Vés al contingut

Vaig haver de llegir dues vegades (perquè no acabava de creure’m el que llegia), l’article, ‘Pocs contenidors cremats’ (Regió 7, 24 de febrer de 2021), de la senyora Carlota Riera, degana de la facultat de Ciències de la Salut de Manresa.

La senyora Riera elogiava els joves, que en les manifestacions de protesta a Barcelona per l’empresonament del raper Pablo Hasél, “necessiten expressar la seua ràbia i indignació” per mitjà de la violència. I per això coincidia amb els joves violents que s’havien adonat de la inutilitat del pacifisme amb la pancarta que portaven: “Ens heu ensenyat que ser pacífics no serveix de res”.

No puc creure’m que la senyora Riera pugui justificar els aldarulls que provocaren una minoria de joves que van destrossar aparadors, van cremar contenidors i van robar a les botigues. I per això la senyora Riera deia al seu article, que pagaria “gustosament els bancs i contenidors cremats que calguin”. Amb aquest argument, també haurà de pagar (de fet ho pagarem tots), les destrosses a la comissaria dels Mossos d’Esquadra de Vic o el furgó cremat amb un guàrdia urbà a dins. No entendria que la senyora Riera pogués justificar l’assalt a aquesta comissaria o al Capitoli, el gener passat, o la crema, a Barcelona, d’un furgó de la Guàrdia Urbana. Ni que, igual que amb els contenidors cremats, cregui que hi va haver poca violència a la caserna de Vic.

Crec que cap persona no ha d’anar a la presó per la lletra d’unes cançons. I també sé de la desesperació de molts joves que no veuen un futur millor. Però no crec que la ràbia i la indignació (d’una minoria dels manifestants) s’hagin de transformar en violència, ni en atacs indiscriminats a comerços o a la comissaria de Vic, ja que el malestar social no justifica “els actes violents que hem viscut”, com deia molt encertadament el senyor Jordi Molet (Regió 7, 25 de febrer de 2021).

Jo també valoro, com deia la senyora Riera, els joves “que no es conformen, no callen, no acaten”. Però que ho fan sense violència. Com han estat sempre no violentes les nombroses manifestacions del Procés, cada 11 de setembre. Amb civisme i respecte. Com han demanat sempre els presos polítics. Perquè el legítim exercici de la protesta sempre s’ha d’exercir amb civisme.

No crec que a la senyora Riera li hagués agradat (i segur que el seu article no seria el mateix) que els joves, en compte de cremar contenidors, trencar vidres i robar a les botigues, haguessin cremat les taules i les cadires de la facultat de Ciències de la Salut i trencat els vidres de les seves aules. O que li haguessin cremat el seu cotxe o la seva moto. O que haguessin trencat els vidres de la casa dels seus pares i furtat el que hi havia a dins.

Em va agradar l’article de Rosa Conca, ‘Contenidors i patriarcat’ (Vilaweb, 21 de febrer de 2021), quan deia que “em fan pena que els qui els cremen” els contenidors, “no sàpiguen gestionar eixa energia meravellosa que et proporciona la ràbia”.

Crec, com ho creuen molts joves, que hi ha formes més belles, creatives i generoses de clamar i de lluitar per la llibertat. Perquè l’odi només genera desolació, mentre que la força de l’amor és el que transforma el món. No les pedres ni els contenidors cremats.

Gandhi deia que “la violència és la por als ideals dels altres”. I Martin Luther King, que “la violència crea més problemes socials que els que resol”.

A aquests joves plens de ràbia, els diria que tinguin ben present la regla d’or de l’Evangeli: “Tot allò que voleu que els altres us facin a vosaltres, feu-ho també vosaltres a ells” (Mt 7:12). I que recordin també, com deia Gandhi, que “no hi ha un camí per a la pau”, perquè només “la pau és el camí”. I això ho haurien d’entendre els qui cremen contenidors, trenquen vidres i saquegen botigues. I també els qui, des de la intolerància, utilitzen (impunement) la violència al País Valencià, cada 9 d’Octubre, per agredir els participants a la manifestació convocada cada any per ACPV, davant la passivitat de la policia. O els qui van posar la bomba a casa de l’escriptor Joan Fuster, els qui li la van enviar (com un regal de Nadal) al professor Sanchis Guarner, els qui van matar a Alacant, Miquel Grau i a Montanejos, Guillem Agulló o els qui atacaven i cremaven la llibreria 3i4 de València i altres llibreries.

He trobat molt encertades les paraules del cardenal Omella, arquebisbe de Barcelona, quan ha dit que “la lluita contra les desigualtats s’ha d’abordar sense protestes violentes”. També va afirmar això mateix l’1 d’octubre de 2017, quan la policia atonyinà els qui, pacíficament, vam votar al referèndum de l’1 d’octubre. Per això el cardenal Omella deia aquell dia, que “la situació de violència que s’ha viscut avui a Catalunya és deplorable”.

Cal que tots recordem que és millor utilitzar la força de la raó, que la raó de la força. Per això caldria que els qui utilitzen la violència, sàpiguen que és la pluja que fa florir les flors, no els trons. I és que, com diu un proverbi, fa més soroll un arbre que cau que la remor d’un bosc que creix. Però evidentment és més important el bosc que creix que no l’arbre que cau.

Tot i que aquests joves ignoren l’Església i el missatge de l’Evangeli, cal dir-los ben alt el que proclamava Jesús: “Feliços els qui posen pau, perquè seran anomenats fills de Déu” (Mt 5:9).

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.