Vés al contingut

Ens podem preguntar com és que en la majoria de països avançats hi ha, des de fa més de 25 o 30 anys, grans consensos sobre l’Educació i en canvi a Espanya són tant difícils d’assolir? Com és que Espanya es veu abocada a reformes i contrareformes constants en matèria educativa i sembla que l’Educació sigui el darrer reducte d’ideologies que semblen superades en altres àmbits de la societat?  I, en definitiva, d’on ve que a Espanya sigui tant difícil el molt necessari consens educatiu?

Presentarem breument les arrels històriques d’una gran divisió en l’Educació que ho pot explicar. Serà a partir d’esdeveniments que ens són més propers en el temps respecte dels que els que hem tractat anteriorment. Tractarem de recordar-los de manera el més neutra possible i ben segur simplificadament:  

El que va passar després de les primeres dècades del segle XX és que l’Església havia crescut molt en pes i influència en l’Educació i a la societat en general, que es van accentuar encara més amb la dictadura de Primo de Rivera del 1923. Amb l’adveniment de la República i la Constitució de 1931 els constituents republicans van voler adoptar per l’Educació el model i procediments que s’havien aplicat a França 30 anys abans. Així doncs els partits de les esquerres republicana i socialista, amb el suport final del partit republicà radical, van imposar un model educatiu de caire molt rupturista i -diguem-ne- anticlerical sense cap consens amb els sectors republicans catòlics, que també hi eren, o els àmbits cristians disposats al diàleg amb el nou règim – i que a Catalunya eren prou significatius-. No cal dir que el consens amb els sectors més tradicionals, com es pot suposar, era poc menys que impossible. Aquest no va ser un tema menor, doncs va produir una forta divisió, una gran fractura, que va contribuir a les dificultats per la consolidació a mig termini de la recent nascuda república, almenys en la seva versió radical.   

Va ser un nou moment en el que es va legislar de manera global sobre Educació. La legislació republicana va apostar per la renovació pedagògica de l’Escola Nova. A Catalunya es va potenciar la llengua catalana i les universitats van esdevenir autònomes respecte l’estat en un intent d’emular les seves homònimes europees de tradició Humboldtiana. L’educació fou laica, i els ordes religiosos tingueren prohibit l’ensenyament. En alguns casos hi hagué la integració d’alguns col·legis al sector públic per part de la recent re-instaurada Generalitat de Catalunya. Pel que ens ocupa, dir que aquelles primeres experiències d’escoles actives de principis de segle es volgué com a model per tot el sistema públic unificat d’escola catalana. Així doncs el potencial de la renovació pedagògica va bascular cap el sistema públic. Van ser uns anys pedagògicament revolucionaris viscuts en general amb il·lusió. Encara viuen alguns pocs testimonis d’aquella escola republicana que és recordada pel seu caràcter pedagògicament avançat. Van ser pocs anys però van deixar una forta empremta en l’imaginari col·lectiu.

Posteriorment amb la implantació d’un nacionalcatolicisme amb el regim de Franco hi hagué una veritable contrarevolució. Els col·legis religiosos es van restituir i es va tornar al castellà. Es va acabar amb tot vestigi d’educació renovada, es van expulsar del sistema o haver d’exiliar molts dels mestres i professors republicans i es va tornar als sistemes tradicionals. L’educació passava a ser un element de forta empremta ideològica al servei del règim dictatorial. D’altra banda hem de dir que era més o menys el que passava també a d’altres països europeus en aquells anys. Aquí tanmateix hi hagué una singularitat: es retornà als sistemes d’imposicions i càstigs, al sistema fortament autoritari, amb matisacions i excepcions, es clar. No cal insistir perquè ja se sap, com l’Església -potser comprensiblement arrel del que havia passat- es va posar majoritàriament al costat del règim. Les formes autoritàries d’alguns mestres religiosos durant el període va deixar una empremta, pel que alguns expliquen, que els va fer allunyar posteriorment de l’Església. Tanmateix la forta secularització va començar a ser un fenomen europeu, no només nostre. Diguem de passada que l’adoctrinament sovint aconsegueix el contrari del que pretenia.

Aquesta evolució pendular i aquesta gran fractura d’apologètiques irreconciliables, malgrat que no son pas vigents avui, tanmateix estan a la base de la pràctica impossibilitat emocional a Espanya per trobar un consens educatiu. Cal, per acabar-ho d’explicar, atendre també al que va passar en la transició política i als primers anys democràtics. Tanmateix, el resultat és que ha estat difícil l’acord en Educació, amb la pervivència en les mentalitats d’un únic consens: El model laic que va implantar la Ley Moyano per l’escola pública, amb la “concessió” a l’Església de certs espais en Educació en funció dels diferents Concordats, així com a altres institucions privades.

Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Imatge
Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.