Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Jesús va entrar a Cafarnaüm. Un centurió l'anà a trobar i li suplicava: Senyor, el meu criat és a casa al llit amb paràlisi i sofreix terriblement. Jesús li diu: Vinc a curar-lo. El centurió li respon: Senyor, jo no sóc digne que entris a casa meva; digues només una paraula i el meu criat es posarà bo. Perquè jo mateix, que estic sota les ordres d'un altre, tinc soldats a les meves ordres. I a un li dic: "Vés-te'n", i se'n va, i a un altre: "Vine", i ve, i al meu criat li mano: "Fes això", i ho fa. Quan Jesús ho sentí, en quedà admirat i digué als qui el seguien: Us asseguro que no he trobat ningú a Israel amb tanta fe. I us dic que vindrà molta gent d'orient i d'occident i s'asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel, mentre que els hereus del Regne seran llançats fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. Després Jesús digué al centurió: Vés-te'n, i que es faci tal com has cregut. I en aquell mateix moment el criat es va posar bo.

Mt 8, 5-13

En Xavier Garí i l'Antoni Soler van respondre un article meu publicat primer a Foc Nou en paper i després aquí mateix en el qual, parlant de l'actuació (per mi) exemplar de l'exèrcit durant la primera fase del confinament per la pandèmia del coronavirus, demanava un reconeixement de l'Església a aquesta institució perquè, hi deia, només n'hi té una part al seu costat. De fet, com que l'espai era curt, i l'autor també n'és una mica, el que demanava és parlar-ne, bé amb un número a la citada revista o on sigui, amb ponents amb autoritat, esclar. Parlar-ne, s'entén, sense exclusions, sense superioritats morals. A veure si ho aconsegueixo.

¿Per què i ara m'estenc un pèl mes cal fer aquest debat, penso? En primer lloc perquè una part ja hi és, com deia. Els clergues castrenses, la tasca dels quals, per cert, un servidor ignora per complet. És com secreta. Sobretot per la majoria de cristians que pertanyem, resumint-ho molt, a l'Església postconciliar. Com si tot el magisteri de l'Església des d'aleshores, en plena guerra freda i els seus conflictes armats colaterals, tirés pel dret amb una apel·lació genèrica a la pau mundial que blasma "els exèrcits", quan no és cert. Ho dedueixo, pobre de mi, llegint l'article 401 del Compendi de la doctrina social de l'Església que va elaborar el Consell Pontifici de la Justícia i Pau (Editorial Claret, Barcelona 2005). Allà s'hi admet l'ús legítim de les armes per part del poder polític en determinades circumstàncies; poder que, per ser exercit necessita l'exèrcit, valgui la redundància. No em sembla que el tracti d'"estructura pensada per tenir la màxima capacitat de fer mal, o d’amenaçar amb fer-lo, i així imposar-se per la força de la violència" o, si és així, en tot cas, en justifica el seu ús quan el mal a abatre ha esgotat totes les altres capacitats. Sense els exèrcits aliats avui Europa seria l'imperi nazi, com advertien alguns (Russell, Orwell) als crítics als pacifistes durant la II Guerra Mundial.

En segon lloc perquè, per tant, no sembla, doncs, un tema a delegar, a amagar, darrere l'estructura eclesial castrense. Ens afecta a tots. Si els sectors més oberts i porgressistes de l'Església, com acostuma a passar, en són insensibles, si no n'admeten la seva necessitat, si són incapaços de veure res més que la benedicció de l'ús de les armes i de la mort, com diuen Garí i Soler, ens resignem a que siguin altres sectors, probablement més conservadors, els que tanquin files, mai més ben dit, al costat de l'exèricit i els servidors públics que acull. No sé si hi ha "altres models de seguretat i de defensa més útils i justos socialment", jo no els conec, encara menys que siguin "molt més compatibles amb l’Evangeli", que no en parla, de fet. Però el que tenim a casa nostra, i a totes les democràcies occidentals, pot ser perfectament útil als objectius, a les "excepcions" en l'ús d ela violència, que la doctrina social de l'Església ha fixat, amb bon criteri. I també crec, a banda, que és perfectament compatible un model de defensa progressista, fins i tot des de la tradició pacifista (penso en l'exministre alemany Joschka Fischer, dels Verds) que inclogui els exèrcits i l'ús contingut de la violència. ¿La cura d'aquest aspecte pastoral l'hem de deixar exclusivament en mans conservadores? 

I, en tercer lloc, n'hem de parlar perquè em sembla que tenim una mica de confusió amb la manera com "veiem Jesús". Garí i Soler no el veuen agafant les armes. Jo tampoc. És dur amb el company que talla l'orella de Malcus: "tots els qui empunyen l'espasa, per l'espasa moriran" (Mt 26.52). En canvi, amb tota la intenció, l'evangelista narra l'encontre amb un centurió romà, (centurió! romà!), de qui diu que no ha trobat ningú amb tanta fe a Israel (a Israel!). I el compara amb els "hereus del Regne", que "seran llançats a fora, a la tenebra". I encara els hi dedica unes quantes floretes més. ¿Un militar estranger, un xusquero, exemple de fe davant els homes bons, els creients, els que fan "el que s'ha de fer"? ¿Unes mans brutes de sang passen per davant de les mans pacifistes dels hereus naturals?

Certament, la qüestió de fons que hi ha aquí, i em temo que a l'Evangeli, va de les mans brutes. Jo i segurament vostè vivim perfectament en aquest tros de món. De tant en tant una pandèmia, una crisi, una baralla política pel sexe dels àngels. I força gent fotuda, esclar, però per això ja tenim Càritas i l'Estat del benestar, per sort. Ara bé, aquest món s'aguanta envoltat de conflictes, de sang i de mort, escenaris infinitament pitjors que el nostre. D'allà ens n'arriben notícies desagradables quan dinem i algunes amenaces. De vegades, ben explícites (del Daesh, dels deliris expansionistes de noves potències, etc.). El que no és tan explícit és adonar-se que les nostres mans també estan brutes, que el conflicte mundial és indefugible del nostre jo. En tot cas, fem veure que no va amb nosaltres. No, aquí som bons. Només alguns, de nosaltres, la majoria vocacionalment, estan disposats a fer el que els altres ni bojos faríem i que ens permeten, entre d'altres coses, ser tan bon cristians i tan pacifistes. Segurament, siguem sincers, per covardia i seguretat. Què fan? Posar la seva vida a disposició de la nostra seguretat, aquí i on sigui del món que faci falta, i, si cal, trair el cinquè manament de la Llei mosaica. Trair la Llei de Déu per salvar-nos a vostè i a mi, que també tenim les mans brutes. I encara ens permetem criticar les dels que moririen per nosaltres. I que, a sobre, hauran de viure amb la llosa de si ho han fet bé o no fins el dia del Judici. ¿A qui us penseu que deixarà passar abans, Jesús? ¿A nosaltres, hereus del Regne, o al centurió?