“L’Evangeli es transmet en la llengua materna”

Aquestes són les paraules que el bisbe de Roma (com un desig i alhora també com una exhortació), adreçà als fidels que participaren a l’audiència del dimecres 23 d’agost, al Vaticà.

Aquestes són unes paraules que el papa ben bé podria haver dit, pensant en la situació tan anòmala de la jerarquia valenciana, que no només no transmet l’Evangeli en la llengua materna dels valencians, (exclosa dels temples encara en ple segle XXI), sinó que celebra la litúrgia en castellà, quan la llengua pròpia del País Valencia és el valencià. I és que els nostres bisbes i capellans, com a colonitzadors, transmeten l’Evangeli, no en la llengua de Sant Vicent Ferrer, sinó en la de Sant Isidre, que es una llengua preciosa, però que no és la llengua pròpia dels cristians valencians.

En la seua catequesi del dimecres 23 d’agost, el papa, tot fent referència a l’aparició de la Mare de Déu de Guadalupe a l’indígena, Cuauhtlatoqtzin, conegut en castellà com a Juan Diego, destacava la importància que ha de tindre a l’Església la “inculturació, enfront del camí forçat de trasplantar i imposar models preconstituïts, que falten al respecte dels pobles indígenes, com es va fer en la primera etapa de l’evangelització d’Amèrica”. I és això (cal no oblidar-ho) el que continuen fent, faltant el respecte als valencians, la gran majoria de les parròquies del País Valencià, degut a la desídia i a la manca d’interès per la nostra llengua, dels bisbes i dels preveres valencians.

En front d’actituds colonialistes i antivalencianes per part de la jerarquia del País Valencià, el papa, en la seua catequesi, deia que “la Mare de Déu de Guadalupe apareix vestida amb la roba dels indígenes, parla la seua llengua i acull i estima la cultura local”. I és que, a diferència del que pensen i fan els bisbes i la majoria dels preveres valencians, “Maria anuncia Déu en la llengua més adequada, la llengua materna”. Per això el papa elogiava les mares i les iaies que transmeten la fe als seus fills i als seus néts en la llengua dels seus avantpassats. Com Maria parlava arameu amb Josep i amb Jesús, la Mare de Déu de Lorda parlà a Bernardeta en la variant gascona de l’Occità, que és el que parlava aquella nena. No en francès. I a Cuauhtlatoqtzin, la Mare de Déu de Guadalupe li parlà en nàhuatl, la llengua indígena d’aquell home, no en castellà. I al Miracle, la Verge Nena parlà als dos germans, Celdoni i Jaume, en català, no en castellà.

Per això el papa (perquè ho tinguen ben present els bisbes i els mossens valencians, però també alguns de catalans), deia que “la Mare de Déu ens parla en la llengua materna, en la llengua que nosaltres comprenem bé”. I per això defensava “inculturar l’Evangeli i evangelitzar les cultures”. En la carta adreçada al P. Gregori Estrada, el Sr. Vicent Miquel i Diego narrava la maniobra de l’arquebisbe de València, Marcelino Olaechea, per no introduir el valencià a l’Església, malgrat els més de 20000 valencians que van demanar que la nostra llengua s’utilitzara a la litúrgia i a la catequesi.

El Sr. Vicent Miquel i Diego reproduïa al P. Gregori, les paraules que l’arquebisbe de València adreçà en una reunió amb els seus arxiprestes: “Gracias a Dios, aquí no tenemos el problema de Cataluña por lo que no hará falta introducir el valenciano. Yo voy a decir en Roma que mi clero me ha pedido que no se introduzca el vernáculo en la liturgia”. I l’arquebisbe Olaechea, deia encara: “Eso del valenciano es una maniobra política”, ell que va ser procurador en Cortes (1955-1967) i defensà la “Cruzada”. I l’arquebisbe continuava així: “¿En sus parroquias entienden el castellano? ¿Sí? Pues no hay nada más que hablar”. I des de l’arquebisbe Olaechea, tots els altres bisbes del País Valencià, a excepció dels bisbes Pont i Gol i Cases Deordal, han seguit la mateixa línia d’Olaechea: menysprear, arraconar i prohibir el valencià a l’Església, com els bisbes de Sogorb-Castelló Juan Antonio Reig i Casimiro López; els d’Oriola-Alacant, Rafael Palmero, Jesús Murgui i José Ignacio Munilla; i els de València: José Mª García Lahiguera, Miguel Roca, Agustín García-Gasco, Carlos Osoro i Antonio Cañizares. I esperem que l’arquebisbe Enric no faça com els seus predecessors i que la prudència o la por, no el paralitze ni el bloquege, i puga fer normal a l’Església el que és normal al carrer, a la Universitat, a l’esport i a les escoles: que la nostra llengua estiga present a la litúrgia.

El que va ser molt estrany i totalment antipastoral, és que després del Concili la jerarquia valenciana (a excepció dels bisbes Pont i Gol i Cases Deordal), introduís a l’Església el castellà en compte del valencià. Per això els bisbes valencians haurien de tindre molt present l’actitud de servei del cardenal Marego, a Mongòlia, un país que espera la visita del papa el 31 d’agost. L’Església de Mongòlia, amb només 1500 batejats, s’ha pres molt seriosament la inculturació i per això el cardenal Marengo deia que un dels desafiaments d’aquesta Església, és l’arrelament al país, a la cultura i a la llengua del país (Religión Digital, 26 d’agost de 2023).

En la seua catequesi del dimecres 23 d’agost, el papa ens parlava dels santuaris. I és que com el santuari del Miracle i de Montserrat, com el de Queralt i Puiggraciós, com els Àngels i Rocaprevera, com el de la Mare de Déu d’Agres i la Pietat d’Ulldecona, com Núria i Meritxell, com la Mare de Déu de la Serra i la Balma, com els santuaris de Toro i de Lluc, com la Cova Santa i el Sant Crist de Balaguer, els cristians, com ens deia el papa, “tenim necessitat de venir a aquests oasis de consol i de misericòrdia, on la fe s’expressa en la llengua materna” i on podem dipositar “la fatiga de la vida entre els braços de la Mare de Déu” per tornar “a la vida amb la pau al cor, és a dir, amb la pau dels infants”. És el que oferim els qui tenim cura dels santuaris i en especial els monjos i les monges que intentem acollir amb sol·licitud tots aquells que truquen a la porta de l’hostatgeria, perquè rebuts, com si fossin el Crist, trobin en els monestirs un espai de silenci, de pregària i d’esperança, enmig del vertigen de la vida de cada dia.

Els cristians valencians, cansats que se’ns ignore com a valencians, esperem (encara) de l’arquebisbe Enric i del bisbe Sergi, (perquè els altres dos bisbes, el d’Oriola-Alacant i el de Sogorb-Castelló no tenen cap interès per la nostra llengua), que facen els passos necessaris, d’una vegada per totes, per introduir la nostra llengua a l’Església i així els cristians valencians pugam celebrar la nostra fe en la llengua de Sant Vicent Ferrer, proscrita “in saecula saeculorum”. Per això l’Església valenciana, o millor dit, la jerarquia valenciana (també els religiosos), hauran de demanar perdó algun dia al poble valencià, pel genocidi lingüístic que, de temps immemorial, ha perpetrat contra els cristians valencians i contra la nostra cultura, amb l’intent d’exterminar la llengua.

Si el papa Francesc està fent reformes a la Cúria, impensables fa deu anys, malgrat els entrebancs que li posen els mateixos “monsenyors”, ¿per què els bisbes valencians no fan que el valencià siga llengua litúrgica al nostre País? Als nostres bisbes els falta coratge i valentia per enfrontar-se, com fa el papa, als qui volen acabar amb el valencià. Els cristians valencians volem ser cristians sense deixar de ser valencians. Volem ser cristians i viure com a cristians, sense que hàgem de deixar la nostra llengua a les portes dels temples o tancada a les sagristies. Perquè pels segles dels segles, amb els bisbes i els arquebisbes que hem patit, per ser cristià al País Valencià, és necessari renunciar a la nostra llengua i utilitzar el castellà. I n’estem casats ja, perquè no volem que es margine ni s’arracone el valencià a les parròquies valencianes, cosa que no passa a cap Església del món, que valora i defensa la llengua i la cultura pròpia. La llengua que és l’ànima d’un poble.

Per això demane al Senyor que els bisbes Enric i Sergi tinguen l’audàcia i la valentia dels profetes, per defensar i afavorir la llengua a l’Església, malgrat l’oposició que segur troben, fins i tot en els altres bisbes valencians i a dins del cabildo de la catedral de València. I que no els facen por les pressions que rebran del govern PP-VOX, de Lo Rat Penat, de la RACV ni de tots els qui, en últim terme, no els interessa gens la nostra llengua. Que l’arquebisbe de València es deixe aconsellar per l’AVL, l’Institut Interuniversitari de Filologia, per ACPV, per l’Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià, per la revista Saó i per Escola Valenciana, que són els entesos en filologia i els qui de veritat treballen per normalitzar la nostra llengua.

I que sense por, de la mateixa manera que el papa Francesc està renovant la Cúria, malgrat els pals a les rodes que li posen, el bisbe Sergi i l’arquebisbe Enric, amb valentia, defensen els drets lingüístics dels valencians a l’Església, uns drets lingüístics tantes vegades trepitjats. Amén.