Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

La prova que la classe de religió és necessària al nostre sistema educatiu la va donar ahir el diputat d'ERC Gabriel Rufián en una resposta a Vox al debat sobre l'anomenada Llei Trans a les Corts Generals.

No deu saber, el senyor diputat, que bona part dels electors d'ERC, que el voten a ell, són també catòlics (segons les enquestes del CEO), als quals ridiculitza des de la seva posició de superioritat intel·lectual. Tampoc deu saber què significa el llenguatge simbòlic i quin rol té en l'experiència religiosa de la humanitat des dels inicis de la nostra espècie i arreu del món. Incloses altres confessions religioses presents a casa nostra que veig que no gosa citar i que, en cas que ho hagués fet, hauria rebut una merescudíssima acusació d'islamofòbia o antisemitisme, per exemple, que faria les delícies del partit al qual s'adreçava. Si no té idea de res d'això, com és obvi, tampoc deu saber que la religió catòlica atresora, a banda de les barbaritats que tots sabem, una enorme tradició de diàleg amb el món de la cultura o de les idees de cada moment, l'expressió última i més encertada del qual és el Concili Vaticà II, celebrat quan no hi havia ja cap catòlic que cregués "en serps que parlen", excepte que ens estiguem referint als ignorants com ell.

Tot això es podria redreçar (una mica, almenys... d'on no n'hi ha no en raja) si ens prenguéssim la classe de religió, i la religió en general, com una cosa seriosa. La relació amb el sentit, amb els fonaments de cadascú (si hi són, esclar), que passa inexorablement per les seves expressions culturals, sempre provisionals, siguin o no "religions", són constitutives d'això que en diem ésser humà. Entre d'altres motius, per això figuren també a la Declaració dels Drets Humans. I quan entren en crisi, o són perseguides (encara avui en massa llocs del món), o són ridiculitzades per un servidor públic, sempre surten per un altre lloc. D'una manera o altra i per bé i per mal.

La classe de religió, a més de permetre no fer el ridícul als alumnes quan hagin d'obrir la boca, pot ser una manera de deixar algunes coses clares, com aquesta del llenguatge simbòlic. Això va bé tant per entendre el fenomen religiós (el que passa a fora i el que a un li surt de dins, exactament com a l'educació sexual) com per tantes altres àmbits en el qual es fa servir. Sense anar més lluny, en la política, plena també de llenguatge simbòlic, fins i tot pels que ignoren que l'estan fent servir. En fi, si algú estava pensant en eliminar-la del tot, com deia, la prova de la seva urgentíssima necessitat la poden anar a buscar en l'enèssima exhibició d'ignorància d'aquest diputat que va dir que s'hi estaria 18 mesos i ja porta més de cinc anys. Sisplau, també cal mantenir sine qua non les matemàtiques.

Acabo. Ahir, en una contorsió digna del millor dels circs, el president del partit del senyor Rufián ens obsequiava amb un sermonet de la més fonda de les demagògies, fent dir al Papa el que no diu i escampant en palles alienes, fora de la biga del seu ull, alguns dels retrets del Fratelli Tutti als polítics. És increïble fins on arriba la hipocresia. En fi, aquest senyor citicava, seguint el text de l'encíclica "l’actual manera de fer política, una mena de refregit comunicatiu en el qual hi ha debats, sí, però que poc sovint contenen un diàleg, perquè es concentren en el soroll i en la confrontació amb l’objectiu i l’afany principal de cercar likes a les xarxes". Doncs si no li fa res, com que la caritat cristiana comença per un mateix, potser que faci quatre classes a l'excel·lentíssim diputat espanyol, i que busqui arguments més sòlids per atacar Vox, que n'hi ha. Encara que només sigui perquè no ens faci passar vergonya aliena.