Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Sàpiens, una breu història de la humanitat (en l’original: una breu història del gènere humà), de Yuval Nohah Harari, publicada la primera edició el 2011, ha esdevingut un autèntic “best seller”, del que s’han venut  més de 15.000.000 de còpies,  sense comptar que és part  d’una trilogia d’èxit del mateix autor. Com que molta gent l’ha llegit i se’n ha parlat força, voldria en aquest temps de llibres comentar-ne algun aspecte que em sembla prou rellevant i que, com que no s’ha tractat prou, no està de més recuperar-lo.

Tot el llibre és un assaig històric-antropològic basat en un fet cabdal en el procés d’hominització: El llibre explica com fa uns 70.000 anys els Sapiens van experimentar una revolució cognitiva segons la que van poder “inventar històries”, mites que van permetre col.laborar entre desconeguts que tenien les mateixes narracions, la mateixa identitat col.lectiva. Així van poder formar grups més grans, van avançar tecnològicament i aquest fet va permetre la seva expansió per tot el planeta. Aquests grups van avançar des de l’estil de vida dels clans de subsistència als valors i sistemes organitzatius tribals.

A partir d’aquí Harari recorre resumidament la història humana en la que hi veu algunes innovacions més, com la revolució científica o l’econòmica. Captiva l’estil narratiu fresc, el to divulgatiu i els freqüents exemples que presenta perquè s’entenguin bé les seves interpretacions. Explica en definitiva, d’una forma senzilla i directa, com s’ha desenvolupat la civilització. Té també un punt audaç quan interpel.la el lector respecte dels sistemes de creences de la cultura liberal en la que vivim. Es a dir qüestiona el sistema de valors de la cultura occidental, contraposant-lo amb altres i preguntant-se si aquest sistema fa les persones més felices. Tanmateix aquesta desconstrucció no porta a revaloritzar les tradicions religioses i sapiencials, sinó a considerar-les totes des de la mateixa òptica de les “realitats imaginades”.

Tot i que la antropologia de les “realitats imaginades” vertebra tot el llibre, i això l’hi dona part del seu atractiu, Harari s’acaba desentenent de l’antropologia. És a dir té en compte la hominització (d’aquí el títol Sapiens) però es desentén de la humanització. Esdevé així un assagista-historiador més convencional quan en tractar les revolucions agrícola, científica, industrial, ja deixa de banda l’antropologia humana, com si en l’avenç de la humanitat només comptessin els valors de clan o tribals de fa 70.000 anys. Segur que hi ha en els humans una empremta antropològica d’aquells temps, però hi ha més que dubtes raonables que aquí s’acabi el desenvolupament humà. Es va acabar la hominització però no la humanització! El que és prou interessant des del punt de vista de l’estil narratiu és que, com que l’autor és historiador, des de 70.000 anys cap aquí es desentén de l’antropologia, dedicant-se com a historiador a la història. No té perquè ser antropòleg, es clar, tanmateix l’impacte i originalitat del llibre està en que és un assaig també antropològic com el seu títol (Sàpiens) indica.

Harari es despreocupa doncs d’explicar l’evolució de l’antropologia humana i de la revolució de la consciència que van suposar les grans tradicions religioses, espirituals o sapiencials de les diferents cultures d’orient i occident. Només en considera l’aspecte de formar part de les “realitats imaginades” del seu model explicatiu. És legítim com a assaig, i es pot contra-argumentar que en escriure una història breu –com ja avisa en el títol-  no ho ha de tractar tot.

Tanmateix segurament el més ajustat a la realitat del desenvolupament humà és que va caldre que passessin centenars d’anys, segurament mil·lennis, amb místics, profetes i savis de les diverses cultures humanes observant els cicles de la natura, de la vida i del firmament, per tal que la humanitat poc a poc anés comprenent el seu lloc al Cosmos. Les històries gravades en pedra o pergamí no eren només unes “històries imaginades” sense més, com l’hi pot semblar a un historiador una mica escèptic, sinó l’avenç de la consciència humana. Poc a poc es va anar acumulant una saviesa, unes paraules, un “logos”, unes narracions que van anar configurant les diferents tradicions, en el cas de la cristiana aquestes narracions van esdevenir història viva en la persona de Jesucrist, com sabem.

Així els valors de les col·lectivitats humanes i els seus imaginaris van evolucionar més enllà dels clans de subsistència o dels valors tribals que tan bé desenvolupa Harari. La psicologia humanista i la psicologia profunda i també les neurociències han vingut a donar suport a una visió més completa de l’antropologia humana i del desenvolupament integral humà. Les capacitats simbòliques no són només un àmbit per exercir el poder i la manipulació dels grups humans, sinó també un àmbit de pau, alliberament i felicitat.

No vull pas treure mèrits a aquesta obra, prou simpàtica, i que situa al lector en una sana reflexió sobre la relativitat de sistemes polítics i  recorda que, si ens oblidem de la humanització, la humanitat pot fer regressions a sistemes més arcaics en l’exercici del poder i donar la benvinguda al retorn de la llei de Talió i a tota mena de totalitarismes, amb ben poca preocupació pel desenvolupament humà. Explicar el procés de la hominització però desentendre’s del procés d’humanització és consistent amb el postmodernisme però pot portar, d’altra banda, a perspectives molt centrades en el poder i la dominació i finalment deshumanitzades com sembla que no descarta Harari.