Podria ser això el que l’amic Jordi Llisterri (Catalunya Religió, 19 de maig de 2021) venia a dir en relació al discurs (barroer, poc intel·ligent, burleta i molt populista) del diputat d’ERC, Gabriel Rufián sobre “serps que parlen i colom que embarassa”.
És de sentit comú (encara que aquest és el menys comú dels sentits i per això no tots en tenen), que les persones (i més encara els polítics) necessitem pensar abans de parlar o de fer alguna cosa. I evidentment hem de pensar amb el cap. Amb tot, alguns polítics, com el Sr. Rufián, sembla que quan parlen, piulen al twitter o fan alguns actes, o bé ho fan sense pensar-ho, o bé pensen amb els peus. I a més, com el Sr. Rufián, amb una gran manca de cultura religiosa, fent mofa, amb un to macarra, com diu Paris Grau (El Tribú, 28 de maig de 2021) i caricaturitzant la Bíblia. Jo suposo que si el Sr. Rufián vol parlar de física quàntica, com que ell no és físic, s’informarà i demanarà opinió a un físic, abans de fer un discurs, per tal de no dir unes bestieses semblants a les que va dir parlant de la Sagrada Escriptura.
Però el Sr. Rufián no és l’únic que pensa amb els peus. Tots recordem l’exabrupte de la diputada del PP, Andrea Fabra, filla de l’expresident de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra. El juliol de 2012 al Congrés de Diputats, quan el president Mariano Rajoy anuncià retallades de les prestacions per desocupació, la Sra. Fabra se’n foté dels qui patien les retallades i vomità el seu conegut: “Que se jodan”.
Més recentment hem escoltat, també al Congrés, el diputat del PP, Carmelo Romero, quan després de la intervenció del diputat Íñigo Errejón sobre la necessitat d’incrementar l’atenció mental (degut a la Covid), el Sr. Romero vomità: “Vete al médico”. És veritat que aquest diputat després del seu exabrupte es va disculpar per la manera com vomità les seues paraules, unes paraules que no van ser pensades, sinó que li van sortir dels peus o del fetge.
Però també a Compromís hi ha qui pensa amb els peus en compte de fer-ho amb el cap. El Sr. Amadeu Mezquida, politòleg, escriptor i secretari del Grup Municipal de la coalició Compromís a l’ajuntament de València, va fer una piulada al seu compte twitter, amb un text que ofenia la Sra. Maria Teresa Campos (que no sé qui és), una ofensa semblant a les paraules de la diputada Andrea Fabra i del diputat Carmelo Romero. El Sr. Mezquida escrivia: “Madrid: Pues voy a coger a Maria Teresa Campos, la voy a meter en una vitrina y la voy a pasear por la ciudad como un mono de feria. Eso no hay quien lo supere. València: Aguanta’m la cassalla”. Sublim!
El Sr. Mezquida no deia que posaria la seva mare o la seva germana “en una vitrina” i la portaria “a pasear por la ciudad como un mono de feria”. No. Ho deia de la Sra. Maria Teresa Campos. “Molt bé” pel masclisme i pel seu “respecte” a les dones, tot i que el 8 de març segur que portaria posat el llaç violeta a la solapa de l’americana. I molt bé pel silenci còmplice de les regidores de Compromís i dels altres grups de l’ajuntament de València. ¿El Sr. Mezquida s’hauria atrevit a dir de la Sra. Mónica Oltra el que va dir de la Sra. Maria Teresa Campos? Segur que no. I si ho hagués dit, se li haurien tirat al damunt (amb tota la raó del món), els regidors i els diputats de Compromís.
Però la piulada del Sr. Mezquida no acabava amb les seves paraules. Posava també al seu tuit una fotografia de la Mare de Déu dels Desemparats en el “maremòbil”, recorrent els carrers de València. Posar, com va fer el Sr. Mezquida en la seva piulada, que posaria la Sra. Maria Teresa Campos “en una vitrina” i que la passejaria “por la ciudad como un mono de feria” al costat de la foto de la Mare de Déu, va ser un exabrupte d’aquest politòleg que, certament, no va pensar amb el cap el seu tuit sinó amb els peus. Ràpidament va demanar disculpes, dient que no pretenia ofendre ningú. Però va esborrar la seva piulada. Si no pretenia ofendre cap persona, ¿per què esborrà la piulada?
Tot el contrari a l’esperpent del Sr. Mezquida és el que, amb seny, difonia la Unitat del Poble Valencià, embrió de Compromís. Un amic m’ha passat uns fulls que escampava la UPV l’any 1997, convidant respectuosament els valencians a celebrar la festa de la Mare de Déu dels Desemparats (amb una imatge de la patrona del País Valencià) demanant que posessin la senyera als balcons.
Finalment la Sra. Sandra Gómez, regidora de l’ajuntament de València, va felicitar el Nadal al seu twitter amb una imatge d’una dona parint. Deia la Sra. Sandra Gómez que era un fet natural i que no entenia que algú s’escandalitzés d’aquesta imatge. És veritat. El part és un fet natural, com ho és també la mort. Però no crec que la Sra. Gomez posi al seu twitter la foto d’un familiar seu morint-se. I per això ara que ha tingut un fill, la Sra. Gómez no ha posat al seu twitter el part del seu nen.
En el magnífic llibre d’entrevistes, “Què t’ha ensenyat la vida”, David Pagès, el seu autor, li feia aquesta pregunta a mon pare, que li responia: “A ser pacient”. Estic segur que si aquestes persones que he mencionat (i moltes altres), tinguessin paciència i comptessin fins a cent, no farien les piulades que fan, ni dirien el que vomiten.
Sovint els polítics (però no només ells) creuen que el Congrés o el twitter és un circ, com hem vist amb el Sr. Rufián i les seves paraules burletes, tot fent mofa (sense tenir idea de la Bíblia) de l’Escriptura. O una taverna. I la veritat és que molts d’ells volen imitar els pallassos, tot i que amb les seves piulades i els seus exabruptes no fan cap gràcia. I és que aquests polítics no pensen amb el cap sinó amb els peus. O ni tant sols amb els peus! I per això, a diferència del que hauria de ser normal, no pensen el que diuen, i per això no diuen el que pensen i tampoc no fan el que han pensat i han dit. I d’ací els resultats de les seves intervencions o de les seves pilades a twitter. Per això alguns polítics (no tots) s’han de disculpar i esborrar el que han escrit.
Cada dia estic més d’acord amb el que deia M. Brickman: “Estic horroritzat! No sé si el món està ple d’intel·ligents que ho dissimulen.... o d’imbècils que no tenen vergonya de ser-ho”.
Per altra part, els polítics no haurien d’oblidar, com diu el papa a l’encíclica Fratelli tutti, que “fa falta la millor política posada al servei del veritable bé comú” (nº 154), ja que “necessitem una política que pensi amb visió àmplia” i que “porti endavant un replantejament integral” (nº 177).
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.