Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Com que queden quatre dies, literalment quatre (s'acaba el diumenge 19 de maig), em permeto de recomanar-vos amb entusiasme que correu a veure l'exposició sobre Bartolomé Bermejo que hi ha al MNAC. Produïda conjuntament amb el Museu del Prado, recull obres disperses pertot el món d'aquest pintor segurament jueu convers, encara en el gòtic però amb influències flamenques. Aquí és conegut sobretot per ser l'autor de la Pietat Desplà, recentment restaurada, que habitualment es venera a la Catedral de Barcelona. A Bartolomé de Cárdenas (Còrdova 1440 – Barcelona 1501), àlies el Bermejo pel pèl roig, el seu origen jueu podria haver estat la clau tant dels seus sovintejats canvis de residència com, i aquí és on em vull aturar, en el seu programa pictòric.

Bermejo atén amb entusiasme els encàrrecs, tant de nobles o prohoms com de clergues, que tenen temàtica religiosa. I s'hi esforça amb totes les seves habilitats tècniques i la seva sensibilitat, el producte de les quals desprèn una bellesa evident, tant pels gustos d'aleshores com els d'avui. Però es reserva, sobretot, algun detall no poc important. El gòtic, de fet, té com una de les seves característiques la humanització de Jesús, en contraposició, per exemple, al Crist Majestat del romànic. No en va serà continuat per un moviment més antropocèntric, com el Renaixement. En aquest context, doncs, l'aportació de Bermejo queda un pèl dissimulada, o justificada. El seu detall consisteix en incrementar la humanització de Jesús rebaixant les connotacions divines. 

Aquest prurit jueu, per al qual Jesús no pot ser el Messies ni molt menys Déu (o Fill de Déu, o l'Encarnació), podrem contemplar-lo, per exemple, en la magnífica adoració des reis, on el públic del fons -jueus- no porten el cap tapat amb barrets o gorres, contra el gest de descobrir-se que mantenen sant Josep i els tres savis. A banda de fer visible la realitat jueva (que la cutura imperant i els poders públics tendien a amagar i reprimir, com vivia ell mateix), el pintor fa explícit aquesta "simple" humanitat del Crist.

L'altre exemple ens el dona la representació del penis de Jesús en les escenes en les quals apareix nu, sense l'habitual prenda de la iconografia tradicional. Un Jesús que micciona i té sexualitat, sembla recordar-nos, exactament com cadascú de nosaltres, tot i que la "divinització" ho vulgui tapar. Bermejo ens posa davant l'evidència de la humanitat de Jesús, que hi és radicalment. De fet, indagant "contra" la divinització del Crist, Bermejo ens està explicant la radical humanitat de Déu. Quatre segles abans de Nietzsche. Un Déu que només és possible si compta amb nosaltres (de fet, era això l'Aliança de la tradició jueva), però amb "tot" nosaltres: la nostra finitud, les nostres contradiccions, el nostre cos, les nostres realitats, els nostres encontres i relacions, els nostres pobres. I el nostre penis.

_______

Il·lustració: Bartolomé Bermejo, Davallament de Crist als llimbs (detall) S. XV. MNAC (Barcelona)