L'essència de la vida religiosa

Ens pregunten moltes vegades sobre què és i significa la vida religiosa, aquesta de sempre, les congregacions i ordres que formen comunitats contemplatives i apostòliques, i que prometen de per vida pobresa, castedat i obediència. Aquesta vida religiosa que a les nostres latituds té tant poques vocacions. Quina és la seva essència?

No és el fer sinó el ser

Fer... fa moltes coses, evidentment. Aquí i arreu. Des de l’atenció als malalts, als pobres, vivint en els barris i zones més marginals, a les universitats i escoles, entre la gent de tota mena, de forma directa o institucional.

Però l’essència no és el fer. L’acció és una conseqüència d’una identitat, d’unes opcions d’una forma de ser.

Quina és aquesta identitat? Quin és el seu “ser”. La pregunta segurament cerca una resposta més aviat ideològica, una definició abstracte. El millor és reconvertir-la d’una manera més planera. Ser per a qui? Aquesta orientació de la pregunta no és una fugida, sinó és un encert. Ser per a qui? Constitueix la dimensió essencial de la vida religiosa.

La resposta és senzilla i fonda: “ser per a Jesucrist”.

Ser per a Jesucrist, vivint lleuger d’equipatge, de forma definitiva i per vida, en el consol enamorat i en el desert purificador, com a resposta a una crida personal. En la crida hi ha un nom: el nostre. Una totalitat d’amor: Ell i el seu Regne. Una missió. Servei diví en les formes més necessàries i creatives del moment històric... i en església i comunitat.

És molt difícil d’entendre per aquell que no comprengui que hom es pot enamorar de Jesucrist. Sí, enamorar-se !! Resulta que aquell Jesús històric que ens explica l’evangeli, avui és real, vivent, glorificat i proper. Per tant és subjecte actual d’amor, de rebre i comunicar amor.

L’essència de la vida religiosa és, doncs, ser per a Ell. Tot procedeix d’aquí. Sense aquesta essència no és por mantenir. Amb ella la creu i la felicitat són dues cares de la mateixa moneda.