Les qüestions que hem analitzat fins ara responen a contextos molt diferents als temps presents. Com van néixer doncs els models d’escola que coneixem? Explorem en aquesta i en successives noves entregues els diferents models d’escola contemporanis a casa nostra.
El règim dictatorial de Franco va ser hegemònic a la societat. Sense entrar en valoracions d’aquesta etapa, si que es pot dir que educativament va suposar un gran retard. Les taxes elevades d’analfabetisme així com les molt baixes taxes d’educació secundària i terciària, delaten aquell període, ben descrit per un article premiat del periodista Francesc Marc Àlvaro dedicat al seus pares i a una generació que va tenir molt poques oportunitats de formar-se. En aquells mateixos anys l’Europa occidental i països del nostre entorn feien un gran esforç educatiu, sobretot en la generalització de l’ensenyament secundari.
Tanmateix explicàvem en l’article anterior que hi havia hagut unes escoles actives, respectuoses amb el desenvolupament dels infants, en el temps de la república i pedagògicament avançades. Ens podem preguntar què se’n va fer d’aquelles experiències? I dels mestres represaliats? I de les famílies que en tenien un record ben viu?
Efectivament hi havia una base sociològica important per aquell tipus d’escola activa. I ni els “colegios nacionales” ni els “colegios religiosos” d’aquells temps -castellanitzats i en la postguerra identificats amb el règim, unes escoles en general tradicionals i amb sistemes força autoritaris- representaven els valors pedagògics d’una part de la població. Què va passar doncs?
Després d’uns primers anys de postguerra molt difícils, en el moment que la societat va començar a aixecar el cap, als anys 50’s i sobretot als anys 60’s es crearen noves escoles. Posem alguns exemples: En alguns cassos van ser iniciativa de un matrimoni (cas de L’Escola Virolai), de mestres (per exemple Pere Vergés i les Escoles Garbí), de professors joves (Pere Darder i Pau López al Costa i Llobera), però també podríem explicar molts altres cassos com la Institució Cultural del CIC, Thau, Betània, Patmos, Frederic Mistral, Talita, Virtèlia, Sant Gregori, etc... I tantes altres escoles creades aquells anys, moltes vegades amb valors cristians i la majoria (no totes) a redós de l’Església, entitat que podia emparar iniciatives a les que es podia trobar una escletxa per a la seva fundació. És una contribució de l’Església que resta per escriure. Eren centres d’iniciativa social que tenien les característiques:
- No seguien l’adoctrinament del règim dels col·legis tradicionals
- Eren més respectuoses i no tant autoritàries en les pedagogies
- Potenciaven la pedagogia activa, dintre el que permetia la llei
- Interpretaven el cristianisme d’una manera oberta i personalista, conciliar.
- Implicaven a les famílies en molts casos fundadores
- Van ser pioneres en la coeducació.
- Practicaven una incipient catalanització
En definitiva no participaven de l’encarcarament pel control ideològic que caracteritzava el règim. Trobem en aquest període i en aquestes escoles l’empremta de pedagogs destacats com: Joan Triadú, Pau López Castellote, Marta Mata, Ramon Fuster, entre molts d’altres. Aquestes escoles van esser molt influents més enllà del fet pedagògic. Recordem per exemple com Virtèlia, successora de la Mútua Escolar Blanquerna, va ser una escola d’on van sorgir molts dels dirigents polítics i socials dels primers anys democràtics.
No totes aquestes escoles es crearen com un servei a les classes mitjanes benestants, així, per exemple, el Col·legi Álvarez del carrer Princesa acollí alumnes de famílies de la Barceloneta i la Ribera. Ni tampoc va ser un fenomen limitat a Barcelona sinó estès per tot el país com pot ser el cas de Ramon Fuster amb l’escola Tagore a Bellaterra.
El 1965 professors d’algunes d’aquestes escoles es trobaren a Betània a una recuperada tradició de l’Escola d’Estiu. Varen fundar l’Associació de Mestres Rosa Sensat. Foren els fundadors: provinents de Talita Maria Teresa Codina, Anna M. Roig, i Marta Mata; de Costa i Llobera Pere Darder i Enric Lluc; de Ton i Guida M. Antonia Canals; i de Thau: Jordi Cots.
Pau López explica com algunes d’aquestes escoles al cap de poc temps de ser fundades varen canviar la inspiració cristiana per una línia laïcitzant. Cal recordar que començaven els Berkeley del 65 i sobretot el maig del 68 francès. Les discussions d’aquells anys als claustres moltes vegades eren sobre si les escoles havien de ser neutres o tenir uns valors cristians. Així fou com moltes d’aquestes escoles cristianes d’iniciativa social esdevingueren laiques i amb el temps algunes es varen transformar en cooperatives (CEPEC) i finalment ja en època de la Generalitat en escoles públiques. Un procés molt semblant del que havia passat a la sempre influent França.
Alguns del professors d’aquelles Escoles d’Estiu com Pere Darder, Octavi Fullat, Pilar Benejam, etc. passaren a fundar l’escola de formació del Professorat de la UAB, com a alternativa a les escola normal que hi havia de Melchor de Palau, de la UB o la Blanquerna, creada amb la col·laboració dels col·legis religiosos.
Així doncs ens trobem que, a l’empara del Concili sorgeix una Església més oberta, i una il·lusió renovada, que sintonitza amb famílies i sectors de la societat que valoren l’educació avançada pedagògicament, i es funden moltes escoles d’inspiració cristiana. Es funden com escoles d’iniciativa social tanmateix amb l’influx del maig del 68 algunes d’aquestes escoles passen a assumir el model d’escola laica i acaben integrant-se al sistema públic i liderant pedagògicament, com veurem, el model d’escola pública.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.