L’interès públic de la religió (2)

En l’entrada anterior reflexionàvem sobre els orígens de les diferències en el tractament del fet religiós en l’esfera pública. En continuïtat, una segona entrega la dediquem a tractar d’entendre perquè els diversos estats tracten de forma diferent el fet religiós. I en particular perquè en el nostre context, ben sovint encara, hi ha una mentalitat prou generalitzada de bel·ligerància des d’allò públic cap a les religions, en contrast amb estats en els que les religions es consideren de major interès públic.

Hem d’anar també a la història i situar-nos a la Revolució Francesa i l’estat Napoleònic als inicis del Segle XIX. Napoleó va instaurar un règim autoritari, personalista i repressiu, envaint països veïns on va eixamplar el seu model. El model napoleònic consistia a integrar dins de l’estat laic les institucions, per exemple d’ensenyament, constituint el funcionariat, talment com si fos un exèrcit, que es regulava pel la legislació coneguda com a codi napoleònic. En educació -per exemple- l’estat regulava els continguts, els textos, els horaris, segons aquell ideal que a la mateixa hora s’estava impartint a tot França la mateixa lliçó.

Sabem que la revolució francesa va ser bel·ligerant amb la tradició i molt anticlerical. als països de influència napoleònica es va donar una lluita dels anticlericals amb el clericalisme. En aquests àmbits es va excloure la religió en l’àmbit públic en nom de la neutralitat, com explicàvem en l’entada anterior. Així les assumpcions liberal-il·lustrades donaren preeminència a una creença, el laïcisme, mentre en nom de la neutralitat discriminaven les religioses.

Tanmateix aquest no va ser l’únic model de trànsit des de les antics règims als naixents estats. A Prussia, Fichte era antinapoleònic. Les seves idees les va implementar Humboldt el 1810 a la Universitat de Berlín (que avui porta el seu nom) i en la que Fichte va ser rector. A Prussia, i en general a Alemanya, es va preservar l’autonomia de les institucions respecte de l’estat, per exemple en el cas de les universitats o les escoles. Una altra cosa es que comptaren això sí amb finançament de l’estat. La característica del model Humboldtià, a més a més de l’autonomia de les institucions i la llibertat acadèmica o de càtedra dels professors, va ser que es mantingué per l’esfera moral la “bildung” (formació) (1). És a dir que formar-se suposava reflexionar en el marc d’una religió, fos catòlica o protestant. Recordem la tradició protestant de llegir i reflexionar interpretant els textos bíblics, com a element fonamental de formació. En aquests països hi convisqueren institucions autònomes amb caràcter públic de confessions diferents, sense més problema, no vol dir que la convivència sempre fos senzilla. Però era natural que a les universitats (públiques) es mantingués la facultat de Teologia, per exemple, mentre que als països amb sistema Napoleònic es va suprimir de les universitats reials o estatals.

Els estats de tradició multiconfessional, en general no van fer problema de la religió, neutralitat volia dir senzillament no interferir. En canvi en els països de tradició monoconfessional, i amb estat napoleònic en particular, es va deixar la religió a fora de l’esfera d’allò públic. En alguns països el combat anticlericalisme-clericalisme va continuar i va ser fins i tot cruent, com bé sabem.

És interesant saber d’on venen les creences i les mentalitats i que no es viuen a tot arreu de la mateixa forma, per -tal vegada- dialogar i ajudar a fer entendre als conciutadans punts de vista diferents als predominants, que sovint es donen per descomptats. Podrem també reflexionar a partir d’aquí sobre, per exemple, d’on sorgeixen les mentalitats tan arrelades aquí que l’escola pública és un ens de l’estat o que la religió ha de pertànyer i s’ha de mantenir a l’àmbit privat.

Referència:

Gallifa, J. i Sangrà, A. (2022) Transformar la Universitat. Desafiaments, oportunitats i propostes des d’una mirada global. Barcelona: Editorial UOC