Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

 

 

Els europeus ens mirem a nosaltres mateixos, uns més que uns altres, per preguntar-nos: Què ens està passant? Què està passant a Europa amb tot un seguit d’atemptats que ens desconcerten? Per què les autoritats no ho eviten?

Europa s’ha construït a si mateixa, des de fa un grapat d’anys, des de la solidesa de les seguretats. Esperem i demandem seguretat en tots els àmbits de la nostra vida. I aquesta demanda de seguretat, fins ara, s’ha aconseguit amb un nivell molt alt de satisfacció per a la majoria dels europeus.

Europa era el continent segur i on l’estat del benestar brillava amb més força.

Però la crisi econòmica ha fet, i segueix fent, trontollar la seguretat de les nostres economies nacionals, empresarials i familiars. I per acabar d’adobar-ho, la crisi dels refugiats ha fet sortir el pitjor que portem dins, fins el punt que a molts se’ns cau la cara de vergonya quan diem que som europeus. I ara els atemptats. Un rere l’altre. Encara no hem acabat d’escriure del darrer que ja hem d’escriure del següent.

Fracturats econòmicament, desenganyats de la nostra pretesa solidaritat amb els menys afavorits i ara amenaçats per la violència impossible de controlar, Europa desperta del seu somni de creure’s diferent de la resta del món.

Estàvem tan orgullosos de nosaltres mateixos que ens creiem els millors del món mundial.

I de sobte la realitat ens ha fet baixar del núvol per adonar-nos de la nostra petitesa.

Diu la Paraula de Déu que només qui es fa com els més petits d’entre nosaltres està en condicions d’entrar en el regne del cel.

Potser ha arribat l’hora que els europeus baixem del nostre pedestal, ens fem petits com la resta de la humanitat, reconeixem que no tenim totes les respostes i que la millor resposta que ens podem donar a nosaltres mateixos no és prescindir de Déu, sinó tornar a Déu.

Com ho veus?