Com aplicar la pedagogia ignasiana en l’àmbit universitari?

Glòria Barrete –CR Divendres migdia a la universitat. Probablement, els estudiants ja són fora cap a casa, en el bar de la cantonada amb alguns companys o alguns hi entren per fer les classes de la tarda. A l’Institut Químic Sarrià –IQS– la sala blava acull una trentena de persones. Són professors associats, catedràtics, personal d’administració i serveis. Formen part, la gran majoria, de la Comunitat IQS, un espai de trobada de les persones treballadores d’IQS per fer pròpia la missió de la Companyia de Jesús. Una iniciativa lliure, dirigida a tot el personal de la casa, i amb propostes que ajudin a aprofundir més en la relació fe i vida.

Els acompanyen en una sessió de Divendres Loyola. Aquell divendres han convidat a xerrar el rector de la universitat de Deusto, el jesuïta José María Guibert, per parlar sobre pedagogia ignasiana. Dues hores en què s’escoltarà, es dinarà, s’interactuarà i es farà visible la missió comuna de la universitat, amb l’objectiu, expliquen els organitzadors, “de cohesionar la missió a banda de les classes universitàries”.

Guibert comença fort. Reconeix que sovint els Jesuïtes són coneguts pels Exercicis Espirituals d’Ignasi de Loyola, però ell reivindica quelcom més. Guibert és estudiós i apassionat de la pedagogia ignasiana, “un món més enllà dels Exercicis des dels darrers cinquanta anys” que “marca el caràcter propi de tot l’ambient jesuític”.

I quins són els principis de la pedagogia ignasiana? Guibert relata com alguns dels elements claus de la pedagogia ignasiana són i haurien de ser presents a l’educació, i també a l’àmbit universitari. L’educació des de la perspectiva ignasiana ajuda a l’altre, pensa en el bé comú, també remarca estudiar per caritat, per la sola satisfacció d’aprendre; aquella idea ignasiana de “fer el bé per moure el món”. Són conceptes d’avui, explica Guibert, “que ja es parlaven fa cinc segles”.

A Deusto, per exemple, fa anys que apliquen la pedagogia ignasiana a la universitat. Com? El rector explica com cada assignatura ha de dedicar hores a l’experiència, al context reflexiu, o a l’experimentació activa. També en les assignatures transversals i específiques. El segell de la universitat, reconeix, “és l’autoconeixement, l’ètica, la responsabilitat social, la preocupació pel medi ambient, la transcendència”. Elements que s’han de treballar, afirma, amb crèdits acadèmics agrupant la innovació i la docència al costat d’activitats de la universitat de caràcter més social i solidari.

A Deusto, per exemple, compten amb el campus social. Una iniciativa que aglutina activitats que es realitzen amb institucions externes que treballen la solidaritat. La clau és el canvi de mentalitat i començar a pensar en què fa falta a la societat i en què podem ajudar nosaltres com a universitat. “Hem passat de demanar a les empreses que ens agafin un alumne nostre a demanar nosaltres a les empreses què necessita la societat”.

Cal institucionalitzar les activitats de tota la universitat que ja es fan per separat, i cal, reivindica, “involucrar tota la comunitat universitària i institucionalitzar l’aplicació del servei”. Cal sentir-se, diu, “implicat en la missió, més que conèixer la missió”. Dedicar temps a construir comunitat. Com es mesura el ser jesuïta avui?, es qüestiona Guibert. “Cal saber què fem, com ho fem i cap a on anem”.