Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Cada any l’Església dedica el diumenge de la Santíssima Trinitat, l’anomenat dia Pro orantibus, a donar a conèixer la vida contemplativa, un carisma molt desconegut en les comunitats cristianes i a pregar pels monjos i per les monges.

Allò de més propi de la vida contemplativa és la pregària. Per això els monjos i les monges evangelitzem el nostre món, més amb el que “som” que amb el que “fem”. La vida contemplativa, en el silenci i la pregària, està cridada avui, com ahir i com sempre, a esdevenir testimoni de la gratuïtat i de l’amor de Déu per mitjà de la bellesa de la vida fraterna, la pregària i el goig de sentir-nos acompanyats pel Senyor. Perquè és Jesús mateix qui fa camí amb nosaltres, per obrir noves sendes d’esperança enmig de tantes desesperances i fins i tot de tantes desesperacions.

Cal recordar que en l’audiència general, el passat 5 d’aquest mes, el papa Francesc parlava de “la dimensió contemplativa de l’ésser humà”, ja que aquesta dimensió és com la “sal” de la vida, pel fet que dóna sabor i gust als nostres dies. En les seves paraules, el papa recordava la primera carta pastoral del cardenal Carlo Mª Martini, on el qui va ser arquebisbe de Milà, parlava de la dimensió contemplativa en aquests termes: “Contemplar no és en primer lloc una manera de fer sinó de ser”.

El papa Francesc ens recordava que “ser contemplatiu no depèn dels ulls sinó del cor. I ací entra en joc la pregària”, fonamental en la vida monàstica (i en tots els cristians), “com un alè de la nostra relació amb Déu”. I és que “la pregària purifica el cor i, amb ell, també il·lumina la mirada”, pel fet que “la llum de la mirada de Jesús il·lumina els ulls del nostre cor”.

Com deia el papa, “hi ha una gran crida en l’Evangeli, i és la de seguir Jesús en el camí de l’amor. Això és el vèrtex, és el centre de tot”. I per això, “en aquest sentit, caritat i contemplació són sinònims, diuen el mateix” (Religión Digital, 6 de maig de 2021). Aquestes paraules del papa Francesc estan en la línia del lema d’enguany per a aquesta Jornada Pro orantibus: “La vida contemplativa: a prop de Déu i del dolor del món”. I és que la vida contemplativa ens fa estimar els altres servint-los, tot fent costat als qui més sofreixen.

Com ens recorden els bisbes espanyols amb motiu d’aquesta jornada Pro orantibus, aquest 2021 “no és un any qualsevol”, ja que “estem travessant una situació global que ha trastocat fortament les nostres vides”, degut a la pandèmia de la Covid-19 que estem patint des de fa més d’un any. Cal recordar, com diuen els bisbes en aquesta jornada, que “la vida contemplativa sofreix quan el món sofreix, perquè el seu apartar-se del món per a buscar Déu, és una de les formes més belles d’apropar-se a ell per mitjà d’Ell”. Si el món, en aquest any llarg de pandèmia que portem, ha patit molt “i ha cridat el seu dolor de mil maneres”, aquest crit “recorre la nostra societat i travessa també els murs dels monestirs i convents, on homes i dones de l’Esperit eleven al Senyor de la vida el seu himne i la seva pregària”. Per això els monjos i les monges, com diuen els bisbes, “en el més profund del seu cor, on es troben sols amb l’Amic, s’uneixen a tots els éssers humans, especialment, als qui estan ferits, i des d’aquest lloc d’encontre sagrat, aprenen i ensenyen a anomenar tothom, amics”.

La vida contemplativa manifesta el misteri de comunió del Déu Trinitat, que és “un misteri de proximitat entranyable amb l’ésser humà sofrent”. Per això els monjos i les monges hem d’encarnar en les nostres vides l’exemple del bon samarità, que es va fer càrrec del ferit i del marginat.

Com diu la germana Mª Pilar Avellaneda, del monestir de las Huelgas de Burgos, “un cor orant no viu de teories i retòriques, sinó que trepitja la realitat que vivim i sap prendre la mel en el quotidià de la vida, per donar-la a tastar als altres”. Per això i més amb aquesta pandèmia, “els cenobis de vida contemplativa hem estat despertats del son de la inèrcia, de la rutina quotidiana, i hem compartit amb tots els homes, el ser impactats pels esdeveniments de l’emèrgencia sanitària”. I per això la sol·licitud dels monjos i de les monges per estar al costat dels qui sofreixen.

Com em comentava, amb gran saviesa, la germana Blanca López, del monestir cistercenc de Carrizo de la Ribera, en la nostra vida “Déu s’hi apropa gairebé de puntetes, sense demanar res, sense gosar a ser escoltat, amb total gratuïtat. Nosaltres l’escoltem, el sentim i el seu murmuri ens toca l’ànima com una brisa del matí que invita a caminar més de presa, més conscients de la bellesa del camí”. I per això en la vida monàstica, deia Sor Blanca, “percebem la seva presència fraterna i pròxima com una mà que està a punt a sostenir-te, animar-te o a aplaudir-te”. Com una mà que està sempre a punt per ajudar els més necessitats.

També el pare Isidoro Mª Anguita, abat del monestir de Santa Maria de Huerta, ha dit que “la vida contemplativa busca la soledat per a un encontre místic amb Déu, del que no pot quedar fora la seva obra creadora”. I per això mateix, “una vida contemplativa que no és sensible a la humanitat, no és contemplativa”. D’ací que l’abat Anguita ens recordi les paraules d’un pare del monaquisme, Evagri Pòntic, quan deia: “Monjo és aquell que s’aparta de tots i que està unit a tots”. Això vol dir que els monjos i les monges no ens podem aïllar del sofriment del nostre món, ni mirar-lo amb indiferència, sinó que hem de ser sensibles als germans que més pateixen.   

Als monestirs, el silenci i la pregària ens fan vore que allò important en la vida no és quedar centrat en un mateix, sinó que, com ha dit el papa Francesc, el més important és sortir de nosaltres mateixos per acompanyar i encoratjar els qui sofreixen. El més important per a la vida del monjo és compartir el pa de l’altar, però també el pa de la desesperança i de les llàgrimes i del dolor que mengen tants i tants germans nostres. I per això, lluny de quedar centrats (i tancats) en nosaltres mateixos, lluny de quedar aïllats, els monjos i les monges hem d’entrar en comunió amb tots els qui sofreixen. A més, com a vocació de servei, la vida contemplativa ens fa entrar en comunió amb el misteri Trinitari de Déu, expressió d’unitat i de diversitat, i en el misteri de cada persona, tot acollint-la i estimant-la.

Como ha dit el pare Abat Josep M. Soler, adreçant-se als monjos i a les monges, “és essencial que us obriu a la Paraula de l’Evangeli, perquè transformi cada dia més les vostres vides, a través de la pregària, l’acompanyament espiritual i el servei als germans”. Ací hi ha l’arrel del nostre testimoniatge: una vida de fraternitat i de comunió, de pregària i de servei atent i diligent, per tal d’acollir els germans de comunitat i tots els qui s’acosten als monestirs. Així ho fan els cistercencs de Poblet i de Solius, les cartoixanes de Benifassà i les caputxines de Manresa, les benedictines de Sant Daniel, Sant Pere de les Puel·les i Sant Benet de Montserrat, les agustines de Sant Mateu, les adoratrius de Berga i Vic, les carmelites descalces de Tarragona, els benedictins de Montserrat, Cuixà i el Miracle, les dominiques de Manresa, les clarisses de Pedralbes, Vilobí, Tortosa i Balaguer, les carmelites de Vilafranca o les cistercenques de Vallbona i de Valldonzella.