Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

És així com es defineix el P. Xavier Morell, monjo de Montserrat (des de fa molts anys al santuari del Miracle) que avui 8 de juliol compleix 70 anys de l’inici del noviciat.

Nascut a Sant Andreu de Palomar el 4 de gener de 1934, Xavier, “un noi amb uns ulls grans i blaus”, va ingressar a l’Escolania de Montserrat el 29 de setembre de 1943. Durant la seva etapa d’escolà, el pintor Josep Obiols va prendre el petit Xavier com a model per a un mosaic que esta a l’esquerra del tron de la Mare de Déu i que formà part de les reformes fetes per al nou tron.

L’1 d’octubre de 1949, només sis anys més tard de la seva entrada a l’Escolania, l’adolescent Xavier deixà la família i entrà al monestir de Montserrat per ser monjo. I va ser el 8 de juliol de 1950, avui fa 70 anys, quan Xavier Morell, un jove amb només 16 anys d’edat, començà el noviciat amb la imposició de l’hàbit de monjo, “el temps seriós de prova i de discerniment”, com comentava ell mateix en el seu llibre de memòries, “El sentit d’una vida: un monjo atípic”. Un any més tard, el 16 de juliol de 1951, el novici Xavier Morell va fer la professió temporal i el 10 de maig de 1956, la professió solemne. Finalment el 21 de setembre de 1957 va ser ordenat prevere.

El P. Xavier és un home de Déu i donat als altres i per això creu que “una vida, si la vius amb profunditat, dóna per a molt”. I afegeix encara, amb bon humor: “Sóc un monjo atípic precisament per totes les tecles que he hagut de tocar per fer el que he fet”. Com ha dit ell mateix, “si prenem com a base la descripció que normalment tenim en ment d’un monjo, no hi encaixo”. I és que després dels estudis de filosofia i de teologia a Montserrat mateix, el P. Xavier passà un temps a Alemanya, on obtingué el títol de mestre orfebre i on col·laborà en la pastoral dels espanyols emigrats a aquell país. Més tard anà a Ruanda, al monestir de Gihindamuyaga, on, al front d’un dispensari mèdic, atenia la gent malalta i on va viure el drama de la guerra tribal entre hutus i tutsis.

El P. Xavier sempre ha cercat la voluntat de Déu, perquè Ell ha estat el centre de la seva vida. Per això, molt assenyadament, diu que “ser monjo no és cap subterfugi d’una fugida del món, sinó una manera de viure”, centrada en Jesucrist i oberta als germans, sobretot a aquells que més pateixen.

Al llarg d’aquests 70 anys, des que va iniciar el noviciat, a Montserrat, Alemanya, Gihindamuyaga i el Miracle, el P. Xavier Morell, que sempre ha estat un home que ha estimat des de la gratuïtat, és (als seus 86 anys) un testimoni diàfan de l’Evangeli, amb el seu somriure sincer, amb la seva paraula afectuosa i amb la seva amabilitat en el tracte.

Durant la seva estada a l’Àfrica, el P. Xavier, home amb un gran sentit de l’humor, acollia els nens africans als qual els feia jocs de màgia, tot fent néixer el somriure dels petits. Per això el P. Xavier, ple d’aquella saviesa que neix d’un cor net, ha dit que “tot i la desgràcia, s’ha de saber trobar l’humor”, que tant necessitem en aquests temps difícils.

Entre les moltes anècdotes que ha protagonitzat el P. Xavier, no puc deixar de contar-ne una, que mostra la seva profunda catalanitat. Durant les festes majors de la Colònia Gomis, a Monistrol de Montserrat, el 1968, en ple franquisme, els escoltes de servei de Montserrat s’oferiren al P. Xavier “per al que fos”, com conta ell mateix en el seu llibre, “El sentit d’una vida: un monjo atípic”. Els nois van idear fer una gran bandera catalana amb bosses de plàstic grogues i vermelles, que ocuparia més de la meitat del campanar de l’església de la Colònia Gomis. L’estratègia era deixar-la anar campanar avall, just després de la missa major, en el moment que en sortissin les autoritats. Dit i fet. Van convenir que el P. Xavier, “des del peu del campanar, els faria un senyal al moment oportú: una petita inclinació de cap i que ningú més no se n’adonés, només els escoltes que em guaitaren des de dalt del campanar”. El P. Xavier era conscient del risc que acceptava, ja que en aquella època estava rigorosament prohibit mostrar la senyera en públic. Però després d’aquella gesta, “la bandera es quedà dies i setmanes penjant al campanar” i des de la línia dels Ferrocarrils Catalans, “a l’altra banda del riu Llobregat i de la Colònia Gomis, els viatgers de tots els trens que anaven o venien de Barcelona la contemplaven onejant majestuosament, fins que el vent la va esparracar”. No cal dir que el P. Xavier fou cridat per l’alcalde de Monistrol perquè treies la senyera, cosa que ell no volgué fer.     

Orfebre i ceramista (amb obres seves d’una gran bellesa) el P. Xavier és com l’argila que en mans de Déu, el gran terrissaire, s’ha deixat treballar per Ell amb docilitat i senzillesa, per tal d’esdevenir un testimoni del Regne. Per això Déu ha fet la seva obra en el P. Xavier (amb la seva actitud oberta, sincera i esperançada) ja que sempre ha donat el millor d’ell mateix i sense por als fracassos, ha assumit amb coratge la novetat de cada dia. Home de caràcter, murri i amb una fina ironia, el P. Xavier té alhora una gran dolcesa, que veiem i “tastem” amb les magnífiques ensaïmades i amb els panellets que ell mateix fa i que són les delícies dels monjos i dels hostes que tenim el privilegi de menjar aquests dolços tan excel·lents.   

Els qui el coneixem bé, sabem que 70 anys després de l’inici del noviciat, el P. Xavier Morell és un monjo senzill i sincer, d’ulls nets i transparents, fidel a la pregària, amb les mans obertes i el cor solidari.