Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Direcció General d'Afers Religiosos) Francesc Serés Guillén (Saidí, Baix Cinca, 1972) ha escrit novel·les, contes i assaig i és col·laborador habitual en diversos mitjans de comunicació. Dirigeix la Residència Faber, a Olot, que el proper mes de setembre acollirà una estada d’estudiosos de la religió.

Individualisme i misantropia.
Així és com em presento a twitter. És provocació pura i dura. Hi ha gent que pensa que tot és transcendent i jo penso que també hem de tenir espais per a la no transcendència, vàlvules d'escapament que són necessàries, caricaturitzar-nos tots una mica. Crec que les xarxes socials poden tenir, sense passar-nos, aquest efecte benèfic.

Barra lliure a les xarxes socials?
El que no faig mai a les xarxes és una cosa que tampoc no faig mai en els articles: anar a fer mal a algú, mal de debò, vull dir. Però crec que cal rebaixar-ho una mica tot, la transcendència de tot plegat. Ara, el que no pots fer tampoc és contravenir allò que tu ets de manera cínica.

Ja ens podem fiar del què es diu per aquestes xarxes?
Jo només faig servir twitter perquè és més directe, és un bon lloc, malgrat tot, per a escoltar l'altre. Mai no havia parlat amb tanta gent, amb gent tan diversa, no només en públic sinó pel canal privat. També fa la funció de lligam, malgrat tot.

Lligam amb els altres?
És molt interessant aquesta manera d’acostar-se a l'altre. Per a mi és fonamental, necessito la vivència de l'altre. Necessito històries de vida, és el meu camp, és on em sento bé. Escoltant de vegades coses redundants, de vegades coses que no venen a tomb. A twitter t'hi exposes, però veus la vivència de tothom: veus com pensa, veus en el moment que viu, és un despullament, és pornogràfic perquè a més a més tothom pot saber al segon què opino de qualsevol tema. I si algú fa una creuament de dades pot saber-ho tot.

El Gran Germà us vigila.
No m'importa perquè també sé que és fugisser. Si demà tanco això, en tres mesos la gent s'haurà oblidat de mi: és un risc relatiu. Tot és foc d’encenalls i a la vegada, hi ha aquesta necessitat de l'altre, de companyia. Vols veure que la gent li van bé les coses, no vols que la gent pateixi. Volem la cura compartida i el progrés compartit. La xarxa també és això. No sempre, però també és això.

No feu servir paraules religioses, però el sentit que li doneu a aquesta necessitat de l'altre, aquesta cura compartida és absolutament religiosa. 
He parlat de lligams, i sense tornar al tòpic de l'etimologia de religió provinent de religare, hi ha conceptes que m'interessa veure com han evolucionat. Hi ha una continuïtat cultural i al final hi ha conceptes que són comuns, transversals, si els deslliurem de la part més polsosa que no aporta res. Parlem d'equitat, de justícia, però no me la deslliguis de la pietat. La pietat m'explica l'altre d'una manera, de vegades, com no me l'explica el concepte de la justícia social.

A La pell de la frontera abordeu l’arribada de la immigració a la Franja de Ponent. A Olot heu treballat en una aula d’acollida. Us heu relacionat amb molta gent que explicita la seva vivència religiosa. Què us ha aportat aquesta experiència?
En primer lloc, hi ha una part bàsica que no parlo mai de tolerància que no me la crec. A mi no em cal tolerar ningú: no sóc ningú per haver de tolerar. Cal respecte mutu. Àmbit privat i àmbit públic i bona gestió de la relació entre ambdós àmbits: no s'han de separar sinó relacionar bé.

I en segon lloc?
En segon lloc, coneixement. A cada persona que arriba i t'explica alguna cosa és important tenir clar que hi ha un substrat de vegades centenari. De moltíssima gent que ha explicat coses i d’una tradició cultural que implica art, que implica economia, que implica el coneixement d'un altre univers amb unes altres coordenades que són traduïbles.

Voleu dir extrapolables?
Intercanviables. Quina part meva és encara creient en coses? Crec en coses que acaben formant un sincretisme molt curiós. Hi ha una sèrie de coneixements, de formes culturals, que estan vives en un altre lloc, que han creat desenvolupaments autònoms i que faig meves. Sóc occidental i per tant crec de les idees de la il·lustració i del progrés. Cal veure quina part d'aquestes altres tradicions em serveix a mi. És molt egoista? Sí, jo sóc occidental: estem acostumats a xuclar-ho tot i incorporar-ho.

Què en podem aprendre?
Per exemple, la paciència que mostren molts sikhs en molts àmbits de la vida és increïble. I fixa’t en quins apriorisme parlo, però n'hem de poder parlar: en general són gent molt respectuosa, amable, amb qui és fàcil treballar-hi. Jo sempre hi estic molt a gust.

Podem aprendre de tothom.
No sabem mai d’on traurem la clau que ens permetrà solucionar els problemes que ens venen a sobre, i per tant, no podem menystenir res. Quin serà el desllorigador, quines seran les persones, per què aquest grup social s'ha comportat així? Per què tenim aquest problema en aquest barri i en aquell altre en tenim un altre? La religió, no sempre, però de vegades ens pot ajudar a resoldre.

I el sincretisme?
És un sincretisme una mica literari, la reflexió que jo m'he fet dels meus comportaments que afecten a una ètica quotidiana: Hi hauria coses molt compartides com el concepte d'equitat, de justícia, la idea de cura de l'altre, que té un substrat que hem après per primera vegada amb la tragèdia grega i les Sagrades Escriptures. No podem oblidar que hi ha una base religiosa i mítica, filosòfica, que juntament amb el dret romà formen Occident. Aquesta és la part més compartida, més homologable amb la gent llegida. Però també hi ha molts àmbits que no són estrictament aquests. Moltes vegades em pregunten: però tu ets creient? I si hagués de triar, hi ha un sincretisme d'aquells primers cristians, en una època apassionant, segles III i IV. Allò de creure en Apol·lo, perquè hi ha coses en les divinitats gregues que encara no ens les hem pogut explicar d'una altra manera.

Algun exemple? 
Per exemple, el concepte d'injustícia, el de la injustícia arbitrària. Un dia que un vaixell que ve cap aquí, Apol·lo decideix que el vent el giri cap allà. És atzar. I això em ve de Saidí, de quan treballava al camp, i un sequera o un pedregada, una ventada o unes inundacions, s'ho emportaven tot sense explicació possible.

Dur aprenentatge.
Això ha estat com una vacuna: mai més m'he preguntat gaire seriosament el perquè de les coses. És molt planià això: si se t'engega el cotxe, és una propina, perquè no és evident que hagi de funcionar. També apol·lini: si tot ha anat bé de moment, no temptis el déu, el destí, perquè pot passar una desgràcia. No sé fins a quin punt és un precepte meu de protecció contra l'adversitat: si pogués oferiria sacrificis per aplacar la ira divina. La meva família ha passat malalties llargues i suposo que això, sumat a la precarietat econòmica familiar i personal, m'ha fet pensar que no hi ha res garantit.

L’atzar és caòtic.
Si una pedregada passava de llarg del teu poble, te n'alegraves. És clar que anava al poble del costat. Quin substrat hi ha aquí darrera? Intentem dominar el petit salvatge que encara portem dins i el caos que hi ha fora. Les creences hi són, i són bàsiques. Una cosa és negar-te-les recórrer al psicòleg i a Freud. Si fas un mínim de retrospecció i tens un mínim de lectures veus que tens dintre teu la idea del sacrifici.

Cal cultura religiosa per entendre’s?
Quan feia classes d’història de l’art a la universitat, els alumnes que havien anat a escola religiosa reconeixien el relat de l’art antic i medieval: les escenes, les històries i els significats. Els que no hi havien anat o no havien fet mai religió, allò s'ho perdien.

No tenir cultura religiosa és doncs una mancança.
Encara més, jo els deia: "No sabeu el que us perdeu de no tenir remordiment de culpa perquè el pecat és molt més dolç".

Per a això també és millor tenir cultura religiosa?
Recorda Madame Bovary, amb els remordiments i la luxúria... el sexe és molt millor si peques! Si no peques, no dic que no estigui bé i sigui plaent, però si transgredeixes la norma... Tot això són formes sincrètiques.

El sincretisme sovint és titllat de religió a la carta, que defuig compromisos i permet seleccionar allò més còmode. 
Poques religions són tan sincrètiques com el catolicisme, sobretot al Mediterrani. L'Església catòlica és la cosa més meravellosament sincrètica que ens puguem imaginar. Tens el santoral: un sant per a cada cosa. Més sincrètic que això, què trobarem? Una lectura de la Bíblia interpretativa. A no ser que tinguis un concili dogmàtic, la Bíblia és un text meravellós del qual pots treure'n trenta mil interpretacions gens restrictives.

Hem comprovat que sorgeixen interpretacions ben diferents d’uns mateixos textos sagrats.
Si en podem treure el millor de cada casa, bé. Si accentuem les diferències que ho faci inviable... et trobes el dogma, el prejudici i, és clar, la guerra.

A favor del sincretisme, doncs?
A mi el sincretisme m'agrada molt, entès com intercanvi, és clar. Passen coses, quan s'ajunten coses. Els productes purs embogeixen, recordant Clifford Geertz. La idea de puresa és tan autoreferencial i redundant: acaba creant un monstre. M’agrada que em moguin, que em facin canviar i la llàstima és que em fan canviar poc.

Convenen més canvis?
Tenim comunitats diverses, en la nostra societat i el problema és que no tenen un paper prou actiu des dels punts de vista econòmic, social, cultural... Jo no vull tanta gent invisible a nivell cultural. Imagina't tenir els 1.500 xinesos que deu haver a Olot proposant temes: seria potentíssim. Tindríem nanos que parlarien xinès i tindríem una finestreta a la Xina. I el mateix amb els indis, els sikhs, els marroquins... El problema és que no hi ha la pista d’enlairament per a tots aquests contactes.

Convenen més intercanvis.
Els models de societat que funcionen, ho fan a través de l'intercanvi. El principi del desenvolupament és el mercat, l'intercanvi de béns i serveis i, sense posar-nos capitalistes, les societats més avançades han aplicat models que aquests trànsits són fluids, tendeixen a ser democràtics i no hi ha abusos de poder excessius. Califòrnia, Canadà, Nord d'Europa, models d'èxit, com a mínim comparat amb la resta.

Ens intercanvis són potents.
La meva dona és russa i la del meu germà romanesa. Després de no sé quantes generacions que no s'havien mogut de Saidí, els dos germans ens hem casat amb dues estrangeres. Això és un canvi meravellós.

Però també hi ha una reacció en contra de tanta barreja.
Més important que allò que passa és com ho gestiones. En principi, aquest rebuig no és bo, però depèn de com el gestionis, te'l pots posar a favor teu. No existirà la societat ideal sense conflicte. Està molt bé que hi vulguem tendir: hem d'aprendre a gestionar un conflicte que ja sabem que hi serà i que no és dolent perquè el conflicte és creatiu...

El conflicte és creatiu... i punyeter!
La pau dels cementiris és molt trista. La major part d'energies de la nostra societat ha d’anar a pal·liar abusos de tota mena (econòmic, social, cultural, de poder personal, de gènere...), i a curar càncers, i aquí necessitem tothom, tothom. Em faig meu Steven Pinker, que afirma que mai no hi havia hagut tan poca violència com ara. És mot cínic perquè sembla que diguem que vivim al millor dels mons possibles, però hem après a controlar moltes coses. Els ideals il·lustrats d'un coneixement i un món millor hi són. La qual cosa vol dir que el conflicte hi és, i no podem educar la gent per al no-conflicte. No els eduquis per a la guerra, però tampoc no els eduquis entre cotó fluix.

Al setembre hi haurà la residència sobre creences. Què n'hem d'esperar?
Volem que aquests residents interactuïn amb gent d'aquí, que comparteixin el que saben amb un format de conferència, taula rodona, taller, visita... Jo penso que el salt interessant es donarà quan es plantegi un tema concret, com "gènere i religió". Aleshores les expectatives també canviaran, perquè la producció de coneixement interdisciplinar al voltant d'un mateix eix temàtic serà molt més interessant, combinant un sociòleg, un geògraf, un economista, un teòleg...

Quins objectius s’han fixat?
La Residència Faber es mou a través d'una sèrie d'objectius, com la importació de talent, el retorn sociocultural, diplomàcia cultural, i finalment hi ha la innovació i també l'aportació. Què serem capaços d'aportar nosaltres? No tan sols a la resta de la gent sinó al mateix concepte de residència, que sigui un lloc on crear coneixement. Com ens ha passat en dansa, que diverses persones que s'havien trobat aquí han muntat un espectacle per fer-lo en un altre lloc, gent que no es coneixien de res i s'han agradat. Som molt petits, però seria el nostre interès que això pugui passar també si repetim una residència temàtica cada any.

L'Ajuntament d'Olot ha iniciat un itinerari per a tot l'any sobre la diversitat de creences, amb una exposició, xerrades, formació i moltes altres activitats. Com confluirà la residència sobre creences i l'itinerari de l'ajuntament?
Participarem en el projecte global de l'ajuntament. Les activitats que nosaltres farem estaran relacionades amb aquest àmbit de creences, però hem de fer la selecció: com encaixem els participants en les accions, i ara ve la feina de debò. Has de trobar el millor encaix per a cadascú i per al grup. 

L'àmbit religiós sol estar envoltat de prejudicis i prevencions. La vostra residència temàtica se n'ha ressentit?
Hi ha una part interessant que és l'efecte Pigmalió: quan no hi dones peu i ni ho esperes, dones moltes menys oportunitats a que pugui passar. Si no projectes que n'hi haurà, probablement n'hi acabarà havent-n'hi. I jo no ho pensat mai. De fet, em preocupa tan poc que em costa d'entendre que hi hagi qui en faci un problema.

I quin paper hi juguen els mitjans de comunicació?
Tots els mitjans estan travessant una crisi espantosa i fan el que poden. Alguns una mica menys, és cert... Quan són públics poden tenir més control, i si són privats tenen uns interessos, i la religió és part d'aquests interessos. Els mitjans estan substituint l'escola com a actor a qui se li demana que ho resolgui tot. Abans dèiem "això ho hauria de fer l'escola", ara diem "és que els mitjans de comunicació no en parlen". Bé: és que tu ets el mitjà de comunicació: quins compres, quins pagues, què consumeixes, com ajudes els mitjans, quina xarxa fas? És molt complex. Cada àmbit reclama el seu programa, com si això fos la solució, perquè no tenir-lo encara és pitjor, per dolent que sigui. 

Molts programes de televisió són referents per al seu àmbit.
En el programa La gent normal que Agnès Marquès va dedicar als afectats per acondroplàsia, n'hi havia un que explicava que havia fet més per la integració la sèrie Joc de Trons, en el qual apareix un nan que no actua com a tal, que totes les polítiques d'integració. L'impacte no el pots evitar, però com pots controlar la gestió d'aquest impacte? Que siguin democràtics i adequats: no tinc altra resposta. No sé si és una resposta, però no en tinc cap altra.

Costa abordar la complexitat des dels mitjans.
Per abordar qüestions tan complexes, no em serveix un article de diari. He d'abordar-ho a través d'un llibre. Per entendre què passava a Saidí, vaig haver d'escriure La pell de la frontera. Hi ha tanta complexitat, que el mitjà no pot ser el missatge. 

La teva manera d'escriure és completament vivencial. No descrius només un fenomen basant-te en més o menys bibliografia, sinó la vostra vivència del fenomen. 
Jo només escric del que sé, i el que sé és el que tinc a prop. M'agafo a la màxima de Joan Fuster: "Els llibres no substitueixen la vida, però la vida tampoc no substitueix els llibres". És evident que hi ha un coneixement llibresc, intel·lectual, sense el qual no després no seríem capaços d'entendre les coses. Tu prèviament has hagut de llegir per educar la mirada.

A La pell de la frontera no només relateu l'altre, sinó el vostre procés. 
El llibre no va sobre la immigració: tracta l'efecte que em produeix la immigració. Jo no sé com la viuen els altres. Jo no puc posar la veu impostada i dir "Em dir Ahmed. Mentre creuava l’estret, l'aigua entrava a la pastera, jo la treia amb les mans..." Ja som grans per aquest joc. Ja ho hem vist tot: el sentimentalisme, l'orientalisme, tots els ismes. No parlis del que no saps. Jo parlo dels meus: parlo estrictament de nosaltres i com ens ha afectat aquesta gent. Jo parlo d'aquella zona d'intercanvi, que no és teva ni meva, que és on es produeix la vivència.

Una vivència imprevisible.
Els que passa amb tot això, i això surt molt a La pell de la frontera, és que aquesta gent ens ha posat un mirall, i aleshores ens trobem dient el que jo volíem que passés però no ha passat: no teníem una sanitat preparada —i potser no l'hi havíem de tenir—. Ni el context de gent preparada per a dialogar amb aquesta gent des del punt de vista religiós. Han posat un mirall, amb les nostres virtuts i les nostres mancances. De virtuts n'hi ha moltes: no hi ha hagut un procés violent, com hi podria haver estat. No hem vist cotxes cremats. Ho donem per descomptat, i no tenia perquè ser així.

Quan es parla a nivell teòric, avaluem els models assimilacionista o multicultural fixant-nos en l'Estat, i no en quins col·lectius han participat. Sempre es pensa en l'estat actiu i els immigrants passius, quan es podria posar el focus en els immigrants: quins se'n surten, quins generen dinàmiques que els perpetuen com a grup homogeni i quins es difuminen, quins aconsegueixen introduir alguna novetat i quins no aconsegueixen fer-nos canviar cap hàbit.
Cal admetre-ho... és un joc de complexitats. A La pell de la frontera, mostro que no són iguals els magribins que arriben a Saidí el 1983 del Marroc rural i els que venen el 1989 dels ravals d'Alger. Ucraïnesos o russos: semblen tots iguals: alts, rossos i forts, però no es poden veure entre si. I els de la Xina, que és com tot un continent... Tot és d'una complexitat que et fan mirar-ho amb molt de respecte, i cal respondre sempre amb molta cura, amb moltes cometes, amb molts parèntesis, per no fer-nos demagògicament els saberuts. Tinguem respecte per a la realitat, o sinó la realitat no ens tindrà cap respecte.

(Publicat al butlletí de la Direcció General d'Afers Religiosos)