oi? “Sí,  però al setembre començaré també una activitat que m'il·lusiona: impartir una assignatura en el nou Grau de Filosofia, Política i Economia de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull.” 

 

“Catalunya Religió s'ha consolidat com una referència indispensable sobre el fet religiós”

 

L’Eduard participa en altres iniciatives socials i eclesials, com el Moviment de Professionals Catòlics de Barcelona, “on sóc membre d'un grup de revisió de vida creat el 1989”, o la Fundació Catalunya Religió, que presideix rodejat “d'un equip de persones extraordinàries”. Està vinculat al portal des del principi. ”Vaig formar part del grup del que va sorgir la idea, si bé cal dir en justícia que els principals ideòlegs i líders en van ser Josep M. Carbonell, Marcel Joan, Ignasi Garcia Clavel i Jordi Llisterri. Però el projecte va ser possible gràcies a la immediata i generosa implicació de molt nombroses institucions i persones”, insisteix. També hi té un blog “on escric menys del que voldria”.

Diu que està content del resultat. “Realment el portal s'ha consolidat com un diari de referència indispensable d'informació i opinió sobre el fet religiós a Catalunya, que era el que somniàvem, però que no teníem cap garantia d'assolir.” Però la feina no està enllestida. “No, tenim encara grans reptes que tan de bo a deu anys vista puguem assolir”. Quins? “Ampliar l'audiència a un públic més gran, ampli i divers, amb més presència de les confessions no cristianes, amb més plomes de referència i amb continguts que vagin una mica més enllà de la informació estrictament religiosa”, exemplifica. “I també voldríem que el portal fes una contribució més eficaç en mostrar i donar suport al rol indispensable que juguen les comunitats religioses en la nostra societat, que fan un servei d'interès públic insubstituïble”. “Oído cocina”, presi.