Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Fa uns quants dies un bon amic m’ha comentat que passat l’estiu iniciarà un temps d’aprenentatge de la vida monàstica per tal de discernir la solidesa de la seva vocació. Si tot va com ha d’anar, així ho espero, d’aquí uns anys, afirmarà “Prometo davant Déu i els sants dels quals conservem aquí les relíquies, i en presència del Pare Abat d'aquest monestir i dels seus monjos, lligar-me a aquesta comunitat, viure com a un monjo i ser obedient segons la Regla de Sant Benet". La lectura d’aquest text s’ha fet davant l'abat i la resta de monjos i, posteriorment, signarà la cèdula sobre l'altar de la basílica. Acabat, serà monjo incardinat en una comunitat i cantarà públicament tres cops el verset del salm 118: “Rebeu-me, Senyor, segons la Vostra Paraula, i viuré, que no em vegi confós en la meva esperança".

El compromís que emprèn el meu amic és una gran notícia, tant per la comunitat catòlica en general com, perquè no, per la societat en general. La societat necessita opcions radicals com la farà amb el meu amic. Hi ha una radicalitat de fons: el deixar-ho tot per entregar-se a la recerca de Déu, al seguiment de Crist i a la donació als germans que transmet uns valors que esdevenen necessaris per humanitzar la societat i esperonen la consciència. La vida de les persones consagrades, homes o dones, aporten uns valors que són escàndol pel món d’avui. Aquesta opció és necessària avui perquè, tal com digué fa anys el pare Abat, Josep Maria Soler, en una homilia de professió monàstica : “la capacitat d’exercir el carisma de servei propi del monjo: lliurar-se al combat perseverant i transformador de la pregària a favor de tota la humanitat i a l’acolliment d’aquells que cerquen un espai de pau, que demanen de poder compartir els seus afanys, que busquen una paraula de guarició espiritual”.

Els valors essencials de la vida monàstica: la humilitat; la disponibilitat al servei als demés; el silenci per escolar a l’altre i escoltar-se; l’obediència que fa sol·lícits per la pregària i la vida en comunitat són signes de la possibilitat d’una nova relació entre les persones que pels creients és una anticipació del Regne. Ens calen monestirs on homes i dones ens parlin d’aquest possibilitat d’una vida diferent. Els monestirs no són llocs tancats, sinó espais oberts al diàleg fecund i enriquidor amb la societat. Són llocs llocs de llibertat total que ajuden a descobrir la presència de Déu en els altres i on es pot experimentar la radicalitat de l’experiència de la fraternitat.

Els valors de la vida monàstica no poden ser rebutjats per una societat que no ha resolt encara aportar sentit a la vida de moltes persones. Hi ha molts homes i dones que estan cercant el sentit d’aquesta vida des del sentiment d’una profunda buidor. És un absurd pensar que el consumisme, l’individualisme i el desinterès de la vida contemporània puguin ser proposats com a paradigmes d’un projecte humanista. Necessitem l’exemple d’aquestes persones que, des de la plena llibertat han sentit la crida de Déu i han dit “aquí em teniu”.