Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Quan la Mònica va comunicar al cap de recursos humans la seva negativa a acceptar el càrrec de cap del departament exterior tot van ser somriures i paraules amables. Ella havia estudiat perfectament les seves explicacions. No era una negativa absoluta; i ara!! Estava molt agraïda i es veia capaç de tanta responsabilitat... De noment no podia per raons de vida personal i també per poder perfeccionar l’anglès... El cap de recursos humans va mostrar molta comprensió, potser massa i tot...
En canvi, el que va passar en el despatx del director general quan el cap de personal li ho va comunicar va ser molt diferent i va durar molt poc. Un sec cop de puny a la taula, la mirada dura i rabiosa i les paraules: Acceptem aquesta estupidesa, i vostè ja sap què ha de fer, oi?

Com va caient una pluja d’hivern, amb suavitat i constància, els fets es van anar succeint de forma sistemàtica i silenciosa. El primer símptoma va ser la curta salutació al matí per part del cap: Hola. Va esfumar-se aquell: Bon dia, Mònica. A poc a poc la feina anava minvant, les trucades de telèfon eren controlades per la telefonista de la secció. Ella mateixa en secret li ho havia comunicat a la Mònica. Després es va adonar que moltes coses que fins aleshores eren de la seva responsabilitat les anaven passant a altres persones de la secció, etc.
Al cap de quatre setmanes estava ben clar, tant per a ella com per a la resta dels companys, que havia caigut en desgràcia i que estava en situació d’assetjament laboral encobert. Complia els horaris reglamentaris. L’ordinador obert, la taula buida i llargues estones inútils sense fer res. La fortalesa interna li anava minvant i ja preveia que la situació seria cada cop més depressiva. La Mònica 03 va trucar a la Glòria al seu retirat monestir per dir-li que pujaria el proper dissabte.

Les dues amigues passegen pel bosc que rodeja el convent. Fa un matí esplèndid, una mica ventós. Te n’adones, Glòria, si hagués acceptat ara seria la cirereta del pastís: “Bon dia, com va tot? Què va fer el cap de setmana? Quin encert, haver-la proposat... Aviat tocarà anar a Dublín...” Ara, en canvi, sóc una imbècil. Quin avorriment. Sí, em paguen, i què? Perdo el temps i les ganes. Em pregunto si m’he equivocat. Més encara: em pregunto qui sóc realment. Potser visc en la irrealitat. Dormo malament, no m’agrado quan em miro al mirall. No sé què fer.
La Glòria insisteix que es quedi fins demà al monestir. Dormirà en una cel·la del noviciat i participarà de la pregària comunitària. Pensa que necessita un cert distanciament del mobbing ni que sigui curt. La Mònica 03 accepta.
“Que austera és aquesta cel·la! Quina vida més rara la d’un monestir, però se les veu contentes. Senyor, ara que començo a creure, em pregunto i et pregunto... Què he de fer? Marxar de l’empresa o plantar cara i fer una denúncia de mobbing? Acceptar una derrota o lluitar en contra d’una injustícia, no d’un moment, sinó continuada, nascuda de ments perverses? Em sento perduda...”

Tornant a casa ha pres la decisió. De moment: bon humor, més exercici físic, augment de la pregària... Recuperació interior... I després, PLANTAR CARA A LA SITUACIÓ.