Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Es veu que hi ha enrenou amb la missa que la Conferència Episcopal Espanyola va celebrar ahir en memòria dels finats pel covid19, a la catedral de l'Almudena de Madrid. Els que sempre estan en contra de l'Església, perquè hi veuen un pols amb el Govern per capitalitzar la resposta simbòlica, una part imprescindible del dol, i imposar els seus privilegis. Els que sempre estan en contra del Govern, bé, sempre que governa l'esquerra, perquè el president Sánchez no hi va anar, enviant-hi la seva vicepresidenta (encarregada de les relacions amb la CEE), en un sèquit presidit pel rei Felip VI i els presidents dels dos altres poders de l'Estat. Ara que ja han tret a passejar els prejudicis, potser podríem dir alguna cosa amb una mica de sentit comú, sabent que no, que no podrem eliminar cap prejudici, però potser ens servirà per treure a la llum un terreny més amable, més vast i més útil que els penya-segats dels que ja ho tenen clar tot, sobretot de qui és l'enemic.

El govern espanyol, de fet, homenatjarà les víctimes en un acte oficial el 16 de juliol, com ja va anunciar fa unes setmanes, i el govern català, amb l'Ajuntament de Barcelona, en prepara un altre per aquest divendres dia 9 des de Montjuïc, que serà retransmès per TV3. L'acte, que va ser anunciat ahir, inclourà testimonis dels afectats, vídeos i música. El seu títol, de ressonàncies inequívocament pasquals, és "De la foscor a la llum".

 

Co-implicades

 

Quan vaig llegir això últim vaig pensar en el que sempre deia Lluís Duch. La política i la religió, afirmava, són complicades però, sobretot, estan co-implicades. Inevitablement, la política té pretensions religioses (de sentit, transcendents, profètiques, de cultiu de l'ànima, morals) i la religió en té de polítiques (des dels ministres franquistes de l'Opus a la teologia de l'alliberament, per exemple). Que les dues institucions més importants de Catalunya organitzin un acte que és exactament el mateix que una missa, amb títol inclòs, és una mostra d'aquesta co-implicació, si bé, penso, bastant absurda. Per mi, la tan cacarejada laïcitat passa per deixar de convertir els actes públics en misses, no confondre mai més moral i política, evitar la clericalització dels polítics, i permetre que tot això es faci, a ser possible, al marge, en les institucions que tenen aquesta funció. Un acte discret, humil, resoldria la necessitat pública de record i homenatge.

 

Un funeral, pels catòlics almenys, és una altra cosa. No és un homenatge. Segons com, tot el contrari. Respon en un llenguatge propi, fruit de la tradició i de les seves mil fonts, a la necessitat de posar ordre al caos. De relligar (una de les accepcions etimològiques de religió) el que està desbocat (els sentiments d'absència, de dolor, de solitud...). De posar esperança on hi ha desesperació. Això no és possible sense símbols (els rituals, els objectes, les oracions, el sacerdot, l'evangeli...) i els símbols no ho són si no són abans signes intel·ligibles i compartits per una comunitat. Per tant, és lògic, i fins i tot necessari, que els membres d'una comunitat (en aquest sentit, que comparteixen un sistema comunicació) desvetllin els seus mecanisme simbòlics per acompanyar el dol. Fins i tot per qui, intel·lectualment, li és impossible creure en Déu, li pot ser molt útil compartir els símbols d'una tradició que entén.

 

Per això, per exemple, trobo que, tot i les bones intencions, no són gaire útils les iniciatives interreligioses (ara en diuen interconviccionals), més enllà de la curiositat o de l'estètica. Exactament per la mateixa raó que l'esperanto no ha tingut èxit. O, potser, perquè en les cerimònies de comiat no totes les tradicions volen simbolitzar el mateix.

 

Ara imagineu-vos que haguéssim tingut un accident d'un autobús ple de budistes que anaven d'excursió (Buda no ho vulgui). Crec que seria completament comprensible que es celebrés una cerimònia budista i encara millor si representants dels governs hi assistissin, en nom dels ciutadans que representen. Si l'únic catòlic fos el conductor, posem per cas, també tothom entendria que la cerimònia catòlica fos de menys impacte. En tots dos casos, a banda de cerimònies diferents, l'objectiu explícit també ho és. I el llenguatge, en el cas budista, és compartit a Espanya per una comunitat molt més petita que el llenguatge catòlic, molt més immers a la cultura. Sobretot, des de la perspectiva pública, demanaríem respecte, no ho faríem incompatible amb cap altre acte més "comprensible" pel conjunt i, en tot cas expressant el dol oficial que, constitucionalment, no adquirirà el to de cap confessió, ni tan sols una de pròpia, diguem-ne civil.

 

Doncs així, crec, amb aquesta naturalitat, és com hem d'actuar, sense fer massa cas als que sempre saben, sobretot abans que algú la pensi, quan una cosa és bona o dolenta. Que de tant marcians, i això va a banda, són també incapaços d'entendre qualsevol mena de context, com el que estableix el nou to de les relacions presidides pel tàndem Calvo-Omella, que és molt esperançador. O no, que potser és per això que el boicotegen: ¿què serà de les nostres conviccions sense els nostres dimonis?

_____________

Foto: La Vanguardia.