Diumenge passat, en motiu de la festa de l'Ascensió, vam celebrar la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials, tot recordant aquella imatge de Jesús, tot pujant cap al cel, però dient als seus deixebles: "Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova de l'Evangeli".
Aquest any, el lema de la jornada va ser: "Silenci i Paraula: Camí de l'evangelització". I no està gens malament que fem una reflexió seriosa sobre aquests dos grans conceptes: el silenci i la paraula. D'entrada, hem de dir que hi ha un silenci que és bo i un altre que és dolent. El silenci que és només per tapar, amagar o encobrir les coses és un silenci dolent. Masses vagades el vot de silenci ha estat negatiu per a l'Església i no ha ajudat a arreglar les coses sinó a fer-les més grans i pitjors. Pensem per exemple amb la mala imatge que ha donat l'Església a nivell mundial tapant i amagant tants i tants casos d'abusos de capellans i religiosos sobre nens o adolescents. Quan de mal ha fet aquest silenci encobridor. Altres vegades aquest silenci negatiu s'ha utilitzat com una estratègia comunicativa, pensant que davant dels mitjans de comunicació social el millor és no dir res. I no s'han aprofitat les oportunitats que ens donen quan ens ofereixen la possibilitat de canalitzar els nostres missatges a través dels mitjans. Com molt bé diu sant Pere, els cristians hem d'estar sempre a punt per "donar raó de la nostra esperança". Per tant, no podem sacralitzar el silenci, pensant-nos que -com moltes vegades he sentit- "el millor davant d'un periodista és no dir-li res". Hi ha una màxima periodística que diu que "si tu no comuniques res, un altre ho farà per tu". I és veritat. Moltes vegades els nostres silencis només han servit perquè corrin altres missatges o -els nostres- però distorsionats.
Ara bé, hi ha un altre silenci que sí que es positiu, sa i bo. És el silenci que dóna força a la paraula. Tots els periodistes que hem fet pràctiques radiofòniques sabem la força que té un silenci a la ràdio. Uns pocs segons sense cap paraula serveixen -ben segur- per subratllar la primera paraula que diguem a continuació. El papa Benet XVI, com a bon pensador, en el missatge que va fer públic en motiu d'aquesta Jornada Mundial de les Comunicacions Socials és refereix al silenci com a necessari i previ a la pronunciació de la paraula i diu: "Si Déu parla a l'home també en el silenci, l'home igualment descobreix en el silenci la possibilitat de parlar amb Déu i de Déu. Ens cal el silenci que és transforma en contemplació, que ens fa entrar en el silenci de Déu i així ens permet arribar al punt on neix la Paraula, la Paraula redemptora. Quan parlem de la grandesa de Déu, el nostre llenguatge resulta sempre inadequat i així s'obre a l'espai per a la contemplació silenciosa. D'aquesta contemplació neix amb tota la força interior la urgència de la missió, la necessitat imperiosa d'anunciar 'allò que hem vist i sentit', perquè tots estiguem amb comunió amb Déu. La contemplació silenciosa ens submergeix dins la font de l'Amor, que ens condueix cap al nostre proïsme, per sentir el seu dolor i oferir la llum de Crist, el seu Missatge de vida, el seu do d'amor total que salva". Per tant, Benet XVI ens parla del silenci com a un pas previ a la paraula i com a una avantsala del diàleg.
Justament la setmana passada es van celebrar a Barcelona els actes de l'Atri dels Gentils, que han estat un exemple d'escolta i de diàleg. Com molt bé ens recordaven els organitzadors, és a dir: la Facultat de Teologia, i sobretot el seu degà, Armand Puig, l'Atri dels Gentils -que és una metàfora- no ha de marcar una separació d'identitats entre creients i no creients sinó que ha de pretendre posar un tema cultural comú que ens uneixi a molts, independentment de les creences de cadascú. Això és el que s'ha produït a Barcelona amb el tema de l'art i la bellesa. No ens referim a l'Atri dels Gentils del Temple de Salomó a Jerusalem com un model de prohibir el pas. Atès que aquell espai del Temple sí que era un lloc comú, d'acollida i de conversa, però que també era alhora l'espai que marcava el límit, la línia vermella, fins a on podien arribar els no-creients. L'altre espai, el religiós, quedava amagat per a ells. El nostre Atri dels Gentils es va assemblar més a l'atri de les cases romanes: una avantsala d'una casa gran que resta oberta a tothom i a través de la qual ja es pot mirar el seu interior perquè no resta amagat a ningú.
