Vés al contingut

“Sigues valenta” és el final d’una carta que Leone Ginzburg va enviar a la seva dona Natàlia des de la presó. Rob Riemen es pregunta què vol dir ser valent en el seu llibre Para combatir esta era, després de llegir aquesta carta. Leone Ginzburg va morir als 35 anys en mans dels nazis. Jueu nascut a Rússia, havia viscut tota la seva vida a Itàlia. Era un home brillant, traductor, mestre, fundador d’una editorial i d’una revista, dedicat a transmetre els valors europeus. Va ser un dels deu mestres italians que es van negar a signar la declaració de lleialtat a Mussolini.

Sigues valenta, deia Leone a la seva dona Natàlia. Aquesta expressió, explica Riemen en el seu llibre el va portar a reflexionar sobre què volia dir Ginzburg amb sigues valenta, què volia dir tenir valor. I trobà en Sòcrates la resposta. I escriu: “el valor és l’habilitat de conquerir, no els altres, sinó un mateix, el valor per ser savis i justos, el valor per conrear la nostra ànima. Qui no fa això no és lliure, i una vida sense llibertat, una vida buida i condescendent, és una vida sense sentit i, en darrera instància, sense amor”.

El valor, el coratge, és, doncs, allò que cal per conquerir-se un mateix i viure una vida amb sentit, una vida amb llibertat i amor. Benet de Núrsia, al segle VI, també creia que la felicitat, la creació d’un mon millor passava pel treball feixuc de conèixer-se un mateix. Ho fa a través de la humilitat i per això proposa la imatge d’una escala amb dotze graons. Quan arribes al dotzè graó, diu Benet, arribes a l’amor perfecte, aquell que fa fora la por. O sigui, el lloc de l’amor i la llibertat.

Benet aclareix però que quan arribes al dotzè graó, o sigui al més alt grau d’autoconeixement, el que et dius a tu mateix és que ets un pecador, i que et sents abatut i humiliat. Expressions que no semblen massa alliberadores.

A nosaltres ens sembla que anem per bon camí quan ens anem superant, quan anem millorant, quan controlem millor les nostres reaccions i els nostres defectes, quan guanyem amb qualitats i fortaleses. Benet, en canvi, seguint la tradició bíblica, ens recorda que de fet vaig bé quan reconec els meus límits, quan reconec que sovint hi ha reptes que em superen i que no em veig amb forces per afrontar-los i llavors, enlloc de refiar-me només de mi, confio en Déu.

L’autoconeixement i el coneixement dels propis límits és imprescindible. Però no suficient. Sense autoconeixement som nens narcisistes, exigents i capritxosos, en cossos que acumulen anys. El coneixement dels propis límits tot sol, però, em pot portar a espantar-me i voler fugir (com Jonàs), a no assumir la meva responsabilitat (i enterrar el meu talent com explica Mt 25), o a dir no puc quan rebo la invitació del rei que m’està convidant a una festa (Mt 22). Això passa quan els meus límits són tot el meu horitzó. Però el meu horitzó real no sóc jo i els meus límits, sinó Déu. Els meus límits no tenen l’última paraula. Sinó la confiança en Déu. Acceptar la nostra fragilitat -fins la que menys ens agrada, proposa Benet-, és el que ens permet confiar en Déu. Per això cal el coratge. Ser valenta. Confiar en Déu, això és el que permet que Déu faci en nosaltres i amb nosaltres, amb tots els nostres límits que poden ser molts, un do pels altres.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.