Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Repassant i revisant la pròpia vida, observant al vida de forces capellans, noto un conjunt de “problemes” que ens trobem o ens hem trobat els capellans que poden provenir de certes mancances psicològiques i de la vida que portem o ens fan portar, o ens hem situat a portar, més o menys lliurement, més o menys condicionadament per l’economia, l’habitatge i altres circumstàncies personals, familiars, ambientals, eclesials i socials. Potser quan ens anem fent grans es van notant més intensament aquest dèficits, que caldria tenir-ne cura ja des de la formació.

Podríem dir que entre els capellans hi ha:

1. Poca pràctica en la vida domèstica i en portar a terme les resolucions pastorals (si es treballa amb objectius, que ja costa...)

2. Poc control de qualitat sobre la vida laboral, professional, personal i domèstica dels capellans. Hem fet "el que ens dona la gana" però no sabem cuidar-nos, ni sabem massa revisar i verificar si avancem en el nostre servei pastoral , ni hi ha ningú que ens ho demani,...

3. Immaduresa afectiva, sexual, emocional...

4. Manca de saber treballar en equip. Hi ha un comportament tendencial vers ser com "llaneros solitarios".

5. Malalties psíquiques a vegades no suficientment tractades.

6. Soledats.

7. Substitució de les mancances afectives per certs autoritarismes, o ambició de poder, o de domini dels altres encara que sigui de forma sublim i inconscient, o de manipulació del temps dels altres, o servir-se dels serveis d'altres persones, o de ser "escaladors" en la "carrera eclesiàstica"...o, ...

8. Reaccions a vegades adolescents i infantils, de recerca de "premis i càstigs", de recerca d'afecte de l’autoritat eclesiàstica, o de les persones de les comunitats, de ser el centre...

9. No saber estar en una reunió sense portar-la, animar-la, dir-hi la nostra, o ser-ne protagonista... Això també pot passar en el menysprear les accions, obres, d'altres, si un no hi ha intervingut...

10. Gelosies, o voluntat d'imitar o de fer veure que un ho fa millor (inconscientment, sovint) que el capellà del costat, o d'altres de l'entorn...

11. Un exagerat sentit d 'independència, de fer la nostra, de no comptar massa en la realitat del que es va fent en el dia a dia...

12. El fet d’anar-se fent grans i tot i estar menys àgil, més "malaltís" i amb menys capacitats, anar acumulant més tasques pastorals, per un sentit d'obediència mal entès, i per por a no saber què fer, o per por a no saber on anar viure (si seràs ben rebut en altres rectories,...), per por a anar a la residència, o per no tenir possibilitats econòmiques suficients ( si un es jubila abans)...

Bé tot això no treu, ni molt menys, al contrari, els punts positius de generositat, d’esperit de servei, d'entrega, de fer més hores que un treballador normal, d'estimar la gent de debò, ...De fet moltes d'aquests "immadureses" provenen de l'educació rebuda, a vegades molt decantada vers el voluntarisme, una forma d’entendre el cristianisme que pot haver oblidat l’estimació a un mateix, i d’una percepció massa negativa o secundària, del món afectiu, en part a la família, a l'escola, i molt de com s'ha rebut i viscut el seminari, i també del fet de ser cèlibes i de ser homes.

Des d’un punt de vista cristià, aquestes immadureses, en el que han comportat de sofriments i renúncies, paradoxalment, ben segur que han donat vida a altres persones (pas de mort a vida) però també, insensiblement i inconscientment poden haver ofert mort, malestar a altres. Es millor saber-ho, adonar-se’n, tractar d’evitar-ho i per un cantó desenvolupar les dimensiones tendres de cadascú i per altra banda treballar per una església que vagi acceptant com a regal vital que ve de Déu, el millor tresor que tenim , la nostra afectivitat madura, entregada als altres. Només es tracta d’harmonitzar l’amor a la comunitat divina, amb l’amor als altres i l’amor a un mateix (“Estima l’altre com a tu mateix, i tal com jo us he estimat”).